Ahir vaig veure una pel·lícula, V de Vendetta, que reuneix moltes
de les característiques que actualment es donen a la societat espanyola.
Un govern que amb l’excusa del be general utilitza les
falsedats deixant de banda la democràcia i aplicant la llei que amb ell l’hi
convé.
Aquest govern compta amb el beneplàcit dels grups de pressió
habituals: financers, industrials, clero, mitjans de comunicació, etc...
Amplis sectors de la població, que de tant escoltar les
mentides han arribat a creure-les. M’entrés, uns altres prefereixen anar vivint
en la ficció si això no els comporta problemes, tot hi saben l’injust de la
situació.
No us és familiar?
La historia del cinema ens ha donat diversos exemples de
societats dictatorials, generalment molt burocratitzades, on amb
l’autojustificació del compliment de les lleis, es fa “passar molta gent per el
tub”, com es diu vulgarment. D’aquesta manera es van perdent parcel·les de
democràcia en nom d’unes lleis que han fet els que governen hi ha qui no
interessa el seu canvi.
Des de Metropolis,
de Fritz Lang, fins a The Matrix,
dels germans Wachowski, passant per Brazil,
de Terry Giliam, Un món feliç,
de Williams i Libman, o Demolition Man,
de Marco Brambilla, tots aquests films han abordat el tema de societats altament
estabilitzades però políticament esclavitzades.
Realment no han descobert res de nou. Plató, al segle IV
abans de C., en la seva obra “La República”, ja va descriure el mite de la
caverna. El problema es que moltes vegades, l’acomodament material i mental, fa
que els mites es transformin en realitat i aquesta pot arribar a superar la
ficció. Aleshores els homes passen a viure en una caverna intel·lectual i
psicològica.
