Hipoteques i polítics

És molt difícil que els polítics s’avinguin a promulgar una llei a favor de la dació en pagament. Aquest és un acte en virtut del qual el deutor transmet béns de la seva propietat amb la finalitat que el creditor receptor els apliqui al pagament del seu crèdit. Més clar, consisteix en el lliurament de l'habitatge a canvi de la cancel•lació total del deute hipotecari.

Donat que la majoria de propietaris que ara es troben amb aquest problema van comprar la seva vivenda en un moment de bombolla immobiliària, o sigui, que els preus estaven inflats, en el moment actual, de caiguda d’aquest mercat, el valor real dels habitatges està molt per sota de l’import de les hipoteques sol•licitades. Això comporta que en els casos de impagament, l’entitat bancària es quedi amb la vivenda, però que també exigeixi l’abonament de la resta de préstec.

Deixant al marge les raons legals, el que no em val son les sentencies com les de que “Donar via lliure a la dació podria fer caure el sistema financer”. I que?. Durant molts anys van estar donant hipoteques per sobre del valor real de la vivenda i els bancs i les caixes sabien que això no era legal. Perquè ara se’ls hi permet executar desnonaments i continuar demanant l’import de la hipoteca?. Qui defensa als desnonats? Perquè no es canvia la llei?.

Hi ha varies raons per a que tot segueixi igual, però crec que n’hi ha una de primordial que es resumeix amb aquesta pregunta: Quin és el deute econòmic dels partits polítics amb els bancs? Potser el que estigui en perill no sigui el sistema financer, si no l’existència de molts partits, i per tant de molts polítics, que si perden la cadira potser s’haurien de posar a treballar.

Els favors es paguen

Una vegada més la comunitat internacional ha tornat a donar proves de la seva ineptitud. Això no seria cap novetat si no fos perquè d’aquesta decisió en depenen les vides d’uns quants milers de persones. Després d’animar al poble libi en la seva revolta contra Gaddafi, els països occidentals ara l’han deixat sol, cosa que ha envalentit al esperpèntic coronel que hores d’ara està avançant ràpidament cap a Bengasi, la ciutat on va començar la revolta del poble demanant drets democràtics.

Només Estat Units, Gran Bretanya i França han estat partidaris d’ajudar als revoltats, això si, amb el consentiment de l’ONU, un altre organisme que ens té acostumats per la seva ineficàcia. I és que mentre funcioni el dret de veto dins del Consell de Seguretat, sempre serà molt difícil el prendre decisions.

Els països del G-8, reunits aquest dies, han posat de manifest la seva falta de capacitat per donar una solució al problema de Libia. Alemanya ha estat una de les més contraries a intervenir en el país nord-africà, potser és perquè la senyora Merkel ha de pagar algun favor al dictador libi. Quan Gaddafi guanyi aquesta guerra i torni la repressió que l’ha mantingut al poder durant 42 anys, els que ara han girat la cara als demòcrates, segurament diran que no s’ho esperaven o senzillament intentaran distreure l’atenció cap a altres temes més banals.

Quina opinió tindran, dels polítics occidentals, els demòcrates del nord d’Africa?

Hi ha gent que quan se l’hi tanquen totes les opcions només coneixen el recurs de la violència. Aleshores serà quan la senyora Merkel i d’altres s’estranyaran.

La crisi destapa la esperpèntica política dels medicaments genèrics

Hi ha ocasions en que certes idees, que a primera vista poden semblar interessants i amb una certa lògica, quan s’intenten estirar fins al seu màxim exponent s’acaben convertint en esperpèntiques. Això és el que passa amb els medicament genèrics. No hi ha dubte que la idea inicial no és dolenta. Quan un principi actiu acaba la seva patent, que acostuma a ser de 10 anys, qualsevol laboratori pot fabricar aquesta substància, donant per entès que serà més barata. A grans trets això és el que diu la Llei del Medicament que inclou el tot el que fa referència a les Especialitats Farmacèutiques Genèriques (EFG).

Deixant al marge aspectes tècnics com el de la biodisponibilitat, els excipients utilitzats o la mateixa composició de la gelatina de les capsules o dels recobriments entèrics, no deixa de sorprendre el tema del preu.

Ja fa anys que el Ministeri de Sanitat va introduir els anomenats preus de referència. Aquest marquen el màxim que pot valdre una EFG. Això va obligar a que les marques que havien perdut la patent es posessin al mateix nivell que les EFG. Fins aquí tot bé, però la paradoxa apareix quan, esgrimint un malentès progressisme, als metges se’ls obliga a receptar EFG en contra de la marca, sense tenir en compte que en l’actualitat hi ha marques que son més barates que algunes EFG.

El metge això ja ho sap però no diu res, ja que una part de la seva percepció econòmica està bassada en el percentatge de receptes que fa de EFG, i d’altra banda, si la seva plaça es interina potser que no se li renovi el contracte en cas de no seguir les directrius marcades.

Doncs tot això, que molta gent del carrer fa temps que sap, ara resulta que representa un problema per poder assolir els objectius d’estalvi que s’han marcat per la sanitat catalana. Tot i comptar amb Directors d’Hospitals, Gerents Sanitaris, Farmacòlegs més o menys il•luminats i tota una plèiade de càrrecs, ara s’han donat compta de que s’han de canviar algunes directrius, en el apartat de la compra de medicaments, per poder estalviar. Així és com ho va dir el Conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Boi Ruiz, ahir al matí, en una emissora catalana. Ha costat, però mai és tard.

Això no acaba aquí. Continuarem parlant dels genèrics.