El Nan

El Nan
El Nan

dimarts, 12 de febrer de 2019

Lleis de Déus i homes


Davant l’imminent estrena de la vuitena i última temporada de Joc de Trons, i donat que la primera entrega d’aquesta sèrie va ser al 2011, vaig decidir de fer una revisió des del principi de la telenovel·la principalment per dos motius: primer perquè els que ja tenim una edat comptem amb una memòria més voluble, segon per l’enrevessada trama de personatges, llinatges familiars, castells, ciutats, territoris i collonades diverses.
Durant varies setmanes he anat veient capítols a la vegada que consultant un interessant wiki que ens il·lumina àmpliament sobre tots els fets de la complexa història de George R.R. Martin. Durant el desenvolupament de la trama un pot anar fent analogies amb moments viscuts, tant passats com presents. Els Lannister són equiparables amb “aquells”, i els Stark amb els “altres”, etc..., però en arribar al capítol sisè de la quarta temporada es descriu el judici a Tyrion Lannister, acusat falsament d’assassinar al seu nebot, el rei.
Veient el desenvolupament del procés que s’exposa en la ficció, es com si s’experimentés un bany de realitat: Tyrion és sotmès a unes acusacions falses només suportades per probes i testimonis manipulats que es presenten davant d’un tribunal que l’únic objectiu es assedegar un afany de venjança contra una persona que el delicte que ha comés és ser i pensar diferent.
En aquest relat Tyrion demana un combat per Justícia divina, o sigui, que dos paladins, un designat pel denunciant i un altre pel l’acusat, s’enfrontin per tal de dirimir qui té la raó.
Els duels per Justícia Divina provenien del dret germànic i eren freqüents a l’Edat Mitjana. Feien referència a que tot allò que no poguessin solucionar les lleis dels homes i havia un Ser superior que ho resoldria.
Wagner, en el seu Lohengrin, escenifica magistralment el duel entre el Cavaller del Cigne i l’infame comte Friedric de Telramund, qui acusa falsament a Elsa de Brabant de la mort del seu germà petit.
Al segle XIII, la mateixa església va començar a posar fi a aquest tipus de judicis. Potser ja veien que la justícia impartida per aquest Ser superior no sempre era del seu grat o dels poderosos amb qui sempre s’han recolzat.
Avui comença un judici on les similituds amb el de Tyrion Lannister són més que evidents. Les garanties processals són pràcticament les mateixes i el elements que intervenen també, tant si és fa referència al tribunal, als testimonis o a les probes. Potser l’única diferència sigui que es retransmet per televisió. Ja ho va dir una ministre del govern actual: “más transparencia que verlo por la televisión es imposible”, com excusa de que no es concedís l’assistència d’observadors internacionals a la sala del judici.
Els que, encara que fa anys, vàrem llegir alguna cosa sobre semiòtica i teoria de la imatge, sabem amb quina facilitat es poden manipular les imatges, sense entrar en d’altres consideracions, només amb la realització. Segurament s’ha triat un Ser superior, i de confiança, per encarregar-li aquesta tasca, però no estaria de més que un cavaller amb armadura i espasa d’acer valiri deambulés pels voltants del suprem.

