The show must go on, Rita

De tots és conegut que les valoracions en calent no són mai bones. Ja han passat unes hores, més d’un dia, de la mort de la senadora Rita Barberá. Al marge de les polèmiques sobre l’actitud d’uns i altres respecte al minut de silenci que se l’hi va concedir al “Congreso de los Diputados” i del comportament farisaic dels membres del PP, que es podria resumir amb les declaracions d’aquest “chulo de merendero” que és el seu portaveu, crec que és moment de deixar endarrere la hipocresia per passar al sarcasme ben entès.

Pensar en conspiracions maquiavèl·liques, com han fet alguns, potser és vàlid per aquells que han vist moltes pel·lícules o series televisives. De totes maneres hi ha uns fets que són innegables i en això es fonamenten. La imaginació es lliure. Al menys de moment encara no han portat a ningú als tribunals. Quan aquesta es verbalitza ja és una altra cosa.

Però a ningú l’hi passa per alt que el traspàs de la ex-alcaldessa de València beneficia al Partit Popular. D’una banda representa una imputada menys en els diversos casos en que estava immersa tant ella com el seu partit. També és un testimoni menys que pot inculpar altres membres del PP i en definitiva embolicar més aquesta trama de corrupció política. Però potser el més interessant sigui que la seva desaparició serveixi per endinyar-li, per descarrega d’altri,  culpabilitats sobre responsabilitats que segurament no tenia. I d’això en tenim nombrosos exemples. Temps al temps. “The show must go on”, com cantava Freddie Mercury, traspassat avui fa 25 anys.

Tornen a trucar de matinada

La segona legislatura de Rajoy no podia començar millor. Fidels als seus referents polítics, aquesta nova fornada de dirigents del PP, tot hi abans de jurar els càrrecs ja han començat a “trucar de matinada”. Ai! Com enyoren els vells temps. Si ho poguessin veure –alguns encara poden i no precisament des de la presó - que contents estarien aquells governants, de fa més de quaranta anys, a l’observar com d’aplicats són els seus cadells.

Si algú es pensava que la pèrdua de la majoria absoluta del PP afavoriria l’entesa entre Espanya i Catalunya, estava molt equivocat. Només cal veure a càrrec de qui estaran aquestes relacions: la caporal de la brigada Aranzadi.

Rajoy ja ho va deixar clar en el seu últim discurs d’investidura. Un discurs on el PSOE, com a resposta, es va doblegar com un ofidi llefiscós que no sabia on amagar-se per fugir de la ignomínia. Si hagés tingut una mica de dignitat hauria canviat el sentit del seu vot. Després s’estranyen de la pèrdua d’escons. Ja en sentirem a parlar. Això si, en el tema de la “unidad de la Patria, todos a una”.

I es que els nous cadells, tant del PP com del PSOE, com del govern anterior i de l'actual, no són els mateixos gossos amb  diferents collarets, si no que tant els gossos com els collarets són els mateixos. O sigui, que és qüestió de gossos.