Molt s’ha escrit i parlat aquestes últimes hores sobre el programa
de la Sexta del Jordi Évole. En aquest cas, fent gala dels paràmetres
orsowellesians, el periodista català ens endinsava en una interessant trama
sobre els fets del 23 F.
Reconec que vaig sintonitzar el programa quan feia un quart
d’hora que havia començat. Realment veig poca televisió. Alguns informatius i
alguna pel·lícula que em pugui interessar, però ahir, enmig d’un zàping frenètic
per esbrinar si hi havia alguna cosa que valgues la pena, em vaig quedar amb el
dit clavat al comandament quan vaig veure aparèixer el Garci.
Com a bon aficionat al cinema, durant els primers segons
vaig suposar que estava parlant d’alguna de les seves pel·lícules. Immediatament
vaig veure per on anava la cosa, i com que un d’entrada ja no es creu res del
que veu per la tele, llegeix als diaris o expliquen els polítics, en principi
vaig creure en la possibilitat de que el que explicaven fos veritat.
Crec que si s’hagés fet un reportatge sobre les Torres
Bessones dient que els atemptats els havia autoritzat Bush, o sobre els fets de
l’11 M a Madrid que els havien orquestrat les forces de seguretat amb l’autorització
del PP per tal de poder guanyar les eleccions, també ens ho hagéssim cregut, d’entrada.
Estem en un moment en que la gent creu o no creu segons la
seva conveniència. La veritat importa poc. La instrumentalització de la
realitat per part dels polítics i les seves institucions creades per tal de
salvar-los el cul quan faci falta ja fa molt temps que no ofereixen cap
confiança. Una bona prova la tenim en el
reportatge d’ahir a la nit on es podia llegir que, segons el Tribunal Suprem,
no es podran desclassificar els documents del 23 F fins l’any 2031. Coneixen el
personal ves a saber quins documents quedaran ja en aquella època.
Aplaudeixo el programa del Jordi Évole i crec que
fabular amb segons quins temes permet obrir la ment i adonar-nos que mai es pot
donar per bona la versió oficial dels fets, ni moltes d’oficioses.
