El Nan

El Nan
El Nan

divendres, 9 de desembre del 2011

"Chulos de merendero"


S’ha de ser, mesquí, trampós, mentider, galtes, prepotent, etc... per dir que el govern espanyol no pot pagar els més de 750 milions d’euros que deu a Catalunya perquè “està en funcions i no es veuria bé”. És molt fàcil fer quadrar els números davant de l’UE quan no és paguen els deutes pendents, i a sobre donar la culpa del dèficit a les autonomies.
Per sort, aquest govern del “talante” i del “apoyaré” ja s’acaba, encara que el que entra...., però el que és segur és que passarà a l’historia com el més fals de la democràcia. Durant vuit anys han estat enganyant al personal, i no sols a Catalunya, per això en les últimes eleccions han tingut aquest gloriós resultat.
Jo, que no tinc per que ser políticament correcte ni obeir a la presidenta del Parlament de Catalunya, puc dir que Espanya ens roba. I per la mateixa raó diria que els polítics que han permès això son uns fills de puta, però la majoria d’aquestes senyores es guanyen la vida honradament, si més no, no enganyant a ningú.
Vistes actuacions d’aquesta mena, l’única qualificació, com a persones, que es mereixen la majoria de components de l’actual govern del PSOE és la de “chulos de merendero”.

dimecres, 7 de desembre del 2011

Indult "on time"



Una de les últimes glorioses accions del govern socialista ha estat l’indult del vicepresident i conseller delegat del Banc de Santander, Alfredo Sáenz, condemnat pel Tribunal Suprem, a tres mesos de presó i inhabilitació de per vida per tal d’ocupar un lloc a la banca.
Només una pregunta. ¿Algú sap quin és el deute econòmic del PSOE al Banc de Santander?

dilluns, 21 de novembre del 2011

L’eixamplament del cercle d’amistats

Ja han passat les eleccions i tot els mals auguris s’han confirmat. Alguns diuen que Catalunya ha demostrat que és diferent, però de què serveix això si els que fan les lleis són els espanyols i mentrestant, aquí, el partit guanyador, o sigui CiU, ja comença a fer-li la rosca al PP.
Amb l’amplia majoria del Partit Popular no crec ni que li ofereixin un ministeri a en Duran Lleida ni que s’avinguin a parlar del pacte fiscal. Els dirigents de CiU diuen “no farem cap tracte amb el PP si no accepten parlar del pacte fiscal”. I què? Què potser els hi fa falta Convergència i Unió per alguna cosa?. Amb majoria absoluta els hi rebufa el que faci CiU. No la necessiten per res.
Això si, mentre, aquí, la senyora Camacho i els seus continuaran pressionant al govern català. Serà bo veure fins on CiU estarà disposada a deixar-se eixamplar el cercle d’amistats, i a canvi de què.

dissabte, 19 de novembre del 2011

"Alea jacta est"


He aconseguit estar tota la campanya electoral sense fer cap escrit.  Ha costat bastant, perquè motius per posar-se davant del teclat de l’ordinador n’hi havia,  però per fi ja s’ha acabat. Han estat dues setmanes llargues en que no hem parat de sentir tonteries, mentides, frases hipòcrites i molta demagògia, i total per res, perquè tot el que han dit era el que diuen sempre.
Demà la gent anirà a votar, cosa que em sembla molt correcte, el que no entenc és que aquest acte, amb els temps que corren i vist el que es veu, alguns encara se’l creguin com l’expressió màxima de la democràcia. Primer perquè un cop a dalt, els polítics fan i desfan al seu gust sense recordar el que han promès a les campanyes electorals, i en segon lloc, perquè en realitat ells no manen, com s’està veient últimament. Potser seria millor votar per si volem que mani el senyor Standard o el senyor Poor’s.

Després de posar el vot a l’urna molts podran pensar que “alea jacta est” i que un cop creuat aquest Rubicó no es pot tornar endarrere, però qui assegura la continuïtat del polític que guanyi les eleccions?. Han passat molts anys des de l’època d’en Juli Cesar.  Avui dia hi ha molts Rubicons i tots tenen ponts d’anada i tornada, i si no, es construeixen en un moment. I aquí no passa res.

Diuen que el dia d’avui és per reflexionar, paraula que sembla desconeguda per la majoria de polítics, que se l’haurien d’aplicar cada dia de l’any.

dimecres, 2 de novembre del 2011

El temps ho dirà

El senyor Duran Lleida, amb les seves ànsies de ministeri no para de repetir que encara que el govern del PP li demani, ell no entrarà a formar part del nou govern si no s’accepta el pacte fiscal.

M’agradarà saber quant trigarà a canviar aquesta frase, el líder d’Unió, per la de:  “Bé, crec que des de dins del govern es pot fer més força per aconseguir el pacte fiscal”. Això en el cas que el PP li oferís un lloc al govern, cosa que crec difícil, per molt que el senyor Duran Lleida es cregui imprescindible.

El PP només vol Catalunya per espanyolitzar-la i sembla que el senyor Duran Lleida també.

dimarts, 1 de novembre del 2011

La mandra de la campanya electoral

Estem a punt de que comenci un altra campanya electoral. Quina mandra sentir tanta tonteria i tanta mentida.

Encara que un intenti desconnectar de tota la propaganda, o sigui, canviar el canal de televisió, i la emissora de radio quan parlen de les eleccions, i no llegir els anuncis als diaris, sempre arriba alguna cosa. Però el que m’estranya és que a aquestes alçades hi hagi algú que encara no sàpiga a qui té que votar i necessiti seguir una campanya electoral per saber el que ofereixen els polítics. Clar que també m’estranya que tanta gent se’ls cregui.

divendres, 21 d’octubre del 2011

Gerard Quintana i la falta de medicació

Per a molts la gran polèmica d’aquesta setmana ha estat el fet de que en Gerard Quintana parlés als seus fills en castellà. Des del meu punt de vista, de català compromès amb la cultura d’aquest país i futur votant a favor de la independència quant els polítics perdin la por, crec que aquestes discussions, a part de no portar enlloc, no ens afavoreixen ni com a demòcrates ni com a poble que durant molts anys ha sofert la discriminació de la seva llengua.

Per sort o per desgracia, per raons històriques i també culturals, estem en un país on es parlen dues llengües. Tots els anys d’immersió lingüística han anat molt bé per a què tothom, o si més no una gran majoria, conegui els dos idiomes i molt especialment el català que és el que està en franc desavantatge, i s’ha de continuar així, però el que no es pot fer es envair l’àmbit domèstic. Això ens equipara als que durant molts anys, i inclús avui, intenten fer el mateix amb el català o en d’altres àmbits com el de la religió.
A alguns els serà més fàcil parlar en català i a d’altres en castellà, o potser uns no voldran parlar la llengua de l’altre, però l’important és que s’entenguin. Cadascú amb la seva llengua, sense imposicions. De la mateixa manera que un és lliure d’entrar, o no, en un establiment si creu que no l’atendran com ell espera.
La dona d’en Gerard Quintana, que segons sembla s’ha mostrat a vegades favorable a las tesis independentistes, és de parla castellana, i el mateix Gerard, d’indubtable trajectòria, es fill d’un “gris” (per als més joves cal aclarir que era en nom que rebia la policia que reprimia les manifestacions en temps d’en Franco). Les consideracions culturals sobre la importància d’aprendre una llengua o no, han de quedar en l’àmbit particular i ningú te dret ni tant sols a opinar, sempre que això no afecti d’altri. Segur que la família Quintana ho té molt clar i no han d’anar al psicòleg per aquesta causa.
Potser encara hi ha qui creu que si mai Catalunya guanya la independència serà gracies als vots d’aquells que només parlen català. Què equivocats que estan. Hi ha alguns, que no es treuen la paraula “Catalunya” de la boca però mai han volgut pronunciar “Independència”. Aquests si que haurien d’anar, no al psicòleg, si no al psiquiatre, per què fa temps que se’ls va acabar la medicació.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

El 12 d'octubre i la "quinta columna"

Ha passat un altre 12 d’octubre, aquesta ignominiosa data que tant agrada als espanyol i que va ser l’inici de l’espoli i genocidi dels pobles americans. Se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya de celebrar aquest fets, que van començar fa més de 500 anys i van acabar amb la sortida, amb la cua entre cames, del Sahara deixant empantanegats als seus habitants en un conflicte que encara dura.

