El Nan

El Nan
El Nan

dimarts, 7 de setembre del 2021

El bisbe que no és

 

Vagi per davant que el fins ara bisbe de Solsona pot fer el que vulgui. Particularment no em calen explicacions de la seva actuació ni recriminaré els seus actes, cosa que ell no feia envers a d’altres persones.

De tots es conegut que quan les malalties no es tracten s’empitjoren. No sé si aquest és el cas del “dimitit” i controvertit membre eclesiàstic com algú ha deixat a veure. Tampoc es coneix si ha plegat o l’han fet plegar, això són coses de l’Església i el seu obscurantisme al que té acostumats els seus feligresos (així els hi va). El que sembla clar es que aquest embolic que va creixent  potser serà digne de ser portat a la televisió per alguna productora.

Tot això m’ha portat a la memòria el cas del sacerdot catòlic francès Urbain Grandier, al segle XVII, especialment des de que s’ha conegut que, amb ànim d’ajudar, algú ha suggerit la possibilitat de que l’ex-bisbe Novell es sotmeti a un exorcisme.

Seria llarg d’explicar aquí el cas del mossèn francès que dirigia una parròquia a la població de Loudun. La seva bona planta, les seves diatribes amb altes personalitats del clergat d’aquell temps (època del cardenal Richelieu), els seus amors entre les feligreses, tant solteres com casades, i molt especialment la negativa que sempre va tenir per Joana dels Àngels, la mare superiora del proper cenobi de les Ursulines, el van portar a morir cremat a la foguera després de innumerables tortures per tal de provocar l’expulsió del dimoni del seu cos i del de les religioses del convent. Segons els jutges eclesiàstics, Grandier s’havia valgut d’arts de bruixeria per introduir el dimoni en els seus cossos.

La realitat va ser molt diferent. La superiora, que després de patir una greu malaltia durant la infància va quedar encorbada i poc desenvolupada, va tenir un atac de banyes en veure que el mossèn ben plantat era la nineta dels ulls de les germanes del convent, mentre ell declinava tota relació, que no fos espiritual, amb ella. Això va provocar la denuncia de Joana a les autoritats que van iniciar el processament de Grandier.

Pels interessats en el tema us remeto al magnífic llibre d’Aldous Huxley “Los diablos de Loudun” i al no menys interessant film de Ken Russell “The Devils”, del 1971, per la que molts catalans van fer cua al cinema de Perpinyà ja que no es va estrenar a l’Estat espanyol fins varis anys més tard.

Si es vol profunditzar més en el tema cal llegir: “Soeur Jeanne des Angel, supérieure des ursulines de Loudun; autobiographie d’une hystérique possédée, d’après le manuscrit inédit de la Bibliothèque de Tours”, on els doctors G. Legué i G. Gilles de la Tourette, fan una revisió històrica d’aquest cas i una memorable descripció de el que en aquells temps era conegut com histèria.  Tot això prologat pel no menys conegut doctor Jean Martin Charcot, considerat un dels pares de la neuropsiquiatria.

Bisbe, vostè a la seva, sense oblidar que al Bages hi ha bons hereus de la disciplina que van iniciar els doctors abans esmentats.

diumenge, 15 de setembre del 2019

Ja saben els polítics que la força la tenim nosaltres?



