Medicaments genèrics i drets del malalt

La nova norma que vol imposar el govern espanyol, d’acord amb els consellers de salut de les autonomies, respecte a l’obligatorietat de l’ús de medicaments genèrics, al marge d’incidir en la llibertat professional del metge, atenta sobre els drets del malalt.

Els malats tenen dret a que se’ls tracti de la millor manera possible i no amb fàrmacs que moltes vegades comporten problemes, la majoria lleus, però que en algunes ocasions poden reportar importants molèsties al pacient.

En primer lloc ha de quedar clar que, per molt que es digui, els medicaments genèrics no són com els de “marca”. La pròpia llei els hi permet desviacions que els fa diferents dels originals. En alguns casos això és fàcilment comprovable (intenteu desfer en aigua un comprimit de Ibuprofé de marca i un de genèric). Doncs a l’estomac passa el mateix.

Al marge de la solubilitat, altres raons son els excipients o la biodisponibilitat del fàrmac que la llei permet que sigui fins a un 20 % menor que en l’original. Però existeix un altre problema que es dona en aquells tractaments en que hi ha un petit rang de dosificació. O sigui, es pot arribar a tractar una infecció quan al malalt se li prescriu 1000 mgrs d’un antibiòtic encara que realment en prengui 800, però no acostuma a passar el mateix quan un epilèptic ha de prendre 4 mgrs d’un antiepilèptic i en realitat n’està rebent 3. La descompensació acostuma a portar problemes pels pacients i pels familiars i això repercuteix en la vida social i laboral dels afectats. Baixes laborals, possibles ingressos hospitalaris, noves visites a l’especialista, etc... Tot això va encarint el procés fins al punt de que diversos estudis de cost-benefici publicats en prestigioses revistes han posat de manifest que la factura sanitària es pot multiplicar per deu o més (article, article 2), i això també ho paga l’estat.

Aquest exemple es pot estendre a moltes altres patologies. Per exemple, dins del camp de la psiquiatria, molts metges que tractaven als seus pacients depressius amb fluoxetina de marca i s’han vist obligats a passar al mateix principi actiu genèric, han hagut de pujar la dosificació davant de les queixes dels malalts. O sigui, que on és l’estalvi? Si es té en compte que la fluoxetina de marca està al mateix preu que el genèric.

Si el que es descompensa és un depressiu que s’acaba suïcidant sempre diran que això son coses que passen, però quan un malalt esquizofrènic es descompensi, per què li hagin canviat la medicació a un genèric, i provoqui algun disbarat amb víctimes, qui serà el responsable?

Amb aquesta política pretenen estalviar 2.400 milions d’euros, però no sé si han tingut en compte l’increment de subsidis d’atur que hauran de pagar. Farmaindustria ja ha dit que perillen uns 25.000 llocs de treball. Clar que això als responsables de sanitat no els deu preocupar gens. Ells hauran baixat la factura de farmàcia. El tema dels parats depèn d’un altre ministeri. Ja s’arreglarà, deuen dir.

I això no és tot, la investigació també se’n ressentirà. Al final els laboratoris diran: que investigui l’Estat, de la mateixa manera que es deixarà de col·laborar amb el congressos mèdics, que en definitiva qui els paga són les farmacèutiques amb col·laboració amb les societats mèdiques. També sabem que en el camp dels laboratoris farmacèutics hi ha de tot. S’ha tirat molta merda sobre d’ells i segur que en ocasions alguns se l’han merescut, però també s’ha de reconèixer que realitzant una tasca investigadora que mai podrà dur a terme l’Estat pels seus alts costos.

El món de l’industria farmacèutica ha canviat molt els últims 10 anys. La introducció de Codis Ètics i de Conducta, tant per part de Farmaindustria com de les mateixes empreses ha marcat unes directrius molt clares del que es pot fer i no es pot fer, i no només en el camp dels treballs clínics, si no també de la promoció i el marketing, però es continua putejant un sector primordial per la societat. Queda molt “progre” per alguns polític.

I per acabar una altra pregunta: Com és que sanitat, d’un mateix principi actiu genèric, permet més de 50 registres? Quin benefici en treu?

El que CiU pugi tenir un ministre a Madrid està sortin molt car a Catalunya

Era d’esperar que la reunió de la Comissió Estat-Generalitat acabés amb els resultats  en que ha acabat, o sigui pràcticament res, tenint en compte qui era el cap de la delegació catalana.

El senyor Duran Lleida no pot arriscar el seu futur plantejant temes polèmics al govern espanyol. Mani el PSOE o el PP ell sempre ha nedat i guardat la roba mentre esta a l‘aguait d’un possible ministeri.

Ja abans de començar les negociacions va fer saber que no se’n esperesin gran coses. Com es veu la mentalitat ja era de guanyador i que anava amb ganes de “cargolar” als de Madrid. Més tard va desautoritzar la petició que feia el conseller Mas-Colell en el sentit de reclamar una part dels beneficis de la privatització de l’aeroport del Prat.