Clar que eren unes altres èpoques. Amb l’ajuda de l’espasa i el nom de la creu és van cometre massacres que més tard els historiadors espanyols han manipulat al seu gust intentant fer-nos creure que era pel be dels indígenes. Potser per això, a la que van poder, aquest es van revoltar i van fer fora els conqueridors com agraïment a la cultura i maneres de fer que havien estat imposades per la força.

El escàndol que va representar per a Espanya la forma en que es van perdre Filipines i especialment Cuba va donar nom a una generació, la del 98, però va marcar moltíssims individus que encara avui somien amb el “Imperio”. Quina sort van tenir aquells pobles en el seu moment. Nosaltres encara estem envaïts i molt especialment per quintacolumnistes.


divendres, 23 de setembre del 2011

Menys canapès i més collons

Amb 500 anys de colonialisme per tot el món Espanya encara no ha aprés a tractar amb les nacions envaïdes. Primer van ser els pobles d’Amèrica, després a Àsia i Oceania, i més tard a Àfrica. Al marge d’algunes petites possessions que van ser venudes a altres països, el gros de l’imperi espanyol es va alliberar de la metròpolis per la força.
L’actitud espanyola d’imposició violenta de la llengua, les costums, les lleis i també la fe catòlica, va anar alimentant una llavor d’odi contra tot allò que venia d’Espanya. Uns abans i altres després es van anar alliberant del opressor. Les possessions africanes van ser les últimes a aconseguir-ho, i Espanya es va quedar sola, pobra i plorant per les terres perdudes. Encara són molts els que no entenen per què se’ls va fer fora. Com és que no els volien si havien portat la cultura, la llengua i la fe?. Doncs molt senzill, per què van anular la seva, la cultura que ells havien après dels seus avantpassats.
Doncs aquí estem, 500 anys després i tot segueix igual. El Tribunal Constitucional dictaminant contra l’Estatut de Catalunya, encara que aquest ha estat aprovat pel poble en referèndum, sentències contra la llengua i l’ensenyament en català i aranès per tal d’imposar l’espanyol, i d’altres. Per sort ara no ho poden fer per la força de les armes, però tenen totes les lleis fetes a la seva mida, i si no les interpreten així.
Ara, això si, 21.000 milions d’euros que cada any Espanya ens fot a Catalunya mentre tot el seu poder mediàtic ens insulta i difama amb mentides. Al PP perquè li dona vots el clima anticatalà que ha creat, i al PSOE perquè esta acollonit pels resultats electoral i té por de defensar-nos, encara que ells saben que sempre que han guanyat ha estat pels resultats que han tret a Catalunya.
Som molts els que esperem treure’ns de sobre aquesta rèmora que és Espanya com al seu dia van fer les velles colònies. Els segles han passat però els fets són els mateixos i les actituds intolerants contra tot allò que no sigui la llengua i cultura del “Imperio” és alguna cosa que no els hi cap al cap.
Després de tants anys encara hi ha polítics catalans que volen entendre’s amb els espanyols. Que no ho veuen que són ells els que no volen? Quanta merda més ens han de tirar a sobre per donar un cop de timó a la situació? Quina por fa posar les coses clares sobre la taula i dir “o caixa o faixa”? Emulant l’entranyable Quimet del Real Club Deportiu Espanyol, “si jo manés, a palau hi hauria menys canapès, però hi hauria més collons”

dijous, 8 de setembre del 2011

No perdem més el temps

No sé fins quan a de durar tot aquesta merda espanyolitzadora –utilitzant la mateixa terminologia que una vegada va fer servir en Vidal Quadras referint-se als catalans—però sospito que en vistes als resultats electorals que s’esperen la cosa no ha fet més que començar.  El PP ja pot anar dient que necessita CiU per governar, que si treu majoria absoluta no sols deixarà de parlar català en la intimitat si no que enviarà la Guardia Civil a les escoles per controlar que es parli “la lengua del imperio”.
Una vegada CiU ja va cometre l’error de pactar amb el PP, i així l’hi va anar. Fa pocs mesos, després de les autonòmiques, i després de vuit anys de travessia del desert, CiU s’ha estat donant de nou el bec amb la senyora Sánchez Camacho, i aquesta, cada vegada que ha tingut oportunitat, els hi ha demostrat qui és i per què està.
És clar que el ressentiment que el PSOE de Catalunya té contra CiU és gran i això impedeix que puguin arribar a acords. Tanmateix, la submissió dels socialistes a les directrius de Madrid, fa que les diferències entre aquest i el PP siguin mínimes. Potser si algun dia els socialistes catalans es decidissin a posar el que no sona sobre la taula i formessin el famós Grup Parlamentari Català, podrien actuar d’una altra manera.
El cas és que estem com estem, i mentre els polítics ho vulguin continuarem així. Hi ha partits que demanen que la gent surti al carrer a protestar. Altres que s’enviïn cartes i telegrames als jutges, etc...però el problema només té una solució: la independència.
De que va servir la manifestació del 10 J del 2010?. A Espanya l’hi rebufa el que fem els catalans, només ens volen pels calés. Moltes vegades sembla que els polítics d’aquí vagin amb el lliri a la ma. Un poble que necessita que les lleis funcionin segons la interpretació que en fa un altre, no pot anar bé. I mentre estiguem a Espanya això anirà així, ja que el seu nacionalisme opressor no els permet veure més enllà.
Insubmissió ja, d’entrada, i independència el més aviat possible. O cal esperar a veure si el PP, amb la seva majoria absoluta ens concedeix el pacte fiscal? No perdem més el temps.

dijous, 1 de setembre del 2011

La intocable "Constitución Española"


Després de més de 30 anys de dir que no es pot tocar la” Constitución Española”, ara, en 15 dies, volen fer un canvi. Un canvi en el que estan d’acord el dos gran partits espanyols, però que no agrada a ningú més. I un canvi en el que, en contra del que diu la pròpia “Constitución Española”, es farà sense passar per un referèndum. O sigui com sempre, quan els dos grans es posen d’acord, les lleis s’interpreten a la seva conveniència.
Jo, que sempre he criticat l’actitud del senyor Duran Lleida a Madrid, crec que en això ho esta fent bé. Jo aniria més enllà i no sols abandonaria l’hemicicle durant la votació o premeria el botó del NO, si no que segurament els hi tiraria als peus un exemplar de la Carta Magna en la que prèviament m’hi hauria eixugat les parts intimes, però ja sé que això no està ben vist en el “fair play” parlamentari, on tothom guarda les formes però després ens donen pel sac.
Patètica resulta la petició del senyor president, Rodriguez Zapatero, demanant solidaritat i enteniment a CiU. “Tu apoyanos que luego ya hablaremos de lo vuestro. Ahora no es el momento”, venia a dir a grans trets. No l’hem sentit mai aquesta frase en els últims 30 anys.
En definitiva, demà hi ha una votació, encara no està clar el que farà el senyor Duran Lleida, però espero que segueixi, com a mínim, pensant en l’abstenció, i a veure si d’una vegada per totes es produeix el famós xoc de trens al que es va referir l’altra dia. A molts, res ens faria més feliços.    