Des del dimecres passat, onze de setembre, només sentim parlar de xifres. Que si vàrem ser tants o quants, que si el nombre d’assistents ha estat falsejat a la baixa per tal de desmoralitzar els independentistes i afavorir les tesis del govern espanyol, que si tal i que si qual. No sé si va haver-hi sis-centes mil persones -pel que vaig observar després a les imatges aèries- possiblement hi hagés més gent, però el que si sembla és que va haver-hi indicis de que la xifra real es volia amagar. A diferència d’altres manifestacions quants helicòpters es van veure volar?: un de la policia. El tancament, des del dia abans, de l’espai aeri sobre el recorregut de la manifestació es va fer per alguna cosa, i que no vinguin amb el tema de la seguretat.
Un altra senyal que aixeca sospites sobre aquest tema és la total falta de xifres donades per la delegació del govern espanyol o pels partits unionistes, que ve a ser el mateix. A tots ells ja els hi anava bé les dades donades per la Guardia Urbana de Barcelona, ara sota el paraigües d’Albert Batlle, membre d’Units per Avançar, partit que és defineix com a catalanista però contrari a la independència.
En realitat no té cap importància la xifra d’assistents el passat dia onze, cent-mil més o menys. Segons aquestes dades alguns les aprofitaran per dir que això de la independència s’acaba per justificar els seus interessos, altres intentaran convèncer de que aquest no és el camí i altres manipularan altres excuses, però el cert és que l’única xifra valida és la del dia de les eleccions.
Allà és on es demostrarà l’estat de la situació i aquesta és la que val i on nosaltres tenint la força. Serà aquell dia quan podrem contar-nos de veritat i dir als partits que ja n’estem tips de tantes collonades. Som nosaltres que els podem esborrar del mapa polític, o no.


dimarts, 23 de juliol del 2019

Foment del Treball Nacional i la web de Consum Estratègic


El senyor Josep Sánchez Llibre, president de Foment del Treball Nacional, la patronal catalana sucursal de la CEOE espanyola, ha posat el crit al cel per la web Consum Estratègic que ha engegat l’ANC. El senyor Sánchez Llibre assegura que aquesta web  “té una conducta anticompetitiva prohibida perquè és contraria a la bona fe, falseja la lliure competència del mercat i afecta l’interès públic”.
Encara que la ANC i d’altres institucions com la Cambra de Comerç asseguren que aquesta campanya és per promoure conductes de consum més sostenibles, segons el president de la patronal això és una manera encoberta de fomentar el boicot a les empreses que són contraries a la independència de Catalunya.
És curiós que quan el PP, i d’altres, promocionaven el boicot als productes catalans, la fuga d’empreses de Catalunya i els membres de Foment i la CEOE posaven calés per que experts pagats anessin pel món parlant contra Catalunya, aquestes associacions oligàrquiques no diguessin res.
Som molts els que abans de que veiés la llum la web de Consum Estratègic ja havíem pres la nostra opció. Potser el senyor Sánchez Llibre pensa que el que ell o els jutges puguin dir farà canviar les conductes de consum. Segurament això és el que voldrien, però la decisió és a les nostres mans.
I si d’això en volen dir boicot jo fa molt temps que el practico.   

divendres, 29 de març del 2019

La supèrbia acostuma a portar a el ridícul

L'altre dia vàrem tenir un clar exemple del que succeeix quan es dona poder a una persona a la que es creu preparada per fer política i diplomàcia, i a la que se li suposen aptituds de preparació, coneixement de llengües diverses, capacitat de relacionar-se, etc....i resulta que és un pou de supèrbia, i arrogància. El resultat és un ridícul estrepitós on no només posa de manifest la seva incapacitat per entendre res, si no també la seva incompetència i falta de habilitat per establir un col·loqui i intentar convèncer als seus interlocutors. Això és el que sempre l'hi passa a Josep Borrell.
En el seu intent de voler matar al missatger, en referència a la entrevista a la televisió alemanya  Deutsche Welle, ha demostrat un cop més, la seva intransigència i vanitat a la vegada de no conèixer les dades publicades pel govern del que ell és ministre. No em passa pel cap que en fos coneixedor però volgués encobrir-les.
Quan al 1984 va ser nomenat Secretario General de Hacienda per Miguel Boyer, va començar un atac implacable contra el frau fiscal. Les seves "pentinades" es van fer famoses i especialment van estar enfocades a Catalunya. En aquell moment ja presentava maneres despòtiques quan era entrevistat.
La seva trajectòria es ben coneguda i els seus comentaris sobre Catalunya i especialment contra l'independentisme també, sempre al costat de las tesis de la dreta més extrema. 
Els anys en que cada més de juliol participava en la baixada de raiers del seu poble, la Pobla de Segur, ja fa temps que es van acabar. Molts del seus antics veïns no el volen n'hi veure. Però així és aquest personatge, agre, malhumorat, mentider i en definitiva tòxic.
He conegut persones properes amb similar tarannà. Són d'aquells que quan parlen sempre tenen raó. Tots ells acostumen a acabar igual, sols, perquè si en algun moment sembla que hagin tingut amics quan perdent el poder aquests desapareixen.
Josep Borrell porta en política des dels anys 70 del segle passat i ha estat ministre en diverses ocasions. Els antic romans aplicaven la paraula "magister" a les persones especialment notables en el seu ofici o activitat. El prefixe "mini" ja vol dir alguna cosa.
En definitiva, un altre èxit de la "Marca España" 

