L’eixamplament del cercle d’amistats

Ja han passat les eleccions i tot els mals auguris s’han confirmat. Alguns diuen que Catalunya ha demostrat que és diferent, però de què serveix això si els que fan les lleis són els espanyols i mentrestant, aquí, el partit guanyador, o sigui CiU, ja comença a fer-li la rosca al PP.

Amb l’amplia majoria del Partit Popular no crec ni que li ofereixin un ministeri a en Duran Lleida ni que s’avinguin a parlar del pacte fiscal. Els dirigents de CiU diuen “no farem cap tracte amb el PP si no accepten parlar del pacte fiscal”. I què? Què potser els hi fa falta Convergència i Unió per alguna cosa?. Amb majoria absoluta els hi rebufa el que faci CiU. No la necessiten per res.

Això si, mentre, aquí, la senyora Camacho i els seus continuaran pressionant al govern català. Serà bo veure fins on CiU estarà disposada a deixar-se eixamplar el cercle d’amistats, i a canvi de què.

"Alea jacta est"

He aconseguit estar tota la campanya electoral sense fer cap escrit.  Ha costat bastant, perquè motius per posar-se davant del teclat de l’ordinador n’hi havia,  però per fi ja s’ha acabat. Han estat dues setmanes llargues en que no hem parat de sentir tonteries, mentides, frases hipòcrites i molta demagògia, i total per res, perquè tot el que han dit era el que diuen sempre.

Demà la gent anirà a votar, cosa que em sembla molt correcte, el que no entenc és que aquest acte, amb els temps que corren i vist el que es veu, alguns encara se’l creguin com l’expressió màxima de la democràcia. Primer perquè un cop a dalt, els polítics fan i desfan al seu gust sense recordar el que han promès a les campanyes electorals, i en segon lloc, perquè en realitat ells no manen, com s’està veient últimament. Potser seria millor votar per si volem que mani el senyor Standard o el senyor Poor’s.

Després de posar el vot a l’urna molts podran pensar que “alea jacta est” i que un cop creuat aquest Rubicó no es pot tornar endarrere, però qui assegura la continuïtat del polític que guanyi les eleccions?. Han passat molts anys des de l’època d’en Juli Cesar.  Avui dia hi ha molts Rubicons i tots tenen ponts d’anada i tornada, i si no, es construeixen en un moment. I aquí no passa res.

Diuen que el dia d’avui és per reflexionar, paraula que sembla desconeguda per la majoria de polítics, que se l’haurien d’aplicar cada dia de l’any.

El temps ho dirà

El senyor Duran Lleida, amb les seves ànsies de ministeri no para de repetir que encara que el govern del PP li demani, ell no entrarà a formar part del nou govern si no s’accepta el pacte fiscal.

M’agradarà saber quant trigarà a canviar aquesta frase, el líder d’Unió, per la de:  “Bé, crec que des de dins del govern es pot fer més força per aconseguir el pacte fiscal”. Això en el cas que el PP li oferís un lloc al govern, cosa que crec difícil, per molt que el senyor Duran Lleida es cregui imprescindible.

El PP només vol Catalunya per espanyolitzar-la i sembla que el senyor Duran Lleida també.

La mandra de la campanya electoral

Estem a punt de que comenci un altra campanya electoral. Quina mandra sentir tanta tonteria i tanta mentida.

Encara que un intenti desconnectar de tota la propaganda, o sigui, canviar el canal de televisió, i la emissora de radio quan parlen de les eleccions, i no llegir els anuncis als diaris, sempre arriba alguna cosa. Però el que m’estranya és que a aquestes alçades hi hagi algú que encara no sàpiga a qui té que votar i necessiti seguir una campanya electoral per saber el que ofereixen els polítics. Clar que també m’estranya que tanta gent se’ls cregui.