dissabte, 23 de juliol del 2011

Medicaments genèrics i drets del malalt

La nova norma que vol imposar el govern espanyol, d’acord amb els consellers de salut de les autonomies, respecte a l’obligatorietat de l’ús de medicaments genèrics, al marge d’incidir en la llibertat professional del metge, atenta sobre els drets del malalt.
Els malats tenen dret a que se’ls tracti de la millor manera possible i no amb fàrmacs que moltes vegades comporten problemes, la majoria lleus, però que en algunes ocasions poden reportar importants molèsties al pacient.
En primer lloc ha de quedar clar que, per molt que es digui, els medicaments genèrics no són com els de “marca”. La pròpia llei els hi permet desviacions que els fa diferents dels originals. En alguns casos això és fàcilment comprovable (intenteu desfer en aigua un comprimit de Ibuprofé de marca i un de genèric). Doncs a l’estomac passa el mateix.
Al marge de la solubilitat, altres raons son els excipients o la biodisponibilitat del fàrmac que la llei permet que sigui fins a un 20 % menor que en l’original. Però existeix un altre problema que es dona en aquells tractaments en que hi ha un petit rang de dosificació. O sigui, es pot arribar a tractar una infecció quan al malalt se li prescriu 1000 mgrs d’un antibiòtic encara que realment en prengui 800, però no acostuma a passar el mateix quan un epilèptic ha de prendre 4 mgrs d’un antiepilèptic i en realitat n’està rebent 3. La descompensació acostuma a portar problemes pels pacients i pels familiars i això repercuteix en la vida social i laboral dels afectats. Baixes laborals, possibles ingressos hospitalaris, noves visites a l’especialista, etc... Tot això va encarint el procés fins al punt de que diversos estudis de cost-benefici publicats en prestigioses revistes han posat de manifest que la factura sanitària es pot multiplicar per deu o més (article, article 2), i això també ho paga l’estat.
Aquest exemple es pot estendre a moltes altres patologies. Per exemple, dins del camp de la psiquiatria, molts metges que tractaven als seus pacients depressius amb fluoxetina de marca i s’han vist obligats a passar al mateix principi actiu genèric, han hagut de pujar la dosificació davant de les queixes dels malalts. O sigui, que on és l’estalvi? Si es té en compte que la fluoxetina de marca està al mateix preu que el genèric.
Si el que es descompensa és un depressiu que s’acaba suïcidant sempre diran que això son coses que passen, però quan un malalt esquizofrènic es descompensi, per què li hagin canviat la medicació a un genèric, i provoqui algun disbarat amb víctimes, qui serà el responsable?
Amb aquesta política pretenen estalviar 2.400 milions d’euros, però no sé si han tingut en compte l’increment de subsidis d’atur que hauran de pagar. Farmaindustria ja ha dit que perillen uns 25.000 llocs de treball. Clar que això als responsables de sanitat no els deu preocupar gens. Ells hauran baixat la factura de farmàcia. El tema dels parats depèn d’un altre ministeri. Ja s’arreglarà, deuen dir.
I això no és tot, la investigació també se’n ressentirà. Al final els laboratoris diran: que investigui l’Estat, de la mateixa manera que es deixarà de col·laborar amb el congressos mèdics, que en definitiva qui els paga són les farmacèutiques amb col·laboració amb les societats mèdiques. També sabem que en el camp dels laboratoris farmacèutics hi ha de tot. S’ha tirat molta merda sobre d’ells i segur que en ocasions alguns se l’han merescut, però també s’ha de reconèixer que realitzant una tasca investigadora que mai podrà dur a terme l’Estat pels seus alts costos.
El món de l’industria farmacèutica ha canviat molt els últims 10 anys. La introducció de Codis Ètics i de Conducta, tant per part de Farmaindustria com de les mateixes empreses ha marcat unes directrius molt clares del que es pot fer i no es pot fer, i no només en el camp dels treballs clínics, si no també de la promoció i el marketing, però es continua putejant un sector primordial per la societat. Queda molt “progre” per alguns polític.
I per acabar una altra pregunta: Com és que sanitat, d’un mateix principi actiu genèric, permet més de 50 registres? Quin benefici en treu?

dijous, 21 de juliol del 2011

El que CiU pugi tenir un ministre a Madrid està sortin molt car a Catalunya


Era d’esperar que la reunió de la Comissió Estat-Generalitat acabés amb els resultats  en que ha acabat, o sigui pràcticament res, tenint en compte qui era el cap de la delegació catalana.
El senyor Duran Lleida no pot arriscar el seu futur plantejant temes polèmics al govern espanyol. Mani el PSOE o el PP ell sempre ha nedat i guardat la roba mentre esta a l‘aguait d’un possible ministeri.
Ja abans de començar les negociacions va fer saber que no se’n esperesin gran coses. Com es veu la mentalitat ja era de guanyador i que anava amb ganes de “cargolar” als de Madrid. Més tard va desautoritzar la petició que feia el conseller Mas-Colell en el sentit de reclamar una part dels beneficis de la privatització de l’aeroport del Prat.
Del senyor Duran Lleida també son conegudes les seves diferencies amb Oriol Pujol perquè el troba massa independentista. Tema, aquest de la independència, que sempre li ha vingut gros. No fa gaire va dir que “plantejar la independència dividia la societat”. O sigui que el que ara tenint no la divideix, segons ell. Amb això queda patent que el senyor Duran Lleida prefereix estar sota l’espoli espanyol, a l’espera del seu possible ministeri, que no pas treballar per aconseguir millores per Catalunya.
Un altre tema son les seves declaracions sobre l’afer Camps, el ja ex-president valencià, també dignes d’un violinista.
Senyor Duran, ja fa anys que se li veu el llautó, i faria be de no anar donant lliçons de com s’han de fer les coses. Vostè, que no és exemple de res, si no tot el contrari, faci el que vulgui, que la gent ja sap el que li convé.
Potser per això i algunes coses més, ja fa anys que UDC ha tocat sostre electoral.

divendres, 15 de juliol del 2011

Gorra de cop

De cap manera es poden justificar les agressions als polítics com les que fa unes setmanes va haver-hi a l’entrada del Parlament de Catalunya, o la de fa uns dies a l’alcalde de Girona. Qualsevol tipus de violència està fora del marc democràtic. De totes maneres, s’ha de tenir en compte que l’actual situació social pot comportar moments de pèrdua de control en aquella gent que veu que ho està perdent tot i que el futur està ennegrit per uns núvols de tempesta que potser l’acabin ofegant.
Quan l’índex d’atur juvenil està per sobre del 45 %, quan t’han rebaixat el sou o s’ha perdut la feina, quan la prestació de l’atur s’ha acabat i les ajudes socials no arriben, quan vas al metge i, a sobre d’esperar-te més, veus que et recepten medicaments que encara que diuen que van igual de bé no és així, o que per qualsevol visita al especialista o intervenció t’has d’aguantar varis mesos, quan no pots pagar l’hipoteca i el banc et pren la casa però has de continuar pagant, etc..., no m’estranya que a algú si li giri la neurona.
Quan per altra banda veus que els bancs cada any augmenten els beneficis, que se’ls ajuda amb diner públic, que les gran fortunes s’escapen de tributar de manera proporcional al que tributa un treballador, que l’elit financera cada vegada cargola més als polítics perquè legislin al seu favor, que aquest legisladors, a la que es toca el tema de reducció dels seus privilegis posen el crit al cel, etc... i que en definitiva l’únic que fan es, parlant clar, donar pel sac als de baix amb més i més retallades per acontentar als de dalt, no és d’estanyar que a algú se li pugi afluixar la llengua o la mà.
La història està plena d’exemples de que al poble se’l pot ofegar fins a un cert límit, passat aquest es lluita per la supervivència i alhora l’espai de la raó juga un paper insignificant.
Hem començat a veure com, en alguns casos, el poble s’enfronta a l’autoritat democràtica. També s’han vist com les accions dels grup antidesnonament han frenat accions judicials. La desesperació porta a perdre el respecta a l’autoritat quan aquesta es percep injusta. I això no ha fet més que començar.
Si la situació continua igual o pitjor, cosa que sembla que serà així, recomanaria que els polítics es compressin una gorra de cop.

