The show must go on, Rita

De tots és conegut que les valoracions en calent no són mai bones. Ja han passat unes hores, més d’un dia, de la mort de la senadora Rita Barberá. Al marge de les polèmiques sobre l’actitud d’uns i altres respecte al minut de silenci que se l’hi va concedir al “Congreso de los Diputados” i del comportament farisaic dels membres del PP, que es podria resumir amb les declaracions d’aquest “chulo de merendero” que és el seu portaveu, crec que és moment de deixar endarrere la hipocresia per passar al sarcasme ben entès.

Pensar en conspiracions maquiavèl·liques, com han fet alguns, potser és vàlid per aquells que han vist moltes pel·lícules o series televisives. De totes maneres hi ha uns fets que són innegables i en això es fonamenten. La imaginació es lliure. Al menys de moment encara no han portat a ningú als tribunals. Quan aquesta es verbalitza ja és una altra cosa.

Però a ningú l’hi passa per alt que el traspàs de la ex-alcaldessa de València beneficia al Partit Popular. D’una banda representa una imputada menys en els diversos casos en que estava immersa tant ella com el seu partit. També és un testimoni menys que pot inculpar altres membres del PP i en definitiva embolicar més aquesta trama de corrupció política. Però potser el més interessant sigui que la seva desaparició serveixi per endinyar-li, per descarrega d’altri,  culpabilitats sobre responsabilitats que segurament no tenia. I d’això en tenim nombrosos exemples. Temps al temps. “The show must go on”, com cantava Freddie Mercury, traspassat avui fa 25 anys.

Tornen a trucar de matinada

La segona legislatura de Rajoy no podia començar millor. Fidels als seus referents polítics, aquesta nova fornada de dirigents del PP, tot hi abans de jurar els càrrecs ja han començat a “trucar de matinada”. Ai! Com enyoren els vells temps. Si ho poguessin veure –alguns encara poden i no precisament des de la presó - que contents estarien aquells governants, de fa més de quaranta anys, a l’observar com d’aplicats són els seus cadells.

Si algú es pensava que la pèrdua de la majoria absoluta del PP afavoriria l’entesa entre Espanya i Catalunya, estava molt equivocat. Només cal veure a càrrec de qui estaran aquestes relacions: la caporal de la brigada Aranzadi.

Rajoy ja ho va deixar clar en el seu últim discurs d’investidura. Un discurs on el PSOE, com a resposta, es va doblegar com un ofidi llefiscós que no sabia on amagar-se per fugir de la ignomínia. Si hagés tingut una mica de dignitat hauria canviat el sentit del seu vot. Després s’estranyen de la pèrdua d’escons. Ja en sentirem a parlar. Això si, en el tema de la “unidad de la Patria, todos a una”.

I es que els nous cadells, tant del PP com del PSOE, com del govern anterior i de l'actual, no són els mateixos gossos amb  diferents collarets, si no que tant els gossos com els collarets són els mateixos. O sigui, que és qüestió de gossos.

Mentrestant, Catalunya “narinant”

Els fets que aquesta tarda estan succeint a la seu del PSOE, a Ferraz, no sé si equiparar-los a la “nit dels ganivets llargs” o a la dels “vidres trencats”. Potser una mica de cada. Els que si és segur és que hi haurà cadàvers polítics i que s’han fraccionat coses que costaran molt de refer.

Particularment em preocupa molt poc com acabi aquesta història dels socialistes. Des de pocs mesos després del 15 de juny de 1977 van desaparèixer de les meves alternatives electorals. Més tard, i des de Catalunya, el seu vassallatge amb les directrius de Ferraz, l’incompliment dels compromisos electorals, els comentaris despectius sobre Catalunya per part de “barons i gerros xinesos” (F. González dixit) i, durant els últims anys, la seva indefinició i l’intent de vendre una moto que no és pot comprar sobre el procés català, han reduït el PSOE a Catalunya, a ser un partit residual com el PP, però amb una deferència: el PP sap que no necessita treure bons resultats a Catalunya per manar a Madrid, el PSOE, si no guanya a Catalunya no mana a l’Estat.

Avui, una sèrie d’aquest “barons”, des de la seguretat que dona la cadira en la que estan asseguts i molt especialment per la por a perdre-la, han dut a terme una maniobra que, vista des de fora, s’assembla molt a una traïció. Si més no aquí es podria validar aquella famosa frase de no sé qui: “Señor, guardame de mis amigos que de mis enemigos ya me encargo yo”.

Tots coneixem els detalls de com s’ha arribat fins aquí. Que cada un tregui les seves conclusions. Ara caldrà veure les conseqüències d’una jugada que acabi com acabi segur que reportarà canvis importants, tant en la cúpula del partit com en l’electorat. Que ningú s’estranyi si dins de poc temps el PSOE s’ha transformat amb el que ara és Iniciativa, o sigui, en res.

Mentrestant, Catalunya “narinant”.

