Fa uns mesos va ser l’indult del banquer Alfredo Saenz, ara ha estat el d’un militant d’Unió Democràtica i el d’un empresari proper a aquest partit, els que, després d’una condemna de varis anys de presó, han estat perdonats.
La cosa va començar amb l’anomenat cas Treball. Es va trigar varis anys a dictar sentència, que no es va executar. Ja aleshores, un ex-conseller i el màxim responsables d’Unió Democràtica, es van salvar estranyament de la condemna. Ara els que van ser declarats culpables han estat indultats, i se’ls ha canviat la pena de presó per una multa, el que vol dir que innocents no eren.
Sembla ser que la llei d’indults ve de finals del segle XIX. Potser caldria canviar-la, si més no, obligar a que els indults vinguin acompanyats d’una nota que justifiqui el perdó.
Tot hi amb això hi ha coses que sempre sonen malament: Un dels indultats és reincident en un delicte similar i a més, és cunyat d’un parlamentari d’Unió.
L’indult no l’atorga Justícia, si no que és una gràcia política, però aquest fets no fan cap favor a l’estament judicial que últimament ja està prou desprestigiat, encara que no tant com els polítics, que cada vegada s’enfonsen més en el femer .
Això si, ells perdonen els amics potser per què no escampin coses que els esquitxarien, però de l’engany del sector bancari a milers de ciutadans amb el tema de les participacions preferents, d’això sembla que no en sàpiguen res. Després parlen de desafecció.