dimecres, 6 de juliol del 2011

El PSOE de Catalunya i la realitat social

Primer van perdre la Generalitat, després una gran majoria dels ajuntaments on governaven. Ara es preveu una nova derrota a Catalunya, en les properes eleccions generals, però ells continuen igual. Fins a les municipals sempre han votat el que els hi ha manat el PSOE espanyol. Des de aleshores, i després d’aconseguir els pitjors resultats de la seva història a Catalunya, continuen igual.
Els del PSOE de Catalunya han seguit fem el que els manen des de Madrid. Han votat no als fons que ens deu l’Estat governat per ells, no a l’oficialitat del català a la Unió Europea, no a la petició del concert econòmic per Catalunya, etc..., i quantes coses faran més. Després s’estranyen dels resultats electorals.
El mateix Iceta va dir ahir ”Si un dia entenem que s’ha de tallar amb el PSOE, la pregunta serà si té sentit seguir a Espanya”. Doncs no sé a que esperem per fer-se la pregunta i a contestar-la. Si triguen gaire potser no arribin a temps.
Una proba més de que els polítics quasi sempre van a remolc de la realitat social, i això va per quasi tots, és que aquesta mateixa qüestió ja fa temps que se l’han plantejada milers de ciutadans de Catalunya, només cal veure els resultats de l’última enquesta del CEO. Se l’han plantejada i també l’hi han donat resposta. Resposta a la que també ajuda l’última llei que ha aprovat la Unió Europea en matèria d’etiquetatge, que posa en mans del govern espanyol la decisió d’etiquetar només en català. Ja sabem com acabarà això.
La llei que regeix a la UE diu que no és pot tenir accés a tota una sèrie de drets si no es compta amb un estat propi, per tant l’única solució a tots aquest temes és la independència, i aquesta no es vindrà donada mai per Madrid, s’haurà de prendre unilateralment. És l’única solució.

dimecres, 29 de juny del 2011

Aniversari i relacions estranyes

Aviat farà un any de la manifestació del 10 de juliol del 2010. Potser és moment de reflexionar i veure que ha passat amb totes les reivindicacions d’aquella gent que va desafiar la calor d’una tarda de juliol i que, per comtes de quedar-se a casa o anar al cinema,  va preferir  sortir al carrer a dir que ja n’estaven farts de tot allò.
Aquell dia, la majoria de polítics que se’ls va veure a la manifestació no van arribar als parlaments finals. Com s’hi es diluïssin van anar desapareixen discretament, no fos que es trobessin en algun compromís.
Ha passat un any i estem igual o pitjor. Durant aquest temps, cada vegada que a un polític se l’hi ha qüestionat el tema, n’ha sortit tocant el violí. Durant aquest temps hi ha agut dues eleccions, les autonòmiques i les municipals. Algun partit a crescut, però els de més arrel independentista ja han vist com els hi ha anat. Del PSOE de Catalunya no cal dir res. Ja s’ho faran.
Però el nou panorama ha deixat una CiU i un PP més forts, pels motius que siguin. El cas és que tornem a veure, com en la època del Pacte del Majestic, unes relacions que teòricament haurien de ser contranatura. Està clar que CiU no té majoria i que segurament el proper president espanyol sigui del Partit Popular, però que vagi en comte l’Artur Mas amb les seves relacions amb la líder del PP a Catalunya, perquè, com ja s’ha vist, sembla que el vulgui tenir agafat per allà on no sona, i cada vegada anirà estrenyent més el puny.
CiU ja va pagar una vegada la seva relació amb al PP, i els elector ho recorden.

dijous, 19 de maig del 2011

Acampada d'indignats


El maig del 1968 va ser un mes històric. No sé si aquest maig també ho serà, però comença a posar-se interessant. Les acampades al mig de les ciutats s’estan escampant més enllà de l’estat espanyol.
Amb ànim d’intentar entendre el que passa, els polítics s’han afanyat a trobar una explicació, i molt especialment a donar una solució: “Si no estan contents, ara hi ha unes eleccions on tenen moltes opcions per votar”. Com quasi sempre no han entès res o no ho volen entendre. No és pot continuar amb el mateix joc.
La gent que ha decidit plantar-se al mig del carrer és gent anti-sistema, però no anti-sistema com els que actuen quan guanya el Barça o hi ha una reunió de polítics d’alta volada, que demostren els seus arguments esparracant mobiliari urbà, són persones en que el sistema actual no els soluciona els problemes, tot al contrari, els hi complica més la vida. Son joves a l’atur, pares de família mileuristes, gent que no pot pagar l’hipoteca per què s’ha quedat sense feina, petits emprenedors ofegats pels deutes que ha creat aquesta crisi provocada pel que en diuen “mercats” i no és res més que els “cartels” financers que actuen de manera no il·legal sota el paraigua protector de les lleis que han fet els polítics. I en aquesta simbiosi ni uns ni altres viuen malament.
Clar que la cosa ve de lluny. Si els governs no s’hagessin deixat agafar per allar on fa mal amb el tema de l’endeutament, ara no dependrien d’aquesta gent. Però quan uns manen s’han de fer coses, s’ha de gastar encara que no se’n tinguin, no sigui que a les properes eleccions guanyi l’oposició.
Hi ha qui diu que els acampats representen un percentatge molt baix del cens, però segur que molta gent se sent identificada. Gent que encara té feina i que no pot ser present en alguna d’aquestes places tot hi que un ERO penja sobre el seu cap com una espasa de Dàmocles.
Els acampats volen mantenir la seva posició fins diumenge, però la Junta Electoral ho pot prohibir donat que el dia de reflexió –dissabte- no estan permeses les manifestacions que puguin fer variar el vot. Un altre anacronisme en l’època de l’internet, facebook, twiter i d’altres eines comunicatives. Cal recordar, que durant les últimes autonòmiques, un diari va emetre enquestes fins l’últim dia- cosa també prohibida per llei- a través de la seva edició andorrana. Com ja va dir la consellera Ortega, “s’haurà d’actuar amb contundència si aquestes trobades son prohibides per la Junta Electoral”. Com no. La junta està formada per gent escollida pels partits, però ja veurem que decideix, ja que en aquestes concentracions no hi ha cap propaganda de partits, ni de sindicats, ni es demana el vot per ningú. A més, quan la gent surt al carrer vol dir que no té por, o sigui, que és igual el que digui el poder, un poder que s’ha desprestigiat tot sol a ulls dels ciutadans. La decisió ja està pressa i s’ha de continuar.
El sistema democràtic espanyol es va posar en marxa després del franquisme i els polítics, promulgant lleis i decrets, l’han anat perfilant al seu interès i allunyant-se del ciutadà. Si les acampades s’acaben diumenge i la cosa queda aquí, no hauran servit de res. Els polítics, com ja han fet en altres ocasions, diran que són conscients de que s’han d’acostar als problemes reals de la gent. I qui dia passa any empeny. Es necessita obrir les finestres i que entri aire fresc, per què si no només respiren els que es poden pagar la mascareta.

dimarts, 10 de maig del 2011

Ja n’hi ha prou d’ambigüitats

El PSOE de Catalunya (que no el PSC, que va deixar d’existir ja fa anys) ha tornat a votar segons les directrius de Madrid, en contra de que l’Estat Espanyol pagui a Catalunya el que l'hi deu, no el que l’hi correspon, que això és una altra cosa.

