Menys canapès i més collons

Amb 500 anys de colonialisme per tot el món Espanya encara no ha aprés a tractar amb les nacions envaïdes. Primer van ser els pobles d’Amèrica, després a Àsia i Oceania, i més tard a Àfrica. Al marge d’algunes petites possessions que van ser venudes a altres països, el gros de l’imperi espanyol es va alliberar de la metròpolis per la força.

L’actitud espanyola d’imposició violenta de la llengua, les costums, les lleis i també la fe catòlica, va anar alimentant una llavor d’odi contra tot allò que venia d’Espanya. Uns abans i altres després es van anar alliberant del opressor. Les possessions africanes van ser les últimes a aconseguir-ho, i Espanya es va quedar sola, pobra i plorant per les terres perdudes. Encara són molts els que no entenen per què se’ls va fer fora. Com és que no els volien si havien portat la cultura, la llengua i la fe?. Doncs molt senzill, per què van anular la seva, la cultura que ells havien après dels seus avantpassats.

Doncs aquí estem, 500 anys després i tot segueix igual. El Tribunal Constitucional dictaminant contra l’Estatut de Catalunya, encara que aquest ha estat aprovat pel poble en referèndum, sentències contra la llengua i l’ensenyament en català i aranès per tal d’imposar l’espanyol, i d’altres. Per sort ara no ho poden fer per la força de les armes, però tenen totes les lleis fetes a la seva mida, i si no les interpreten així.

Ara, això si, 21.000 milions d’euros que cada any Espanya ens fot a Catalunya mentre tot el seu poder mediàtic ens insulta i difama amb mentides. Al PP perquè li dona vots el clima anticatalà que ha creat, i al PSOE perquè esta acollonit pels resultats electoral i té por de defensar-nos, encara que ells saben que sempre que han guanyat ha estat pels resultats que han tret a Catalunya.

Som molts els que esperem treure’ns de sobre aquesta rèmora que és Espanya com al seu dia van fer les velles colònies. Els segles han passat però els fets són els mateixos i les actituds intolerants contra tot allò que no sigui la llengua i cultura del “Imperio” és alguna cosa que no els hi cap al cap.

Després de tants anys encara hi ha polítics catalans que volen entendre’s amb els espanyols. Que no ho veuen que són ells els que no volen? Quanta merda més ens han de tirar a sobre per donar un cop de timó a la situació? Quina por fa posar les coses clares sobre la taula i dir “o caixa o faixa”? Emulant l’entranyable Quimet del Real Club Deportiu Espanyol, “si jo manés, a palau hi hauria menys canapès, però hi hauria més collons”

No perdem més el temps

No sé fins quan a de durar tot aquesta merda espanyolitzadora –utilitzant la mateixa terminologia que una vegada va fer servir en Vidal Quadras referint-se als catalans—però sospito que en vistes als resultats electorals que s’esperen la cosa no ha fet més que començar.  El PP ja pot anar dient que necessita CiU per governar, que si treu majoria absoluta no sols deixarà de parlar català en la intimitat si no que enviarà la Guardia Civil a les escoles per controlar que es parli “la lengua del imperio”.

Una vegada CiU ja va cometre l’error de pactar amb el PP, i així l’hi va anar. Fa pocs mesos, després de les autonòmiques, i després de vuit anys de travessia del desert, CiU s’ha estat donant de nou el bec amb la senyora Sánchez Camacho, i aquesta, cada vegada que ha tingut oportunitat, els hi ha demostrat qui és i per què està.

És clar que el ressentiment que el PSOE de Catalunya té contra CiU és gran i això impedeix que puguin arribar a acords. Tanmateix, la submissió dels socialistes a les directrius de Madrid, fa que les diferències entre aquest i el PP siguin mínimes. Potser si algun dia els socialistes catalans es decidissin a posar el que no sona sobre la taula i formessin el famós Grup Parlamentari Català, podrien actuar d’una altra manera.

El cas és que estem com estem, i mentre els polítics ho vulguin continuarem així. Hi ha partits que demanen que la gent surti al carrer a protestar. Altres que s’enviïn cartes i telegrames als jutges, etc...però el problema només té una solució: la independència.

De que va servir la manifestació del 10 J del 2010?. A Espanya l’hi rebufa el que fem els catalans, només ens volen pels calés. Moltes vegades sembla que els polítics d’aquí vagin amb el lliri a la ma. Un poble que necessita que les lleis funcionin segons la interpretació que en fa un altre, no pot anar bé. I mentre estiguem a Espanya això anirà així, ja que el seu nacionalisme opressor no els permet veure més enllà.

Insubmissió ja, d’entrada, i independència el més aviat possible. O cal esperar a veure si el PP, amb la seva majoria absoluta ens concedeix el pacte fiscal? No perdem més el temps.

La intocable "Constitución Española"

Després de més de 30 anys de dir que no es pot tocar la” Constitución Española”, ara, en 15 dies, volen fer un canvi. Un canvi en el que estan d’acord el dos gran partits espanyols, però que no agrada a ningú més. I un canvi en el que, en contra del que diu la pròpia “Constitución Española”, es farà sense passar per un referèndum. O sigui com sempre, quan els dos grans es posen d’acord, les lleis s’interpreten a la seva conveniència.

Jo, que sempre he criticat l’actitud del senyor Duran Lleida a Madrid, crec que en això ho esta fent bé. Jo aniria més enllà i no sols abandonaria l’hemicicle durant la votació o premeria el botó del NO, si no que segurament els hi tiraria als peus un exemplar de la Carta Magna en la que prèviament m’hi hauria eixugat les parts intimes, però ja sé que això no està ben vist en el “fair play” parlamentari, on tothom guarda les formes però després ens donen pel sac.

Patètica resulta la petició del senyor president, Rodriguez Zapatero, demanant solidaritat i enteniment a CiU. “Tu apoyanos que luego ya hablaremos de lo vuestro. Ahora no es el momento”, venia a dir a grans trets. No l’hem sentit mai aquesta frase en els últims 30 anys.

En definitiva, demà hi ha una votació, encara no està clar el que farà el senyor Duran Lleida, però espero que segueixi, com a mínim, pensant en l’abstenció, i a veure si d’una vegada per totes es produeix el famós xoc de trens al que es va referir l’altra dia. A molts, res ens faria més feliços.