La reputadíssima Alicia Sánchez Camacho i la seva visió de la democràcia

Amb l’arrogància que la caracteritza quan parla, la senyora Sánchez Camacho, deia avui que ella representa a mig milió de votants i que a aquests no se’ls podia ignorar si reclamen una educació en castellà. Està molt bé que lluiti pels seus votants, encara que el suposat problema al que es refereix fins ara no existia i la creat el seu partit, o sigui el PP.

Doncs, reputadíssima senyora, per quina raó el seu partit impedeix que milions de persones puguin expressar el seu destí dins o fora d’Espanya?. O es que aquesta gent no té el mateix dret que els seus votants?.

Ja se que pot dir que la llei no ho permet, però quan una llei no ha agradat al Partit Popular l’ha canviat. Inclús la Constitució i sense seguir el passos que marca la llei per fer un canvi constitucional. Clar vostès tenen majoria absoluta. Doncs a Catalunya no. O sigui que no m’expliqui sopars de duro, que del PP ja sabem el que es pot esperar, de tot menys un comportament democràtic.

Ja fa molt temps que algú va dir que les lleis les han de fer les persones. Quan les lleis fan les persones es quan es prostitueix el mot democràcia. I pel que es veu, el PP no para de fer lleis a la seva mida per a què els altres les acatin sense obrir la boca. Però per sort això no és així.

La virreina i la División Azul

La ínclita virreina del govern espanyol que tenim la sort de gaudir a Catalunya, ahir se li va tornar a veure el llautó. Ja sabem de la seva capacitat provocadora envers a tot allò que sigui català, però condecorar a uns membres de la División Azul que van lluitar a favor de Hitler, o sigui, al costat dels nazis ha acabat per demostrar que l’extrema dreta cada dia està més vigent a les files del PP.

Només cal fer un repàs als il·lustres cognoms de molts del dirigents del Partit Popular. No fa falta ser molt espavilat per adonar-sen que molts d’ells coincideixen amb els de velles glories del franquisme (Fraga. No cal anar més lluny). I és que la transició no es va fer bé i ara que manen amb majoria absoluta a Madrid ens ho refregant cada dia per la cara. Tot gracies a aquesta pseudodemocràcia que tenim i que ells van teixint. De totes maneres, ni hi ha dubte que les actituds d’aquesta senyora alimenten l’independentisme, i això ens va molt bé.

Però con que la felicitat diuen que no pot ser completa, m’imagino la cara que se li ha quedat a la Marimòbil d’Espanya, quan desprès d’arribar al preorgasme llegint la reacció dels partit catalans que demanen la seva dimissió, s’ha assabentat de la mort del general argentí Videla. Pobra dona, quina estroncada.

Però, com va dir aquella correligionària seva de Valencia: ”Que se jodan”. L’un i l’altra.

Millor Kosovo que Milosevic

Estem perdent el temps. Fins quan s’hauran d’aguantar els insults i l’espoli que el govern espanyol i molts espanyols dediquen constantment a Catalunya i als catalans?

Les declaracions de la portaveu del govern espanyol ja ho van deixar clar divendres passat. Es parla de diàleg, de que s’han d’exhaurir totes les possibilitats d’arribar a un acord amb Espanya, d’intentar-ho tot, però ja es veu quina és la resposta. I és que el diàleg és impossible quan un no vol.

La poca tradició democràtica espanyola, històricament demostrada al llarg dels segles, ens porta a un carreró sense sortida. Més ben dit, amb una única sortida.

Per molts Millo’s, Camacho’s o Marimòbil’s recautxutades que posin al cap del que ells creuen que és el seu virregnat, aquí hi ha moltes persones que prefereixen viure lliures i dignament en un Kosovo que no sota la bota d’alguns aprenents barats de Milosevic.

Fins i tot Hitler treu la raó a Telemadrid