Quan tots els partits del Parlament Català s’han unit per exigir aquest deute, inclòs el PP –que no se sap si hages fet el mateix si tingués el govern a Madrid- els socialistes de Catalunya han votat al contrari. Després diran que no entenen el que passa amb els resultats de les eleccions que s’apropen. Doncs si ells no ho saben que s’ho facin mirar.

L’única manera d’entendre aquesta submissió al que diguin de Madrid només es pot comprendre per la por a la pèrdua d’una cadira en la que seuen des de fa molts anys, amb el problema que això comporta, especialment per aquells que no s’han assegut mai a cap altra.

De totes maneres, molts veuen que la poltrona ja està perduda, i no per les ordres de Madrid, si no pel resultat electoral, que en part és el resultat de la seva actuació. S’ha acabat el nadar entre dues aigües. És hora de definir-se, i s’està amb Catalunya o amb Espanya. El polític que no entengui això que vagi buscant feina. S’ha estirat massa de la corda i aquesta ja no dona més. Però cal una última estrebada per acabar de trencar-la, i fets com aquest hi ajuden. Socialistes de Catalunya, voteu contra els interessos del país que us ha d’escollir, potser quan perdeu la cadira la seu central del PSOE us ho agrairà amb un copet a l’espatlla.

Ah, i al senyor Vallès, coordinador dels diputats i senadors del PSOE i expert en la més fina demagògia goebbeliana, només cal dir-li que segueixi així. Quan més intenta donar la culpa als altres més es desqualifica. La gent l’únic que veu és que no ens paguen el que ens deuen i a sobra hi ha polítics que ho troben correcte.

Sr. Vallès, amb un estat propi això no passaria, clar que vostè, al igual que molts altres polítics s’haurien de guanyar la vida treballant.

dimarts, 3 de maig del 2011

Llàgrimes en la pluja

Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu.
Atacar als nostres jugadors amb fets i paraules més enllà de l’imaginable.
He vist brillar la ira i l’enveja als ulls dels tècnics i directius de l’equip contrari prop de la porta de l’estadi.
Tots aquest moments nosaltres no els hem perdut com llàgrimes en la pluja.
És hora de marxar.

¡El Real Madrid cap a casa i el Barça cap a Wembley !

dilluns, 2 de maig del 2011

Si s’acabés ETA, de que parlarien els polítics

El Tribunal Suprem, al igual que el Constitucional al seu dia, ha tornat ha engruixit la seva pàtina democràtica una vegada més. La decisió de declarà il•legals les llistes de Bildu ha demostrat que l’única democràcia que segueixen és la dels dos partits majoritaris que són els que els han triat. Una democràcia feta a la seva mida.

Els abertzales bascs ja s’han deuen haver adonat que presentin les llistes que presentin, mai els hi aprovaran. Per al PP i al PSOE, qualsevol cosa que no faci pudor a nacionalisme espanyol no els hi interessa. Sempre trobaran una persona de les llistes que coneix a un altra que compra en una botiga de la que també és client el pare d’un noi que va estar empresonat per tenir relació amb ETA. Per tant ja està provada la relació amb els terroristes.

Quan a les enquestes, que fa el mateix govern, el tema del terrorisme apareix a la sisena posició per sota de la situació econòmica, l’atur, la inseguretat ciutadana, la vivenda, etc., de les qüestions que preocupen a la gent, a els polítics només els hi interessa parlar d’ETA. Segurament és per què no tenen solució per els altres temes.

Al PP, especialment, ja fa temps que sembla que no l’hi interessi acabar amb el terrorisme d’ETA, i al PSOE l’hi va al darrera per demostrar que a patriotes no els guanya ningú. Imaginem-nos un escenari sense ETA. Segurament obligaria als polítics a buscar solucions als temes que preocupen a la societat i això no és gens fàcil ja que obliga a pensar.

Es un tema que ve de lluny, de la Llei de Partits, una llei que esta en el límit de la democràcia i la tant esmentada “Constitución Española” que tan estimen aquest dos partit. Aquesta llei presenta tals dubtes que països amb més tradició democràtica mai l’hagessin aprovat. És que no hi ha cap partit amb prou collons per portar-la als tribunals internacionals? Es veu que no. Prefereixen deixar sense votar a una gran part de la població basca. Ah, després s’estranyen quan passen certes coses.

dimecres, 27 d’abril del 2011

Tot menys treballar

Pel Baix Llobregat circula un “pajaru”, de baixa volada, que com alguns insectes xucladors va de capoll en capoll sense trobar el seu lloc. Això si, deu pertànyer a la família de les abelles i més concretament al grup dels abellots, o sigui els que no foten res i només intenten fecundar la reina.

Aquest personatge, que després d’enviar uns quants polítics catalans a Auschwitz pel sol fet de ser catalans, ara pretén disculpar-se dient que això, que ho havia escrit al Facebook, només era pels seus amics i per tant sent violada la seva intimitat i està sent víctima d’un linxament polític. Quins collons.

Com s’ha vist, les disculpes han estat per la pressió del seu actual partit, el PP, que l’ha amenaçat amb l’expulsió. Per això el penediment no és vàlid, ja que d’un “senyor”, que al marge dels partits en el que ha intentat fer carrera, Ciutadans i UPD, ha escrit que demanava la seva esterilització perquè a tots els fills que tingués els hi inculcaria la lluita per eliminar la raça catalana, ja es veu el que s’han pot esperar. De tot el lèxic emprat en els seus escrits es desprèn que al que a ell segurament l’hi agradaria és ser el cap d’un d’aquest centres d’internament.

Per sort ja ha fet tard. Esperem que a la política també.

dimecres, 13 d’abril del 2011

El “morro” (que no llavis) de la ministra Pajin

Aclarit el titular, tothom sap que la política i la demagògia van de la ma, però l’exemple que va mostrar la ministra de sanitat espanyola, Leire Pajin, l’altra dia, es digne de figurar en el Guinnes d’aquesta modalitat.
Dir que no entén que la Generalitat hagi rebaixat l’impost de successions quan es veu obligada a retallar la sanitat, és una píndola més d’aquest estil de fer política que pretenen que ens empassem alguns dirigents.

En primer lloc la ministra parla d’un impost que a la resta de comunitats ja fa temps que es va eliminar. En segon lloc la retallada ha estat imposada per el seu partit, des de Madrid, amb la intenció de salvar les comptes de l’estat espanyol. Tercer, si Catalunya no tingués l’espoli a que ens obliga Espanya (21.000 milions d’euros a l’any) potser no hagés fet falta aquest reajustament de la sanitat pública. I quart, si la ministra està tant preocupada per la salut dels catalans perquè no pressiona al seu cap, ZP, perquè pagui els 1.450 milions d’euros que ens deu aquest any del fons de competitivitat.

Sra. Pajin, ja sabem que els càrrecs de partit, i el de ministre ho és, comporten uns vassallatges. Ja ho va dir un antic membre del PSOE fa anys. “El que se mueva no saldrá en la foto”, va exclamar el que és considerat com un dels pares de la democràcia moderna a Espanya, que per cert, més tard va haver de dimitir per tràfic d’influències. O sigui, senyora ministre, per mantenir-se en el càrrec no faci anar tant els llavis perquè se li veu molt el morro.

dilluns, 11 d’abril del 2011

El 10 A particular del senyor Duran Lleida

Barcelona ja ha decidit, o al menys ha anat a votar per la independència de Catalunya. Com sempre hi ha agut comentaris per a tots el gustos, però potser els que han estat més repetits han sigut els que es referien a que aquest tipus de consulta divideix el país i els que deien que ara l’important és sortir de la crisi.
El primer no l’entenc gaire. Si per alguns, el que puguem escollir el que volem ser i tenir llibertat per decidir el nostre futur divideix la societat catalana, no sé que deu ser el que et manin el que has de fer i de ser des de 600 quilòmetres de distància i que a sobre els hi hagis d’agrair mentre t’insulten.