Un ministre al·lucinant

Amb la intenció de crear un ambient propici per escriure aquestes línies no sabia si posar de fons la banda sonora de El Padrí, House of Cards o The Wire. També hi dubtat amb la de Borgen, però l’hi descartat per que la considero massa Disney per comparar-ho amb aquesta realitat. Finalment he optat pels clàssics: la música que acompanyava la novel·la de Mario Puzo.

Col·locar de responsable d’Interior a un personatge que posa medalles a les “Virgenes” i que diu que té un àngel (el Marcelo) que l’ajuda a aparcar, no sembla massa adient, però sabent qui fa els nomenaments tampoc ens ha d’estranyar res.

Hi és que a vegades la gent no distingeix la realitat de la ficció. Quan això passa rep el nom d’al·lucinacions i es pot deure a dos motius: o s’està malalt, o s’està prenent una medicació que com afecte secundari indueix a  comportaments  estranys i visions no reals.

Jo no sé, n’hi m’interessa, quin és el problema del ministre de l’Interior espanyol. En la famosa conversa de La Camarga, la seva companya de partit ara relegada a segon o tercer pla, ja feia esment a una certa problemàtica de comportament. El que si esta clar és que alguna cosa l’hi passa i això ha estat aprofitat pel seu cabdill.

Tenir en un equip un personatge sense sentit del ridícul ni vergonya, a vegades ajuda a aconseguir certs objectius que per infames ningú estaria disposat a assolir. Tanmateix, el joc esta establert de manera que quan alguna cosa no prevista surt a la llum, el cabdill sempre  s’ha de fer el desentès i el  mesquí s’empassa tota la merda.  La manca de dignitat personal arriba a tals extrems.

Tant parlar de Veneçuela quan aquí el govern del Partit Popular esta creant una pseudodemocràcia a l’estil de Putin. Esperem no arribar a Corea del Nord.

HAL 9000 (2001-3001)

Avui fa 24 anys que es va posar en marxa el HAL 9000 (Heuristically programmed ALgorithmic computer), en el laboratori que l’empresa HAL tenia a Urbana, Illinois (Estats Units). En aquell moment va ser l’ordinador més evolucionat que existia. Comptava, entre d’altres, amb reconeixement de veu i facial, processament del llenguatge i interpretació i expressió d’emocions. Fins i tot,  HAL va comptar amb un ordinador bessó, SAL 9000, i així com HAL va ser caracteritzat com a mascle, SAL ho va ser com a femella.

Les excepcionals qualitats de HAL 9000 varen fer que, al 2001, fos incorporat com a cervell a la Discovery 1 (nº de registre “USSA”: XD-1, X-ray Delta One), una nau de 140 metres de longitud i cinc tripulants a bord, amb un destí incert a l’orbita de Júpiter.

Durant el viatge diverses circumstàncies van fer sospitar a HAL que David Bowman i Frank Poole, dos dels astronautes del Discovery 1 que estaven “actius”, els altres tres estaven en animació suspesa (hivernats), volien desconnectar algunes de les seves funcions. HAL va matar a Poole i als tres membres que no estaven “desperts”, dels que controlava les seves funcions vitals. També ho va intentar amb Bowman, però aquest va poder desconnectar-lo per després dirigir-se a Júpiter amb una de les capsules EVA. Mai més se’n va saber res.

L’any 2010, el Dr. Chandra, creador de HAL 9000, va reiniciar l’ordinador. En aquell moment es va creure que la crisi del Discovery 1 va ser deguda a una contradicció en la programació donant lloc un efecte anomenat “Bucle Hofstadter-Moebius” que va du a HAL a desembocar en una paranoia informàtica.

L’arribada del Dr. Chandra a la Discovery 1, abandonada a l’espai durant nou anys en orbita joviana, es va fer gràcies a la nau russa Leonov. Aleshores ja es coneixia la missió secreta de la Discovery 1: la recerca de l’origen d’uns estranys monòlits que havien aparegut en diferents punts del sistema solar. Aquesta cerca va posar en perill la Leonov i la seva tripulació, que es va veure en la obligació de deixar la Discovery 1 i a HAL 9000, que es va autodestruir junt amb la nau.

Al 2061, Júpiter s’haurà convertit en un petit sol però les seves llunes estaran colonitzades pels humans, excepte Europa, on existirà la prohibició de posar-s’hi. L’estavellament de la nau Galaxy sobre aquesta lluna obligarà a la Universe a anar al seu rescat. Durant aquest salvament observaran la presencia d’un immens monòlit ubicat en el límit entre el costat diürn i el nocturn d’Europa, al que anomenaran “El Gran Mur”. Dins hi trobaran David Bowman i HAL 9000.

A l’any 3001, Frank Poole, l’astronauta assassinat per HAL 9000 un mil·lenni abans, serà trobat al Cinturó de Kuiper en perfecte estat de congelació. Després de la seva recuperació, serà l’únic humà que entrarà en contacte amb David Bowman i HAL 9000, convertits en un sola entitat, Halman, i podrà conèixer la veritable naturalesa dels monòlits.

Tot una “Space Oddity”. Potser aleshores David Bowie ja estigui amb ells després de localitzar al "major" Tom.