El Nan

El Nan
El Nan

dijous, 19 de maig del 2011

Acampada d'indignats


El maig del 1968 va ser un mes històric. No sé si aquest maig també ho serà, però comença a posar-se interessant. Les acampades al mig de les ciutats s’estan escampant més enllà de l’estat espanyol.
Amb ànim d’intentar entendre el que passa, els polítics s’han afanyat a trobar una explicació, i molt especialment a donar una solució: “Si no estan contents, ara hi ha unes eleccions on tenen moltes opcions per votar”. Com quasi sempre no han entès res o no ho volen entendre. No és pot continuar amb el mateix joc.
La gent que ha decidit plantar-se al mig del carrer és gent anti-sistema, però no anti-sistema com els que actuen quan guanya el Barça o hi ha una reunió de polítics d’alta volada, que demostren els seus arguments esparracant mobiliari urbà, són persones en que el sistema actual no els soluciona els problemes, tot al contrari, els hi complica més la vida. Son joves a l’atur, pares de família mileuristes, gent que no pot pagar l’hipoteca per què s’ha quedat sense feina, petits emprenedors ofegats pels deutes que ha creat aquesta crisi provocada pel que en diuen “mercats” i no és res més que els “cartels” financers que actuen de manera no il·legal sota el paraigua protector de les lleis que han fet els polítics. I en aquesta simbiosi ni uns ni altres viuen malament.
Clar que la cosa ve de lluny. Si els governs no s’hagessin deixat agafar per allar on fa mal amb el tema de l’endeutament, ara no dependrien d’aquesta gent. Però quan uns manen s’han de fer coses, s’ha de gastar encara que no se’n tinguin, no sigui que a les properes eleccions guanyi l’oposició.
Hi ha qui diu que els acampats representen un percentatge molt baix del cens, però segur que molta gent se sent identificada. Gent que encara té feina i que no pot ser present en alguna d’aquestes places tot hi que un ERO penja sobre el seu cap com una espasa de Dàmocles.
Els acampats volen mantenir la seva posició fins diumenge, però la Junta Electoral ho pot prohibir donat que el dia de reflexió –dissabte- no estan permeses les manifestacions que puguin fer variar el vot. Un altre anacronisme en l’època de l’internet, facebook, twiter i d’altres eines comunicatives. Cal recordar, que durant les últimes autonòmiques, un diari va emetre enquestes fins l’últim dia- cosa també prohibida per llei- a través de la seva edició andorrana. Com ja va dir la consellera Ortega, “s’haurà d’actuar amb contundència si aquestes trobades son prohibides per la Junta Electoral”. Com no. La junta està formada per gent escollida pels partits, però ja veurem que decideix, ja que en aquestes concentracions no hi ha cap propaganda de partits, ni de sindicats, ni es demana el vot per ningú. A més, quan la gent surt al carrer vol dir que no té por, o sigui, que és igual el que digui el poder, un poder que s’ha desprestigiat tot sol a ulls dels ciutadans. La decisió ja està pressa i s’ha de continuar.
El sistema democràtic espanyol es va posar en marxa després del franquisme i els polítics, promulgant lleis i decrets, l’han anat perfilant al seu interès i allunyant-se del ciutadà. Si les acampades s’acaben diumenge i la cosa queda aquí, no hauran servit de res. Els polítics, com ja han fet en altres ocasions, diran que són conscients de que s’han d’acostar als problemes reals de la gent. I qui dia passa any empeny. Es necessita obrir les finestres i que entri aire fresc, per què si no només respiren els que es poden pagar la mascareta.

dimarts, 10 de maig del 2011

Ja n’hi ha prou d’ambigüitats

El PSOE de Catalunya (que no el PSC, que va deixar d’existir ja fa anys) ha tornat a votar segons les directrius de Madrid, en contra de que l’Estat Espanyol pagui a Catalunya el que l'hi deu, no el que l’hi correspon, que això és una altra cosa.

Quan tots els partits del Parlament Català s’han unit per exigir aquest deute, inclòs el PP –que no se sap si hages fet el mateix si tingués el govern a Madrid- els socialistes de Catalunya han votat al contrari. Després diran que no entenen el que passa amb els resultats de les eleccions que s’apropen. Doncs si ells no ho saben que s’ho facin mirar.

