Doble sanció per a Carmen Chacón

Personalment el que voti el PSOE espanyol o el PSOE d’aquí amb rellisca totalment, però ja que volen ser tan correctes amb les seves normes, i ja que els espanyols han dit que sancionaran als seus companys de Catalunya, també haurien de castigar a la senyora Chacón, donat que no va votar el que ells demanaven. Per la seva part, també l’haurien de sancionar els del PSOE català, ja que tampoc va fer el que aquests havien acordat.

Fins els collons de tants ineptes

Estic fins el collons de que aquests paràsits de la política, especialment el PP i el PSOE, em diguin el que em convé i el que necessito. Que impresentables com Rajoy, que no compleix res del que va prometre, o Montoro i de Guindos, que no paguen a Catalunya allò que esta estipulat per llei, em vulguin donar lliçons, és per engegar-los a la merda.

Ahir Rajoy s’omplia la boca dient que deixessin als catalans ser  espanyols. I els catalans que no volem ser-ho?, segur que aquest per a ell no compten. Una actitud molt demòcrata.

Per la seva part, la senyora Alícia Sánchez Camacho ha repetit fins a l’infinit que la majoria del catalans no volen deixar de ser espanyols. Escolti “senyora”, que no s’ha llegit l’últim sondeig del CEO?. Doncs miris el percentatge de gent que votaria Si a una consulta sobre la independència. Ah, i miris també la intenció de vot del seu partit. Vostès ja fa molt temps que estan instal·lats en el núvol goebbelià, i de tant repetir les mentides es pensen que tenen raó.

Alguna cosa semblant li passa a un altre vividor de la política: Alfonso Guerra. Esperpèntic personatge que, tot hi haver dimitit de vicepresident del govern espanyol al 1991 per corrupció i prevaricació, fa 40 anys que no treballa, viu a cos de rei i dona consells de com s’han de fer les coses.

El que deia, fins els collons.

A veure quan s’acabarà tota aquesta merda, que per contra de solucionar problemes només en crea de nous.

Bárcenas i Fraga, un equip amb història

Un vespre de principis de 1987 vaig rebre una trucada a la redacció de El Periódico de Catalunya, d’on era col·laborador i portava els temes relacionats amb la muntanya. A l’altra costat del fil telefònic (en aquell temps els telèfons anaven amb fils) parlava Luis Fraga, nebot de “Don Manuel”. Em va explicar que estaven preparant una expedició a l’Everest, “la primera expedición española” va destacar. Segons ell es podia qualificar així donat que els anterior alpinistes de la península que havien pujat al cim, bascos i catalans, no havien plantat la bandera de l’estat espanyol.

Faltaven poques setmanes per a què es celebrés la Fira Sport 87, certamen que cada any es feia a Barcelona, i vàrem quedar que ens veuríem allà, ja que ell estaria en el stand d’un patrocinador. Així va ser.

Em va explicar els objectius de la expedició i va tornar a recalcar el fet de que era una expedició formada per gent de diverses autonomies i per això era “española”. En el transcurs de la conversa em va presentar a un altre dels membres. No recordo el seu nom, però donat que aquesta activitat alpinística la organitzaven Luis Fraga i Luis Bárcenas, és molt probable que fos aquest últim. Els altres membres eren: Antonio Ramos, Pedro Hotst, Biscen Itxaso, José Agustín, Fernando Garrido i Cristóbal Salas.

La cosa es va quedar aquí i no vaig tenir més noticies de l’expedició fins que, a mitjans del mes d’agost de 1987, anant de Katmandú a Lhasa, em vaig trobar a la companya d’un dels components d’aquella expedició, en Fernando Garrido. Vàrem estar un parell de dies de viatge, fins a Xegar, on ella va seguir cap a Rongbuk i al camp base, i jo cap a Lhasa.

Per diversos conductes, al cap d’un temps, em vaig assabentar que aquest grup havia tingut alguns problemes, tant tècnics com de relació humana. Però no va ser fins al desembre d’aquell any quan es va saber que el “Comité Nacional de Expediciones de la Federación Española de Montañismo”, presidit per Josep Manuel Anglada, va posar en dubte els suposats èxits de l’expedició donat que la memòria que van presentar no s’ajustava a la realitat. Segons l’informe d’aquell comitè, es volia donar a conèixer a l’opinió pública la realitat d’una expedició que “se inició y acabo sin ética”.

L’informe també qüestionava la anomenada “Vía española” considerant que aquesta transitava paral·lela i molt propera a un altre via que havien obert els japonesos al 1980 i amb la del Corredor Hornbein, oberta pels nordamericans l’any 1963. Els membres del Comité van resoldre que “és inaceptable la afirmación de que esta ruta era el itinerario más difícil abierto en la cara norte del Everest”, així com que en la memòria presentada no es feia esment a que a la màxima cota assolida, 8.700 metres, “solo llegaron un español (Garrido) y un francés (Béghin)” que no formava part de l’expedició, en contra del que havien escrit on col·locaven a tres espanyols en el punt més elevat.

A principis de 1988, la UIAA, (Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme), reunida a Chamonix (França) va reafirmar l’informe del comitè espanyol. Telefònicament, Luis Fraga em va dir que totes aquestes acusacions eren falses. Que el comitè d’expedicions espanyol estava desprestigiat i que farien una roda de premsa, que no es va celebrar mai, per clarificar el tema.

Per la seva part, Antonio Ramos, que figurava com a cap de l’expedició, va dir “En cuanto me enteré de la existencia de este informe me apresuré a convocar una rueda de prensa, pero Fraga y Bárcenas, los verdaderos organizadores , me comunicaron que ya no era preciso” afegint “Mi nombramiento como jefe de la expedición fue totalmente político. Los que realmente mandaban era Fraga i Bárcenas. El informe final se confecciono muy al estilo Fraga, o sea, pomposo”.

