Aviat farà un any de la manifestació del 10 de juliol del 2010. Potser és moment de reflexionar i veure que ha passat amb totes les reivindicacions d’aquella gent que va desafiar la calor d’una tarda de juliol i que, per comtes de quedar-se a casa o anar al cinema, va preferir sortir al carrer a dir que ja n’estaven farts de tot allò.
Aquell dia, la majoria de polítics que se’ls va veure a la manifestació no van arribar als parlaments finals. Com s’hi es diluïssin van anar desapareixen discretament, no fos que es trobessin en algun compromís.
Ha passat un any i estem igual o pitjor. Durant aquest temps, cada vegada que a un polític se l’hi ha qüestionat el tema, n’ha sortit tocant el violí. Durant aquest temps hi ha agut dues eleccions, les autonòmiques i les municipals. Algun partit a crescut, però els de més arrel independentista ja han vist com els hi ha anat. Del PSOE de Catalunya no cal dir res. Ja s’ho faran.
Però el nou panorama ha deixat una CiU i un PP més forts, pels motius que siguin. El cas és que tornem a veure, com en la època del Pacte del Majestic, unes relacions que teòricament haurien de ser contranatura. Està clar que CiU no té majoria i que segurament el proper president espanyol sigui del Partit Popular, però que vagi en comte l’Artur Mas amb les seves relacions amb la líder del PP a Catalunya, perquè, com ja s’ha vist, sembla que el vulgui tenir agafat per allà on no sona, i cada vegada anirà estrenyent més el puny.
CiU ja va pagar una vegada la seva relació amb al PP, i els elector ho recorden.