L’única manera d’entendre aquesta submissió al que diguin de Madrid només es pot comprendre per la por a la pèrdua d’una cadira en la que seuen des de fa molts anys, amb el problema que això comporta, especialment per aquells que no s’han assegut mai a cap altra.

De totes maneres, molts veuen que la poltrona ja està perduda, i no per les ordres de Madrid, si no pel resultat electoral, que en part és el resultat de la seva actuació. S’ha acabat el nadar entre dues aigües. És hora de definir-se, i s’està amb Catalunya o amb Espanya. El polític que no entengui això que vagi buscant feina. S’ha estirat massa de la corda i aquesta ja no dona més. Però cal una última estrebada per acabar de trencar-la, i fets com aquest hi ajuden. Socialistes de Catalunya, voteu contra els interessos del país que us ha d’escollir, potser quan perdeu la cadira la seu central del PSOE us ho agrairà amb un copet a l’espatlla.

Ah, i al senyor Vallès, coordinador dels diputats i senadors del PSOE i expert en la més fina demagògia goebbeliana, només cal dir-li que segueixi així. Quan més intenta donar la culpa als altres més es desqualifica. La gent l’únic que veu és que no ens paguen el que ens deuen i a sobra hi ha polítics que ho troben correcte.

Sr. Vallès, amb un estat propi això no passaria, clar que vostè, al igual que molts altres polítics s’haurien de guanyar la vida treballant.

dimarts, 3 de maig del 2011

Llàgrimes en la pluja

Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu.
Atacar als nostres jugadors amb fets i paraules més enllà de l’imaginable.
He vist brillar la ira i l’enveja als ulls dels tècnics i directius de l’equip contrari prop de la porta de l’estadi.
Tots aquest moments nosaltres no els hem perdut com llàgrimes en la pluja.
És hora de marxar.

¡El Real Madrid cap a casa i el Barça cap a Wembley !

dilluns, 2 de maig del 2011

Si s’acabés ETA, de que parlarien els polítics

El Tribunal Suprem, al igual que el Constitucional al seu dia, ha tornat ha engruixit la seva pàtina democràtica una vegada més. La decisió de declarà il•legals les llistes de Bildu ha demostrat que l’única democràcia que segueixen és la dels dos partits majoritaris que són els que els han triat. Una democràcia feta a la seva mida.

Els abertzales bascs ja s’han deuen haver adonat que presentin les llistes que presentin, mai els hi aprovaran. Per al PP i al PSOE, qualsevol cosa que no faci pudor a nacionalisme espanyol no els hi interessa. Sempre trobaran una persona de les llistes que coneix a un altra que compra en una botiga de la que també és client el pare d’un noi que va estar empresonat per tenir relació amb ETA. Per tant ja està provada la relació amb els terroristes.

Quan a les enquestes, que fa el mateix govern, el tema del terrorisme apareix a la sisena posició per sota de la situació econòmica, l’atur, la inseguretat ciutadana, la vivenda, etc., de les qüestions que preocupen a la gent, a els polítics només els hi interessa parlar d’ETA. Segurament és per què no tenen solució per els altres temes.

Al PP, especialment, ja fa temps que sembla que no l’hi interessi acabar amb el terrorisme d’ETA, i al PSOE l’hi va al darrera per demostrar que a patriotes no els guanya ningú. Imaginem-nos un escenari sense ETA. Segurament obligaria als polítics a buscar solucions als temes que preocupen a la societat i això no és gens fàcil ja que obliga a pensar.

Es un tema que ve de lluny, de la Llei de Partits, una llei que esta en el límit de la democràcia i la tant esmentada “Constitución Española” que tan estimen aquest dos partit. Aquesta llei presenta tals dubtes que països amb més tradició democràtica mai l’hagessin aprovat. És que no hi ha cap partit amb prou collons per portar-la als tribunals internacionals? Es veu que no. Prefereixen deixar sense votar a una gran part de la població basca. Ah, després s’estranyen quan passen certes coses.