dimecres, 28 de febrer de 2018

Ferreres: 155, El Periódico: 0





Feia dies que esperava el 28 de febrer per veure quin era l’últim acudit d’en Ferreres a El Periódico, un diari en el que, com deia en l’anterior escrit d’aquest blog, i vaig col·laborar durant 24 anys, fins al 2010 en que va coincidir la meva jubilació amb l’arribada d’Enric Hernández com a director. El dibuixant Ferreres, després de 21 anys a l’empresa, a primers de febrer l’hi van anunciar l’acomiadament. Els seus acudits no agradaven a la direcció.
Quan aquest matí, al bar on prenc cafè, he vist que l’acudit no era d’en Ferreres ja he sospitat que la llarga ma de la direcció del diari, “sàviament” dirigida pels fils dels ha qui es deu tribut havien fet de la seva. Una vergonya més que cau sobre la direcció d’una publicació que va néixer com d’esquerres i demòcrata. Ja fa molt temps que El Periódico ho va perdre tot això i es va apuntar a les mentides i tergiversacions de la realitat, i així l’hi va. Tard o d’hora el públic col·loca a tothom al lloc que mereix.
Mantenir el cul a la cadira té un preu, i hi ha qui esta disposat a pagar-lo costi el que costi, fins hi tot llogant-lo. Alguns, a la vegada que lloguen el cul, per una mica més, o pel mateix, també lloguen la boca.
Sort que des de demà tenim el Ferreres a l’Ara.

dimecres, 21 de febrer de 2018

L'era digital i els mitjans de comunicació prescindibles



Cada dia que passa estic més content de que la meva jubilació com a col·laborador, durant 24 anys, a El Periódico de Catalunya coincidís amb l’arribada del seu actual director. Durant aquells 24 anys anteriors vaig gaudir, per dir-ho d’alguna manera, de tres directors que malgrat les seves ideologies, com les té tothom, crec que van saber dirigir la publicació amb certa dignitat. Era una època en que a la facultat de Ciències de la Informació tothom portava El País sota el braç com a indicador de intel·lectualitat i de no estar relacionat amb un periodisme adreçat a les bases menys erudites.
El Periódico de Catalunya, des de sempre ha jugat al costat del federalisme espanyol, o sigui, el federalisme que una part del PSOE de Catalunya (notis que no escric PSC, perquè crec que fa molts anys que va deixar d’existir) encara ens vol vendre.
Tots els directors que van passar pel diari durant els meus 24 anys de col·laboracions, Enrique Arias Vega, Antonio Franco Estadella i Rafael Nadal i Parera, sempre els vaig considerar prou íntegres i compromesos amb el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Amb l’arribada de l’actual director, i especialment des de l’auge de l’ independentisme i l’inici de l’anomenat “procés”, les coses van anar canviant. Tots sabem que hi ha moltes maneres d’explicar el que passa. Un fet es pot explicar com una veritat a mitges o una mentida a mitges. Sabem que l’objectivitat al 100 per 100 no existeix, però d’això a la més barroera parcialitat hi ha un recorregut que pot ser molt curt. És quelcom semblant al que passa amb les enquestes, que es poden presentar depenent del que convingui. I aquí, la direcció actual de El Periódico de Catalunya ha jugat fort a favor d’interessos concrets.
No hi ha dubte que quan un té problemes, en aquest cas econòmics, fa el possible per sobreviure. L’endeutament  d’aquest mitja creix any a any i ja són varis els inversors que hi han posat calés. Cal dir que alguns han declinat la “invitació”, d’altres n’han sortit en veure el panorama. El tancament proper d’altres publicacions del grup editorial (Interviu i Tiempo) mostren que les finances no van gaire bé, i en part és per el dèficit de la premsa diària.
Un altre manera de intentar ajudar a les publicacions deficitàries afins al poder és amb la publicitat institucional (llegeixis subvencions encobertes) o obligant a certes grans empreses, que necessiten estar a bé amb el “gobierno” de torn, a posar els seus anuncis en aquests diaris o revistes.
El resultat de tot això ha estat que donada la línia editorial i periodística de El Periódico de Catalunya, les vendes han tingut un fort descens i el anunciants no institucionals i no compromesos amb qui mana, estant sortint del diari. Això ha obligat a fer retallades de sou on els mateixos treballadors han reconegut que la mala trajectòria de la publicació és deu a la política de la direcció.
Un és molt lliure de tenir la ideologia que vulgui i d’escollir servir als interessos d’altri, però quan aquesta afecta a la realitat que es vol transmetre el públic també fa la seva elecció, i més en l’era digital, on no hi ha cap mitja informatiu imprescindible.