Amb la intenció de crear un ambient propici per escriure
aquestes línies no sabia si posar de fons la banda sonora de El Padrí, House of
Cards o The Wire. També hi dubtat amb la de Borgen, però l’hi descartat per que
la considero massa Disney per comparar-ho amb aquesta realitat. Finalment he
optat pels clàssics: la música que acompanyava la novel·la de Mario Puzo.
Col·locar de responsable d’Interior a un personatge que posa
medalles a les “Virgenes” i que diu que té un àngel (el Marcelo) que l’ajuda a
aparcar, no sembla massa adient, però sabent qui fa els nomenaments tampoc ens
ha d’estranyar res.
Hi és que a vegades la gent no distingeix la realitat de la
ficció. Quan això passa rep el nom d’al·lucinacions i es pot deure a dos
motius: o s’està malalt, o s’està prenent una medicació que com afecte
secundari indueix a comportaments estranys i visions no reals.
Jo no sé, n’hi m’interessa, quin és el problema del ministre
de l’Interior espanyol. En la famosa conversa de La Camarga, la seva companya
de partit ara relegada a segon o tercer pla, ja feia esment a una certa
problemàtica de comportament. El que si esta clar és que alguna cosa l’hi passa
i això ha estat aprofitat pel seu cabdill.
Tenir en un equip un personatge sense sentit del ridícul ni
vergonya, a vegades ajuda a aconseguir certs objectius que per infames ningú
estaria disposat a assolir. Tanmateix, el joc esta establert de manera que quan
alguna cosa no prevista surt a la llum, el cabdill sempre s’ha de fer el desentès i el mesquí s’empassa tota la merda. La manca de dignitat personal arriba a tals
extrems.
Tant parlar de Veneçuela quan aquí el govern del Partit
Popular esta creant una pseudodemocràcia a l’estil de Putin. Esperem no arribar
a Corea del Nord.
