I ara que?. Doncs, ja s’ho faran

I ara que?, es preguntaven avui tots aquest comentaristes polítics que treuen el cap per les pantalles, parlen per les ràdios o escriuen als diaris. La complexitats dels resultats electorals d’ahir es veu que preocupa a molta gent, especialment al que intentant viure d’això.

Molts, especialment els polítics dels dos gran partits espanyols, acostumats a viure instal·lats en la comoditat del bipartidisme, en el “ara mano jo i després manes tu”, s’han vist arrossegats per la dinàmica dels seus actes. Molt especialment el PP, que amb la seva majoria absoluta en els quatre últims anys, no s’ha dignat a parlar amb ningú. Per què?, si tenia del seu costat la força del decret llei.

Ahir el President del govern espanyol en funcions demanava col·laboració als altres partits per formar nou govern, ja que la seva formació política, el PP, ha estat la que ha tret més escons. Avui, un fracassada de la política, en aquest cas catalana, Alicia Sánchez Camacho, apel·lava al sentit d’estat per que els ajudessin a portar a terme la formació de govern.

El PP ha guanyat les eleccions en nombre d’escons, però la seva solitud és astronòmica, o potser com va dir un dels seus ministres, sideral. Ja els veig vagant per l’espai, no sé si pels segles dels segles o només fins a les properes eleccions.

Espero que ara pateixin una bona cura d’humilitat que els hi faci purgar l’autisme que han demostrat durant l’última legislatura. Qui no vol fer amistats que no demani favors.

En definitiva, i tenint en compte que el que passi a Espanya es problema seu, doncs, ja s’ho faran.

Quan es té la pell fina s'ha de saber gratar

Ahir eren els jutges i avui són els fiscal els que es queixen de les manifestacions al davant del Palau de Justícia. I es que tenen la pell molt fina. O sigui, ells poden fer el que vulguin i els “súbdits” hem d’estar callats.

Ja sabem que molts dels que manen, tan pertanyin al poder legislatiu, executiu com judicial, els hi agradaria viure al segle XVII, abans de que Charles Louis de Secondat (baró de Montesquieu) hagés nascut, o en alguna república bananera governada per una oligarquia de la que ells formessin part. Però mira, han tingut mala sort i els ha tocat  ocupar un lloc en aquesta societat del segle XXI i en un continent, on malgrat moltes mancances, encara es pot discrepar del poder.

Parlen de sentir-se pressionats. Doncs molt fàcil, no haver posat la querella contra el 9 N.

Parlen de la independència judicial. Doncs que la demostrin. De moments els fets els hi van en contra, i no per la querella del 9 N, si no per tota una sèrie de comportament que a qualsevol país faria caure la cara de vergonya (militància política del President del Constitucional, jutges designats pel cas Gürtel, etc...).

I en quan als fiscals només cal repassar la història dels esdeveniments des de la nit del 9 N i s’arriba a la conclusió de que han actuat, donat que es un estament jeràrquic, per ordre del ministre de justícia, o sigui, del govern del PP. Cal recordar que el aleshores fiscal general, Eduardo Torres Dulce, després de veure’s obligat a posar la querella va dimitir.

En definitiva, si tenen picor que es gratin. Nosaltres portem molts anys fent-ho.

Endavant i a Madrid ja s’ho faran

Malgrat el que ha explicat el govern espanyol, la victòria electoral de “Junts pel si” i las CUP no l’han pogut pair i, com si fos una rabieta de pàrvuls, ordenen al TSJC que acceleri les anades al jutjat de Mas, Rigau i Ortega pel 9 N. Tothom sabia que els acabarien cridant a declarar, però clar, per al PP no era el mateix citar-los abans o després de les eleccions del 27 S. “Si los citamos antes podemos convertirlos en mártires del independentismo”, “Si los citamos después se entenderá como un castigo i les acojonaremos”, deurien pensar.

Sembla que aquests que manen a Madrid encara no s’han donat compte de que a una gran majoria dels catalans, tal i com va quedar reflectit a les eleccions del diumenge passat, cada dia ens la porta més fluixa el que diguin els “poderes del estado”, i molt especialment aquest “estado” dirigit per uns elements que encara no han renunciat a l’herència del franquisme. Només cal veure les lleis que aproven i les seves actuacions.

Després s’estranyen dels resultats electorals del PP a Catalunya i el Rajoy s’enfada quan el Darth Vader de torn, des del costat fosc, l’hi fot la cavalleria per sobre.

Aquí ja fa temps que només tenim una cosa clara, anar endavant i a Madrid ja s’ho faran.

Els peus de fang de Felipe González

S’ha de ser molt indigne per escriure una carta com la que ha escrit Felipe González (observeu que no l’hi precedeix l’apel·latiu de senyor). Indigne i tenir un parell de collons com ja va demostrar quan va crear la major trama de terrorisme d’estat de l’època democràtica: els GAL.

Ara ens vol donar lliçons comparant el procés independentista amb els moviments feixistes i nazis de l’Europa dels anys 30 del segle passat.

No entraré en consideracions històriques que ja s’han repetit prou durant aquestes 48 últimes hores. No nomenaré totes les raons per les que el procés català ha arribat fins aquí, tant sols cal escoltar cada divendres les decisions del Consell de Ministres del Govern Espanyol.  Només faré constar una paraula alemanya amb la que els nazis feien valdre part de la seva doctrina: “liebensraum”, que traduïen com “espai vital” quan realment vol dir “espai afectuós”, i que van utilitzar, fins a 1939, com excusa per annexionar-se totes les regions de parla alemanya (Austria, els Sudets, etc), amb el consentiment d’una Europa afeblida i poruga.

Podria dir: enteneu-me bé, però diré: m’explicaré millor. Aquest “liebensraum” dels catalans fa referència a que ens deixin tranquils. Volem el nostre país per prendre les nostres decisions amb les nostres  possibilitats, tant econòmiques com humanes. Volem un país que no hagi d’estar pendent del TeleNoticies  de cada dia per saber que ens deixant  fer i de quina manera ens insulten si ens queixem. Etc... Ja sabeu el que vull dir.

És un “liebensraum” per tothom. Per tots els que s’hi vulguin afegir ha intentar millorar una societat amb els recursos propis, que segurament serien més dels que tenim ara.

Avui, en Rafael Nadal (el periodista i escriptor) comentava la fotografia estival de Felipe Gonzalez fumant un puro en un vaixell i amb els peus dins de l’aigua: “per fumar un puro s’han de tenir els peus un una base més sòlida” , deia. Si Felipe, i per escriure segons quines coses no es poden tenir peus de fang i tu els tens.

Per cert, avui fa 76 anys que els alemanys van envair Polònia començant la II Guerra Mundial. 

Dia de reflexió

A veure qui te collons de despenjar-la

Dedicat al govern espanyol, la Constitució espanyola i la Junta electoral