Del senyor Duran Lleida també son conegudes les seves diferencies amb Oriol Pujol perquè el troba massa independentista. Tema, aquest de la independència, que sempre li ha vingut gros. No fa gaire va dir que “plantejar la independència dividia la societat”. O sigui que el que ara tenint no la divideix, segons ell. Amb això queda patent que el senyor Duran Lleida prefereix estar sota l’espoli espanyol, a l’espera del seu possible ministeri, que no pas treballar per aconseguir millores per Catalunya.

Un altre tema son les seves declaracions sobre l’afer Camps, el ja ex-president valencià, també dignes d’un violinista.

Senyor Duran, ja fa anys que se li veu el llautó, i faria be de no anar donant lliçons de com s’han de fer les coses. Vostè, que no és exemple de res, si no tot el contrari, faci el que vulgui, que la gent ja sap el que li convé.

Potser per això i algunes coses més, ja fa anys que UDC ha tocat sostre electoral.

Gorra de cop

De cap manera es poden justificar les agressions als polítics com les que fa unes setmanes va haver-hi a l’entrada del Parlament de Catalunya, o la de fa uns dies a l’alcalde de Girona. Qualsevol tipus de violència està fora del marc democràtic. De totes maneres, s’ha de tenir en compte que l’actual situació social pot comportar moments de pèrdua de control en aquella gent que veu que ho està perdent tot i que el futur està ennegrit per uns núvols de tempesta que potser l’acabin ofegant.

Quan l’índex d’atur juvenil està per sobre del 45 %, quan t’han rebaixat el sou o s’ha perdut la feina, quan la prestació de l’atur s’ha acabat i les ajudes socials no arriben, quan vas al metge i, a sobre d’esperar-te més, veus que et recepten medicaments que encara que diuen que van igual de bé no és així, o que per qualsevol visita al especialista o intervenció t’has d’aguantar varis mesos, quan no pots pagar l’hipoteca i el banc et pren la casa però has de continuar pagant, etc..., no m’estranya que a algú si li giri la neurona.

Quan per altra banda veus que els bancs cada any augmenten els beneficis, que se’ls ajuda amb diner públic, que les gran fortunes s’escapen de tributar de manera proporcional al que tributa un treballador, que l’elit financera cada vegada cargola més als polítics perquè legislin al seu favor, que aquest legisladors, a la que es toca el tema de reducció dels seus privilegis posen el crit al cel, etc... i que en definitiva l’únic que fan es, parlant clar, donar pel sac als de baix amb més i més retallades per acontentar als de dalt, no és d’estanyar que a algú se li pugi afluixar la llengua o la mà.

La història està plena d’exemples de que al poble se’l pot ofegar fins a un cert límit, passat aquest es lluita per la supervivència i alhora l’espai de la raó juga un paper insignificant.

Hem començat a veure com, en alguns casos, el poble s’enfronta a l’autoritat democràtica. També s’han vist com les accions dels grup antidesnonament han frenat accions judicials. La desesperació porta a perdre el respecta a l’autoritat quan aquesta es percep injusta. I això no ha fet més que començar.

Si la situació continua igual o pitjor, cosa que sembla que serà així, recomanaria que els polítics es compressin una gorra de cop.

Sense comentaris

Racó Català

El PSOE de Catalunya i la realitat social

Primer van perdre la Generalitat, després una gran majoria dels ajuntaments on governaven. Ara es preveu una nova derrota a Catalunya, en les properes eleccions generals, però ells continuen igual. Fins a les municipals sempre han votat el que els hi ha manat el PSOE espanyol. Des de aleshores, i després d’aconseguir els pitjors resultats de la seva història a Catalunya, continuen igual.

Els del PSOE de Catalunya han seguit fem el que els manen des de Madrid. Han votat no als fons que ens deu l’Estat governat per ells, no a l’oficialitat del català a la Unió Europea, no a la petició del concert econòmic per Catalunya, etc..., i quantes coses faran més. Després s’estranyen dels resultats electorals.

El mateix Iceta va dir ahir ”Si un dia entenem que s’ha de tallar amb el PSOE, la pregunta serà si té sentit seguir a Espanya”. Doncs no sé a que esperem per fer-se la pregunta i a contestar-la. Si triguen gaire potser no arribin a temps.

Una proba més de que els polítics quasi sempre van a remolc de la realitat social, i això va per quasi tots, és que aquesta mateixa qüestió ja fa temps que se l’han plantejada milers de ciutadans de Catalunya, només cal veure els resultats de l’última enquesta del CEO. Se l’han plantejada i també l’hi han donat resposta. Resposta a la que també ajuda l’última llei que ha aprovat la Unió Europea en matèria d’etiquetatge, que posa en mans del govern espanyol la decisió d’etiquetar només en català. Ja sabem com acabarà això.

La llei que regeix a la UE diu que no és pot tenir accés a tota una sèrie de drets si no es compta amb un estat propi, per tant l’única solució a tots aquest temes és la independència, i aquesta no es vindrà donada mai per Madrid, s’haurà de prendre unilateralment. És l’única solució.