"Ni puto cas"

La setmana passada, arran de la sentència de Sortu, el Suprem era un tribunal desprestigiat que estava venut als interessos polítics, avui, després de dictar un altra sentència contra la llengua catalana, aquest grup de jutges, segons la caverna espanyola, té més raó que un sant.

No sé fins quan hem d’aguantar totes aquestes collonades, però escoltant les declaracions que el portaveu del govern català, el senyor Homs, a fet a RAC 1, crec que en tenint per estona. Per la seva part, la consellera d’educació diu que no farà cas de la sentència, però que el mànec de la paella el tenen a Madrid. Doncs fem el que sigui per que això no sigui així, i això només té un nom: Independència.

D’altra banda el president d’Extremadura diu que té por del pacte fiscal català i que esta cansat de la falta de solidaritat dels catalans. No m’estranya, porten 36 anys vivin de nosaltres.

En el fons reconec que aquestes situacions cada dia m’agraden més. Són les que ajuden a fer massa crítica per la independència. Ara només falta que el coratge de molts dels nostres polítics superi els seus interessos personals o de partit i es decideixin a fer un pas endavant. Fins aleshores, ni puto cas d’aquest tipus de sentències. I que peti per on peti.

Algú va comparar Espanya i Catalunya amb un matrimoni, doncs, aquí es podria aplicar aquella vella definició: “un matrimoni és la unió de dos persones que s’ajunten per solucionar problemes que per separat no tindrien”. Doncs això.

#novullpagar l'euro a la farmàcia

El doctor Josep Maria Padrosa, director del Catsalut, justifica l’aplicació de l’euro per recepta a que l’economia del sistema sanitari esta molt malament. Això ja ho sabíem, però fer recaure la possible solució del problema sobre els més febles o trobo d’una indignitat inversemblant. Si no tenen cales és per què durant molts anys els han dilapidat, en part, nomenant alts càrrecs i assessors de “confiança”, a personatges que l’únic que feien és de comissaris polítics.

Ara, quan s’han vist amb l’aigua al coll, només se’ls hi passa pel cap prendre mesures en les que sembla que els culpables som tots els que anem a buscar alguna recepta a la sanitat pública quan ens posem malalts. És que no ens ho mereixem després de més de 40 anys cotitzant?. Ah, i és igual que siguin pensionistes, aturats, incapacitats, etc... Han fet una llei i s’ha de complir. Espero que hi hagi molta gent que no vulgui pagar l’euro. A veure que passa quan la farmàcia, que no te cap culpa d’aquest tema, s’hagi d’enfrontar amb el client.

 Els hi hauria de caure la cara de vergonya quan en realitat el que passa és que no tenen collons per enfrontar-se al govern central i demanar el que ens correspon.

Xiulades, símptomes i causes

Avui es debatia al congrés espanyol una proposició de llei per vetar les xiulades, i altres actes, en contra de l’himne d’Espanya, la bandera o institucions com la monarquia. Al final, el PP valencià, que és qui ha tingut la idea, s’ha fet endarrere. Segurament s’ha donat compte de la ridiculesa de la qüestió.

Al marge del tema de la llibertat d’expressió i de que ja coneixem el tarannà democràtic del PP, i amb això no es queden sols, particularment crec que hagés estat molt bo el que s’aprovés una llei com aquesta. Imagineu-vos un estadi de futbol ple amb 80.000 persones totes xiulant. Que hagessin fet,  identificar-les a totes? Quantes pàgines ompliria la premsa estrangera. Que dirien els telenotícies d’allà. D’altra banda, no cal xiular per demostrar el rebuig a alguna cosa. Existeixen molts gestos, i fins i tot cançons que segur que omplirien buits legals de qualsevol llei.

Són molts anys junts i patint les seves normes. És per això que saben que com que no tenen arguments per fer-ho d’un altra manera s’han de treure lleis de la màniga, per comptes d’intentar solucionar el per què de les xiulades. És el mateix cas d’un malalt que té una infecció que li provoca febre i el metge nomes li dona un antitèrmic en comptes d’un antibiòtic. O sigui, soluciona la simptomatologia però no la causa.

De totes maneres, les lleis “poden manar sobre la manera de fer de les persones, no sobre els seus sentiments”, tal i com explica el capità Renault al major Strasser a la pel·lícula Casablanca.