El segon ja l’entenc més. Diuen que s’ha de sortir de la crisi. Doncs això és el que s’intenta. T’imagines el que podríem fer amb els 21.000 milions d’euros catalans que cada any es queda l’Estat espanyol. No creus que Catalunya podria fer més coses per sortir de la crisi?

Aquest arguments i d’altres, en general son manejats per portaveus dels partits amb seu a Madrid, però també hi ha excepcions, encara que les motivacions són unes altres. Aquest és el cas d’en Duran Lleida, que s’ha tingut que inventar un viatge a Europa per tal de no estar el diumenge 10 d’abril a Barcelona.

Aquest democratacristià, definit per algun periodista com “cristià de cintura cap amunt i demòcrata de cintura cap avall”, en aquest cas l’hi ha fallat la democràcia i la capacitat de convenciment. I és que això acostuma a passar quan es juga a dues bandes i a favor d’interessos personals. Tant és així que fins i tot dirigents del seu partit no l’hi han fet cas i han anat a votar.

Però des de fa molt temps ja es sap que l’únic que l’interessa a en Duran Lleida es un ministeri, sigui quin sigui i mani qui mani a Madrid. Ell vol un ministeri i per això està disposat a fer el que calgui, com ha demostrat una vegada més. Però ho té difícil, especialment per dues raons. La primera és que no milita en cap partit “nacional”, i la segona es que, encara que sigui de la Franja, a Espanya se’l considera català.

Senyor Duran Lleida, existeix una vell refrany que diu “Qui dos amos vol servir, l’un o l’altre ha de trair”. O sigui, decideixis. Voti en el seu 10 A particular.

dilluns, 4 d’abril del 2011

Retallades i mentides

Fa uns dies endarrere es va dir que la retallada de la Generalitat havia de ser d’un 10%, hi es va acceptar. Ara, amb un dels exercicis de funambulisme als que ens té acostumats el govern de Rodriguez Zapatero, el secretari d’Hisenda espanyol demana, de la nit al dia, que aquesta sigui del 20%. L’Artur Mas s’hi ha negat. No se s’hi això serà flor d’un dia o es mantindrà el pols amb el govern de Madrid, però de moment anem bé.

Una vegada més aquest canvi de criteri, aquesta vegada amb les xifres econòmiques, dona peu a que els ciutadans tinguin una total desconfiança amb el que fan els governants. Dona la impressió que cada vegada que van a pixar canvien de pensament, i ara es deuen haver recordat que han de fer un altre “sanejament” de algun banc o caixa perquè puguin tirar endavant després d’una desastrosa actuació financera (tot i la crisi, al 2010, la banca espanyola va guanyar més de 14.000 milions d’euros), o que han de pagar més subsidis i així fidelitzar el vot en les comunitats que tots sabem.

Crec que el president Mas, per una vegada, a estat en la línia de defensar els interessos de Catalunya que en tantes ocasions se l’hi havia demanat, sense tenir por al que diran. Si més no que diguin el que vulguin.

Tot això també ha servit per demostrar, un altra cop, que el PSC no existeix. Només cal veure el paperot que va fer l’exconseller Joaquim Nadal quan va acusar al conseller Mas-Colell de mentir sobre la nova petició de l’Estat i després va sortir publicada la carta en la que es proposava una pujada d’impostos a Catalunya per tal d’acomplir amb els objectius. Com sempre, el PSOE de Catalunya, sense cap criteri propi, s'ha ajupit i  ha acceptat cegament l’envestida del seu amo. Clar que això passa a tots el partits, però es nota més als que depenen de Madrid.

Segueixi així president Mas. Potser algun dia tindrà la confiança del meu vot.

divendres, 25 de març del 2011

Hipoteques i polítics

És molt difícil que els polítics s’avinguin a promulgar una llei a favor de la dació en pagament. Aquest és un acte en virtut del qual el deutor transmet béns de la seva propietat amb la finalitat que el creditor receptor els apliqui al pagament del seu crèdit. Més clar, consisteix en el lliurament de l'habitatge a canvi de la cancel•lació total del deute hipotecari.

Donat que la majoria de propietaris que ara es troben amb aquest problema van comprar la seva vivenda en un moment de bombolla immobiliària, o sigui, que els preus estaven inflats, en el moment actual, de caiguda d’aquest mercat, el valor real dels habitatges està molt per sota de l’import de les hipoteques sol•licitades. Això comporta que en els casos de impagament, l’entitat bancària es quedi amb la vivenda, però que també exigeixi l’abonament de la resta de préstec.

Deixant al marge les raons legals, el que no em val son les sentencies com les de que “Donar via lliure a la dació podria fer caure el sistema financer”. I que?. Durant molts anys van estar donant hipoteques per sobre del valor real de la vivenda i els bancs i les caixes sabien que això no era legal. Perquè ara se’ls hi permet executar desnonaments i continuar demanant l’import de la hipoteca?. Qui defensa als desnonats? Perquè no es canvia la llei?.

Hi ha varies raons per a que tot segueixi igual, però crec que n’hi ha una de primordial que es resumeix amb aquesta pregunta: Quin és el deute econòmic dels partits polítics amb els bancs? Potser el que estigui en perill no sigui el sistema financer, si no l’existència de molts partits, i per tant de molts polítics, que si perden la cadira potser s’haurien de posar a treballar.

dimecres, 16 de març del 2011

Els favors es paguen

Una vegada més la comunitat internacional ha tornat a donar proves de la seva ineptitud. Això no seria cap novetat si no fos perquè d’aquesta decisió en depenen les vides d’uns quants milers de persones. Després d’animar al poble libi en la seva revolta contra Gaddafi, els països occidentals ara l’han deixat sol, cosa que ha envalentit al esperpèntic coronel que hores d’ara està avançant ràpidament cap a Bengasi, la ciutat on va començar la revolta del poble demanant drets democràtics.

Només Estat Units, Gran Bretanya i França han estat partidaris d’ajudar als revoltats, això si, amb el consentiment de l’ONU, un altre organisme que ens té acostumats per la seva ineficàcia. I és que mentre funcioni el dret de veto dins del Consell de Seguretat, sempre serà molt difícil el prendre decisions.

Els països del G-8, reunits aquest dies, han posat de manifest la seva falta de capacitat per donar una solució al problema de Libia. Alemanya ha estat una de les més contraries a intervenir en el país nord-africà, potser és perquè la senyora Merkel ha de pagar algun favor al dictador libi. Quan Gaddafi guanyi aquesta guerra i torni la repressió que l’ha mantingut al poder durant 42 anys, els que ara han girat la cara als demòcrates, segurament diran que no s’ho esperaven o senzillament intentaran distreure l’atenció cap a altres temes més banals.

Quina opinió tindran, dels polítics occidentals, els demòcrates del nord d’Africa?

Hi ha gent que quan se l’hi tanquen totes les opcions només coneixen el recurs de la violència. Aleshores serà quan la senyora Merkel i d’altres s’estranyaran.

dijous, 3 de març del 2011

La crisi destapa la esperpèntica política dels medicaments genèrics

Hi ha ocasions en que certes idees, que a primera vista poden semblar interessants i amb una certa lògica, quan s’intenten estirar fins al seu màxim exponent s’acaben convertint en esperpèntiques. Això és el que passa amb els medicament genèrics. No hi ha dubte que la idea inicial no és dolenta. Quan un principi actiu acaba la seva patent, que acostuma a ser de 10 anys, qualsevol laboratori pot fabricar aquesta substància, donant per entès que serà més barata. A grans trets això és el que diu la Llei del Medicament que inclou el tot el que fa referència a les Especialitats Farmacèutiques Genèriques (EFG).