Pierre Béghin, l’alpinista francès que es va afegir al grup espanyol en el camp base, es va desmarcar de la versió de Fraga i Bárcenas.

Però potser les declaracions més polèmiques van ser les de Biscen Itxaso que va assegurar “Conocía el doping en varios deportes pero nunca lo había visto en la montaña”. Fernando Garrido, tot i reconèixer que va tenir problemes amb altres membres del grup, va negar el dopatge, però va afirmar “no se puede hablar de éxito si no se ha llegado a la cumbre”.

Al febrer de 1988, Fraga i Bárcenas van enviar, als mitjans de comunicació, un informe acusant a la Federación Española de Montañismo de posar a la UIAA en contra de l’alpinisme espanyol i de “denigrar a quienes han llevado la bandera española al punto más alto en el que nunca ha sido colocada”. En aquest informe es demanaven dimissions federatives i es reclamava un milió de pessetes que, segons ells, els hi havia promès el president del Comité Olímpico Español, Alfonso de Borbón, Duque de Cádiz.

En unes declaracions recents a El PuntAvui, Biscen Itxaso encara recorda aquella anada a l’Himàlaia com una expedició que estava únicament encarada a satisfer les ànsies de notorietat de Bárcenas i Fraga. “La revista de Alianza Popular (partido en el cual militaban los dos) les dio 100.000 pesetas, con las que organizaron una rueda de prensa. Cajas de Ahorro Confederadas les dio 20 millones de pesetas como patrocinador principal. El presupuesto creció hasta los 33 millones. Nunca se vio un estado de cuentas. Una expedición así venía a costar unos 4 millones de pesetas. El presupuesto me resultaba desproporcionado, pero nunca supimos si se cubrieron aquellos 33 millones o si se quedaron dinero”.

El Partit Popular, hereu del "espiritu del 12 de febrero"

Un dia com avui de 1974, el aleshores president de l’últim govern de Franco, Carlos Arias Navarro, va pronunciar un discurs tímidament aperturista que, entre altres temes, semblava que obria una porta als partits polítics (que no es podien acollir a aquest nom i s’havien d’anomenar associacions polítiques, a més de reunir altres condicionants pràcticament impossibles), però això si, havien d’estar  dins del marc del “Movimiento Nacional”. En definitiva, una espècie de comèdia d’ambigüitats  aperturistes amb vistes a la propaganda exterior de la que no s’entenia res. Això és el que es coneix com el discurs del “Espiritu del 12 de febrero”

Pel que sembla, alguns ho van tenir molt clar. Crec que va ser el bisbe de Cuenca, Guerra Campos, un dels guardians de les essències cristianes d’occident, que va dir “ha sido un discurso claro, conciso y esclarecedor”. Més tard, aquest mateix personatge, junt amb d’altres de l’anomenat “bunker”, van acabar amb el poc que representava aquest “espiritu”.

Han passat molts anys i en molts aspectes estem quasi igual, immersos en una pseudodemocràcia que ja els hi va be als dos grans partits espanyols, especialment al Partit Popular, que acull la practica totalitat dels hereus d’aquella època.

La justicia internacional i la curta democràcia del PP

Només cal veure el que diu la justicia internacional sobre el tema de la independència:

Fa falta un Robespierre

Cada dia fa més mandra escriure sobre tota aquesta teranyina de merda dels polítics. I amb això no vull dir que tots estiguin enmerdats, però si que generalment ho estan els que més amunt han arribat.

No m’importa gens que el PP i el PSOE, incloent-hi les seves sucursals a Catalunya, s’ofeguin amb la seva pròpia porqueria. És més, m’agradaria que fos així, a veure si deixen de donar pel sac als catalans amb les seves demagògies. Escoltar el que diuen uns i altres sobre les seves respectives actuacions es de pati de col·legi de pàrvuls. A mi, que em van obligar a estudiar en castellà, em recorda allò de “señorita, mire que ha hecho este niño” i “ Burro? Pues tu más”.

L’ última gran xoriçada, la del PP (presumptament), s’ha intentat tapar per tots els costats. Les excuses van d’un costat a l’altre intentant barrejar honorabilitat, dedicació al servei públic i amor a la pàtria, com sempre fa la dreta, o imaginant contubernis estranys i donant les culpes als que volen dividir al país. Quanta tonteria per definir el que realment és: una colla de lladres que s’omplen les butxaques gràcies als que estem ofegats pels impostos.

No s’ha n’adonen, que per molts comunicats (no confondre amb les rodes de premsa, ja que amb aquestes últimes es pot preguntar), moltes auditories, moltes declaracions de renda, etc... la gent ja no es creu res.

S’ha arribat a un punt on és molt difícil avançar i a aquest punt ens hi ha portat tota aquesta colla de mangants que durant els últims 35 anys han estat manant i fent i desfent a la seva. I això no val només per els polítics espanyols, a Catalunya també en tenim uns quants exemplars.

Fa uns 250 anys, a França va sorgir, entre d’altres, un paio anomenat Maximilien-François-Marie-Isidore de Robespierre. Potser aquí aniria be un altre Robespierre. Per fer neteja. Els que manent ara ja estan caducats. Han perdut la confiança de la gent. El sistema és obsolet i ja no serveix.

Fa falta un Robespierre del segle XXI, que sàpiga adreçar la situació sense caure en les temptacions i roïneses  dels governants actuals i, a la vegada evitant els errors del francès, que li van costar el cap.