Es digui el que es digui, després de l’11 de setembre
aquestes eleccions feien falta. La composició del Parlament Català estava feta
en base a uns programes polítics que havien quedat obsolets. Ara, amb el nou
horitzó estatal per a Catalunya, tothom sap amb quin suport compta. Aquesta
votació ha estat un simulacre de referèndum per al dret a decidir, i a alguns
els hi ha anat be i a altres no tant, però tothom coneix la seva situació.
El màxim promotor de la trobada electoral, Artur Mas, ha
vist com el seu partit perdia un bon grapat d’escons. Motius? diversos: desgast
de govern, les retallades famoses moltes vegades obligades per què Madrid no
paga el que deu a Catalunya, quintacolumnisme de membres d’Unió liderats per
Duran Lleida, etc..., ah, i un cert sisè sentit que potser corria per la ment
de molta gent i que no veia clar que Mas no acabés pactant alguna cosa amb el govern
espanyol i deixant de banda el dret a decidir.
En definitiva, el panorama de les forces independentistes,
si més no les que estant d’acord amb el dret a decidir, ha quedat més o menys
com abans en quant a numero de persones, però amb una important diferència, s’ha
radicalitzat.
La pujada de ERC, que quasi iguala la pèrdua d’escons de
CiU, ha estat un toc d’atenció a un Artur Mas, o a una CiU, que alguns no veien
que estigués prou per la labor. Es com quan vas a comprar un medicament de
marca i et volen donar un genèric, no te’n refies. Després de tants anys de
govern de CiU, molta gent no s’ha acabat de creure el binomi Mas o
CiU-Independència.
Dels partits nacionalistes espanyols no cal parlar-ne,
continuen amb el seu autisme crònic al
igual que el govern de Madrid. Potser haurien de llegir més premsa estrangera.