Deixant al marge aspectes tècnics com el de la biodisponibilitat, els excipients utilitzats o la mateixa composició de la gelatina de les capsules o dels recobriments entèrics, no deixa de sorprendre el tema del preu.

Ja fa anys que el Ministeri de Sanitat va introduir els anomenats preus de referència. Aquest marquen el màxim que pot valdre una EFG. Això va obligar a que les marques que havien perdut la patent es posessin al mateix nivell que les EFG. Fins aquí tot bé, però la paradoxa apareix quan, esgrimint un malentès progressisme, als metges se’ls obliga a receptar EFG en contra de la marca, sense tenir en compte que en l’actualitat hi ha marques que son més barates que algunes EFG.

El metge això ja ho sap però no diu res, ja que una part de la seva percepció econòmica està bassada en el percentatge de receptes que fa de EFG, i d’altra banda, si la seva plaça es interina potser que no se li renovi el contracte en cas de no seguir les directrius marcades.

Doncs tot això, que molta gent del carrer fa temps que sap, ara resulta que representa un problema per poder assolir els objectius d’estalvi que s’han marcat per la sanitat catalana. Tot i comptar amb Directors d’Hospitals, Gerents Sanitaris, Farmacòlegs més o menys il•luminats i tota una plèiade de càrrecs, ara s’han donat compta de que s’han de canviar algunes directrius, en el apartat de la compra de medicaments, per poder estalviar. Així és com ho va dir el Conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Boi Ruiz, ahir al matí, en una emissora catalana. Ha costat, però mai és tard.

Això no acaba aquí. Continuarem parlant dels genèrics.

dimecres, 23 de febrer del 2011

TV3, Canal 9 i el govern de Camps

Si algú creu que les converses entre Artur Mas i Francisco Camps serviran per a què TV3 es pugui veure al País Valencià, va molt equivocat. Al PP de Valencia no li interessa per a res solucionar aquest tema, tot al contrari.

D’una banda els valencians es donarien compte de la poca qualitat i professionalitat de la seva televisió autonòmica. Que m’expliquin quin és el reconeixement internacional a aquesta cadena?. Quans programes de producció pròpia han estat premiats?. D’altra coneixerien, de manera menys sectària, les implicacions dels seus governants amb els casos de corrupció que els esquitxen, i clar, això no interessa.

Però no només això. També perdrien una bona oportunitat d’anar contra tot allò que és català, no fos cas que els seus súbdits es donessin compte que entenen perfectament una televisió que els hi arriba de Catalunya i poguessin pensar que el català i el valencià són la mateixa llengua.

En el camp de la reciprocació ja fa temps, des de l’època del conseller Tresserras, que TV3 manté un canal lliure per a què pugui ser utilitzat per la televisió valenciana (Canal 9), però és la Generalitat Valenciana la que no vol aprofitar-lo. Avui, el ministre del ram, ha dit que aquest és un tema que no depèn de Madrid, i que han de solucionar les dues comunitats autònomes, o sigui, el contrari del que sempre ha dit Francisco Camps. És per això que crec que de res serviran les converses quan des de sempre s’ha vist que el que falta és voluntat política per arreglar les coses.

dimecres, 16 de febrer del 2011

De dignitat i agressions

Potser si més gent actués com ho va fer l’entrenador del Girona F.C., en Raül Agné, a Osca l’altra dia, ens aniria més bé. Són masses anys de buscar punts d’enteniment amb Espanya, de intentar fer pedagogia del que és Catalunya més enllà de l’Ebre, de calibrar el to de les paraules per no molestar, en definitiva d’anar a remolc. Ja fa temps que es van donar compte que els hi sortia gratis el fotre canya a Catalunya. Han anat tensant la corda i com que aquí, qui ho havia de fer no deia res perquè no s’enfadessin, doncs anàvem acotant el cap.

Gestos com el d’Agné dignifiquen la persona i Catalunya, tot hi que ell és aragonès, de la Franja. No ens podem deixar trepitjar més. S’ha de plantar cara. La societat civil ja ha donat diverses passes. Que han fet els polítics catalans?. Són els primers en apuntar-se a la capçalera de qualsevol manifestació però es van diluint pel camí, i al final res. Per una cosa o per l’altre sempre diuen que “ara no és el moment”. Doncs amb la que està caient ja em diran quan és el moment.

No estem parlant de violència, senzillament d’actuar, de fer la nostra sense pensar en el que diran o en si els hi agrada a no. S’ha demostrat que fem el que fem no els hi agradarà. Doncs que ens enviïn la cavalleria si tanta raó tenen.

El que esta clar és que s’ha de prendre l’iniciativa i quan una societat pren o dona a entendre accions que el seu govern no recolza, alguna cosa està fallant.



dimecres, 9 de febrer del 2011

Donem la independència a Espanya

Cansa molt escoltar cada dia el mateix. Després de la reunió del President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, amb Zapatero, els espanyols ja han tornat a posar el crit al cel. Que si tenim privilegis, que si som insolidaris, etc., o sigui, la mateixa cançó de sempre. Crec que fa anys que portem una política equivocada amb això d’Espanya. Potser ha arribat el moment de canviar de tàctica.

A tots aquest il•luminats de la política espanyola, que saben perfectament el que aporta Catalunya a l’estat i el que aporten les seves comunitats, però no ho volen reconèixer en públic per una simple estratègia electoral, els hi proposaria que s’independitzessin de Catalunya. Per si no m’he explicat bé: donem la independència a Espanya. Seria viable aquest país sense Catalunya?.

Segur que tot això ja ho saben, al igual que saben que molta gent de les seves comunitats que ara espera el subsidi mensual com el “manà” bíblic sense preocupar-se de res i fruit d’una malentesa solidaritat interterritorial, s’haurien de posar a treballar.

Pot semblar una utopia, però on està escrit que tant sols els estats poden concedir la independència d'una part dels seus territoris? Perquè no pot ser al contrari?. Ja sé que sortiran els de sempre amb la Constitució per davant, cap problema, els hi regalem, que se la quedin, nosaltres ja farem la nostra.

dijous, 27 de gener del 2011

Pujol, independència, PP i la crisi

Després de que l’expresident Pujol utilitzés la paraula independència en un escrit publicat en el butlletí del seu Centre d’Estudis, Espanya ha començat, de nou, a vomitar improperis. No sé que té aquesta paraula que provoca tanta aversió als espanyols, potser el mateix que, cada vegada més, senten molts catalans quan s’anomena Espanya.


Al marge de les reaccions espanyoles, a Catalunya la líder del PP ha repetit el seu discurs de sempre quan es toca aquest tema: “Ara no és el moment de parlar de temes identitaris que no interessen a ningú. El que importa a la gent és sortir de la crisi”. Per una vegada estem d’acord amb això de la crisi. Aquest és un dels principals motius pels que reclamem l’independència. Segons les dades del Centre Català de Negocis, una Catalunya independent ocuparia el quart lloc en Renda per Càpita dins de la UE. No estaria gens malament. O sigui, que Catalunya tindria 21.000 milions d’euros més a l’any (quasi 3.000 euros per persona), que és la quantitat, dels nostres impostos, que es queda l’estat espanyol. Això si que seria una bona ajuda per sortir de la crisi. Doncs aquesta és una de les coses bones que portaria la independència. Un altra seria el no tenir que aguantar tantes tonteries i insults des d’aquesta Espanya que no ens vol però que tampoc ens deixa anar.