dimarts, 12 de febrer del 2019

Lleis de Déus i homes


Davant l’imminent estrena de la vuitena i última temporada de Joc de Trons, i donat que la primera entrega d’aquesta sèrie va ser al 2011, vaig decidir de fer una revisió des del principi de la telenovel·la principalment per dos motius: primer perquè els que ja tenim una edat comptem amb una memòria més voluble, segon per l’enrevessada trama de personatges, llinatges familiars, castells, ciutats, territoris i collonades diverses.
Durant varies setmanes he anat veient capítols a la vegada que consultant un interessant wiki que ens il·lumina àmpliament sobre tots els fets de la complexa història de George R.R. Martin. Durant el desenvolupament de la trama un pot anar fent analogies amb moments viscuts, tant passats com presents. Els Lannister són equiparables amb “aquells”, i els Stark amb els “altres”, etc..., però en arribar al capítol sisè de la quarta temporada es descriu el judici a Tyrion Lannister, acusat falsament d’assassinar al seu nebot, el rei.
Veient el desenvolupament del procés que s’exposa en la ficció, es com si s’experimentés un bany de realitat: Tyrion és sotmès a unes acusacions falses només suportades per probes i testimonis manipulats que es presenten davant d’un tribunal que l’únic objectiu es assedegar un afany de venjança contra una persona que el delicte que ha comés és ser i pensar diferent.
En aquest relat Tyrion demana un combat per Justícia divina, o sigui, que dos paladins, un designat pel denunciant i un altre pel l’acusat, s’enfrontin per tal de dirimir qui té la raó.
Els duels per Justícia Divina provenien del dret germànic i eren freqüents a l’Edat Mitjana. Feien referència a que tot allò que no poguessin solucionar les lleis dels homes i havia un Ser superior que ho resoldria.
Wagner, en el seu Lohengrin, escenifica magistralment el duel entre el Cavaller del Cigne i l’infame comte Friedric de Telramund, qui acusa falsament a Elsa de Brabant de la mort del seu germà petit.
Al segle XIII, la mateixa església va començar a posar fi a aquest tipus de judicis. Potser ja veien que la justícia impartida per aquest Ser superior no sempre era del seu grat o dels poderosos amb qui sempre s’han recolzat.
Avui comença un judici on les similituds amb el de Tyrion Lannister són més que evidents. Les garanties processals són pràcticament les mateixes i el elements que intervenen també, tant si és fa referència al tribunal, als testimonis o a les probes. Potser l’única diferència sigui que es retransmet per televisió. Ja ho va dir una ministre del govern actual: “más transparencia que verlo por la televisión es imposible”, com excusa de que no es concedís l’assistència d’observadors internacionals a la sala del judici.
Els que, encara que fa anys, vàrem llegir alguna cosa sobre semiòtica i teoria de la imatge, sabem amb quina facilitat es poden manipular les imatges, sense entrar en d’altres consideracions, només amb la realització. Segurament s’ha triat un Ser superior, i de confiança, per encarregar-li aquesta tasca, però no estaria de més que un cavaller amb armadura i espasa d’acer valiri deambulés pels voltants del suprem.