Fa 42 anys

Passejàvem per un centre de Barcelona desbordant de policia. Les cantonades estaven carregades d’uniformats disfressats amb armilles antibales, cascs amb viseres transparent, passamuntanyes, metralletes, fusells amb boles de goma i porres. Els agents arrancaven cartells de les parets i demanaven la identificació indiscriminadament als ciutadans.

Tots estàvem una mica acollonits, si més no preocupats. Al darrera quedaven molts anys de repressió i autoritarisme. Els fets propers generaven una incertesa i un neguit generalitzat que es traduïa en por. Molts de nosaltres havíem nascut en aquest regim de por. Alguns ho trobaven normal potser perquè s’hi havien acostumat, altres senzillament ho acceptaven des de feia molts anys.

Encara que el relat sembli actual aquests fets van passar el 27 de setembre de 1975. Aquella matinada havien afusellat a cinc persones: Angel Otaegui, José Huberto, Ramón Garcia, José Luis Sánchez i Jon Paredes Manot, alias “Txiki”, aquest últim al cementiri de Cerdanyola del Vallès. Van ser els últims assassinats del franquisme i des d’aleshores  l'esquerra abertzale ha reivindicat el 27 de setembre com el Gudari Eguna.

Després de 42 anys la policia actua igual mentre el govern de l’Estat incita a la violència ciutadana amb ànim de reprimir-la. Les garanties jurídiques han desaparegut, es realitzen escorcolls sense ordres judicials, es tanquen canals d’informació i s’amenaça als mass media. Però hi ha una gran diferència, ara no tenim por. Potser molta gent s’ha adonat el que realment va ser la transició, una argúcia per que els que manaven continuessin manant dissimuladament. Només cal fer una revisió del currículum  dels que actualment estan als òrgans del govern de l’Estat i al front de les grans empreses espanyoles.

La paraula del dia és: Tumultuaria

La paraula del dia és: tumultuària. Ara el senyor ministre esta preparant el camí de cara a la provocació i, depenent de la resposta, tenir justificació per l’ús de la violència per part de les forces de seguretat espanyoles.

Aquesta és una tàctica a la que ja estem acostumats. Ja al llunyà 1954, quant les coses es veien en blanc i negre i el No-Do dominava l’espai informatiu, el ministre del regim feixista de Franco, Serrano Suñer, va oferir protecció a l’ambaixada anglesa per les manifestacions que reclamaven un “Gibraltar español”. La resposta de l’ambaixador va ser: “No m’envií protecció, deixi d’enviar-me manifestants”.

Ara les coses no es veuen en blanc i negre. Alguns però les veuen en sèpia i encara no s’han adonat que hi ha internet. La post-veritat no ho tapa tot, bé, pràcticament res.

La immediatesa i veracitat de la informació no la supera cap ministre. Hi ha molts ulls observant i malgrat els desitjos de molts, és difícil fer passar bou per bestia grossa.

Tot i això la prepotència a vegades juga males passades a qui es creu amb el dret d’administrar-la.

Enviar 10.000 guàrdia civils a Catalunya amb l’excusa d’ajudar al Mossos no és creïble. On eren quan un grup de fatxes és manifestava al davant de la seu de l’ANC?. Això és una ocupació en tota regla i una forma de provocació totalment premeditada amb la intenció de crear problemes. Els incitadors infiltrats han existit tota la vida, i d’això en viu molta gent.

Les raons del PP de fa uns anys era ETA. Con que no tenen més arguments per poder dissimular el seu caràcter autoritari fruit d’una herència franquista, i a la vegada distreure l’atenció sobre la seva corrupció generalitzada, ara el tema és Catalunya.

I el PSOE que?