Encara que en Jordi Pujol digui que és difícil, que això s’acabi només depèn de nosaltres.

dilluns, 17 de gener del 2011

Les seqüeles d’una transició mal freta encara duren

Des de divendres està de moda donar la culpa de la crisi econòmica a l’estat de les autonomies, i és per això que els dos grans partits polítics espanyols volen replantejar el model autonòmic. Em sembla perfecte. Durant la mal feta transició varen sortir autonomies com bolets. Algunes semblaven tretes d’una opereta del segle XVIII. Aleshores, els que manaven a Madrid ho van acceptar donat que això diluïa les realitats històriques de les veritables nacions de la Península Ibèrica.


Aquest invent ple d’artificialitat ja va sofrir un retrocés amb el 23-F. Cop d’estat que no va ser tan fallit com alguns diuen. Ara, tant la dreta més reaccionaria com el PSOE -al que soc incapaç de qualificar d’esquerres, però que té la mateixa visió jacobina d’Espanya-, demanen un altre redreçament del tema amb l’excusa de la crisi. Doncs som-hi. Diuen que hi ha duplicitat de estructures. I tant. Només uns exemples: els ministeris de Cultura i Sanitat no tenen cap raó d’existir quan les seves atribucions han estat transferides a les Comunitats Autònomes, o sigui que s’han de suprimir. Les Diputacions, el mateix.

Però anant al gra, com que això és una nova excusa per crear mal rotllo en contra de Catalunya (no sé per què serà que del País Basc no en parlen), ja que fem anar malament a tot Espanya, per què no ens fan fora? Seria un descans per a ells i un favor per a nosaltres, això si, potser se’ls hi acabaria la mamella a més d’un, que ara escriu amb ordinador i hauria de tornar al bolígraf o potser al llapis. Haurem d’estar pendents de les reaccions del polítics d’aquí, que ja me les imagino. De totes maneres crec que la única sortida és anar endavant, si no ho fem així ens veurem obligats a anar endarrere. El que està clar és que tal com estem no es pot continuar.

Ja és segur, pels fets, que des d’Espanya s’està buscant un xoc frontal des de fa temps. És necessari plantar cara i, si fa falta, fotre un cop de puny sobre la taula. Ja fa massa temps que se’ns estan pujant a l’espatlla, per no dir un altre cosa.

divendres, 14 de gener del 2011

Més Tribunal Constitucional

La presidenta del Tribunal Constitucional, Maria Emilia Casas, en l’acte de presa de possessió del nou president (en funcions encara) d’aquest organisme, va retreure als polítics la mala imatge que havien donat al tribunal ja que no l’havien renovat a temps i no s’havia nomenat el dotzè magistrat, mort feia anys, o sigui, que aquest tribunal està incomplert.


Al marge de que gran part de la culpa és dels partits politics, si la cosa estava tan mal feta i ells ho sabien, haguessin pogut dimitir i així s’haurien estalviat les crítiques. Però ja se sap que aquí no dimiteix ningú.

De totes maneres no entenc varies coses. La primera és perquè es va trigar quasi quatre anys a dictar la sentència de l’Estatut. Si el tribunal estava en funcionament havien de fer la seva feina, no? Per què per anar a veure “corridas” si que tenien temps.

Un altra és la possible il•legalitat de la sentència emesa. La mateixa Maria Emilia Casas va reconèixer que tots aquests fets posaven al TC fora de la Constitució Espanyola, o sigui, que el tribunal va dictar sentència saben que era inconstitucional. Hi això no és prevaricació?.

Després d’escoltar tot això, els que sempre tenen la Constitució a la boca no l’han obert, i els altres tampoc. És que hi ha por a dir les coses? Ara mateix haurien d’estar caient recursos contra la sentència de l’Estatut per tot arreu, per part del partits polítics catalans i especialment del que està governant. No n’hi ha prou en dir que no s’acatarà el dictamen del Constitucional. S’ha d’actuar, i si les sentències de TC no es poden recorre, s’ha d’anar a instancies internacionals. O es que hi ha un pacte per no traspassar certes línies vermelles per tal d’anar mantenint la paradeta?. Doncs moltes vegades això es el que sembla.

dilluns, 10 de gener del 2011

Els talibans del Tea Party

“El meu sincer condol a la família de la congressista Giffords i de les altres víctimes. Resarem per a ells, per la pau i la justícia”, amb aquestes curtes i hipòcrites paraules es referia Sarah Palin, la líder del fanàtic i extremista Tea Party, a la matança de Tucson (Arizona). Potser si en aquesta mateixa web no hi hagués figurat un mapa assenyalant amb una diana als congressistes demòcrates, o no s’haguessin publicat anuncis als diaris, com el del 6 de desembre passat que deia: “No fallis per la victòria de novembre. Ajuda a treure del mig a Gabrielle Giffords. Dispara una automàtica M 16 per a Jesse Kelly (candidat del Tea Party)” , ara no s’hauria d’estar resant per ningú.


No sé s’hi en aquell país existeix alguna llei que castigui la inducció al delicte o l’apologia de la violència. Suposo que si, i si és així, en aquest moments diversos membres del feixista Tea Party haurien d’estar a la presó. Tots aquest energúmens que es creuen en possessió de la veritat absoluta i per això volen salvar-nos, haurien d’estar més vigilats, i per tant, almenys tancats en una clínica mental, privada clar, que no costi calés als contribuents. Aquí per menys han engarjolat a gent.

Clar que quan un personatge com en Jared L. Loughner, refusat per diverses escoles i també per l’exèrcit donada la seva personalitat conflictiva, pot comprar un arma és que alguna cosa no marxa bé. I aquesta no és una qüestió de qui autoritza la vende d’armes, si no dels mecanismes que regulen el control per obtenir-les. Els Estats Units es gasten milions de dòlars per protegir-se contra un terrorisme exterior, moltes vegades exagerat, i en canvi cada dia moren 30 persones per armes de foc dins del seu territori.

Quan s’ajunten les incitacions a l’odi amb elements pertorbats com en Loughner, fruit d’una societat immersa en la paranoia de la por que l’hi han inculcat els seus dirigents durant dècades, passen coses així.

Que pensarien tots els inductors d’aquests assassinats, que son els membres del Tea Party, si un dia al sortir de casa seva son tirotejats amb companyia dels seus fills? També resarien tant?.

dimecres, 5 de gener del 2011

Per gran que sigui la gàbia, no fa millor l'ocell

Ja ha començat el nou any i els polítics també han començat a fer de les seves. Bé, més ben dit han continuat fent el que fan sempre. Ara, una ment privilegiada del Partit Popular (PP), ha proposat que seria millor que els membres d’aquesta formació política es presentessin a les eleccions municipals sota un altre nom. Sembla ser que la raó d’això és que algunes persones que tenen afinitat amb el PP, a nivell local, no s’atreveixen a expressar-ho públicament, ja que aquest partit, segons ell “té una injustificada mala imatge entre els catalans”. La veritat és que mai em deixa de sorprendre la poca capacitat d’anàlisi d’alguns dirigents polítics. Ja no sé si és que no ho veuen, o és que no ho volen veure.


Durant 34 anys, al Partit Popular només l’hi ha interessat Catalunya per guanyar vots a Espanya. Només cal fer un repàs a la seva trajectòria històrica per adonar-se’n. Boicots als productes catalans, recursos als tribunals contra les lleis i la llengua catalana, mentir compulsivament sobre la realitat catalana intoxicant la resta de l’estat, etc. En definitiva tocar els collons contínuament.

Ara volen canviar de nom per guanyar vots, però el que també és sorprenent és que ho diguin clarament. Creuen realment que la gent es tant imbecil que els votarà quan sàpiga que no es diuen PP si no XXX? Canviarà això la seva manera de fer i la seva ideologia?.

El PP té un sostre electoral a Catalunya i fa temps que el va assolir. Les seves actituds l’han portat a on es troba. No crec que aquesta estratagema els doni bon resultat, en cas contrari ens ho hauríem de fer mirar, com a persones i com a catalans.