Calen noves vies

No s’aguanten els arguments de la dreta espanyolista (PP, Ciutadans i segurament alguns del PSOE que també ho pensen però no s’atreveixen a dir-ho) quan exigeixen que no s’adoptin actituds sobiranistes i que s’acati la sentència del Constitucional. Qualsevol altre plantejament el qualifiquen d’antidemocràtic.


I jo em pregunto: Què és més democràtic? La sentència d’un tribunal aliè a aquest país, desprestigiat per la seva forma d’actuar, i caducat, ja que havia d’haver estat renovat feia anys, o la voluntat d’un poble que majoritàriament va votar un Estatut.

Jo creia que la democràcia es basava en acceptar el que decidia la majoria. Bé, doncs sembla ser que no. Les dretes reclamen que el que vol la gent és que ara no es parli d’aquests temes. Potser si la gent volgués això els hagués votat a ells, però no ha estat així.

Una vegada més es demostra que mentre formem part de l’estat espanyol no tenim futur. Mentre que els punts de decisió, tant a nivell polític com econòmic, estiguin a Madrid, estarem lligats de peus i mans.

Ja son masses anys de bones intencions, de anar a fer pedagogia. “Hem d’explicar el que és Catalunya a la resta d’Espanya”, deia el president Pujol. Potser ja n’hi ha prou d’això. Ara calen altres vies, perquè no és que no ens entenguin, és que no ens volen entendre.

Coneixer el "Estado de Alarma"

Si voleu saber el que realment significa “Estado de Alarma” podeu enllaçar amb aquest link http://noticias.juridicas.com/base_datos/Admin/lo4-1981.html#c1
Aquí es descriu la llei “Ley Orgánica 4/1981, de 1 de junio, de los Estados de Alarma, Excepción y Sitio”. Cal llegir-lo atentament, especialment en el referent al “Estado de Sitio” ja que podria aplicar-se en cas d’una declaració unilateral de independència. S’ha de tenir en compte la data de promulgació d’aquesta llei, pocs mesos després de l’intent de cop d’Estat del tinent coronel Tejero.

En qualsevol país democràtic, la declaració unilateral d’independència, sempre que estigui referendada pel poble, no tindria més conseqüències i seria acceptada amb normalitat. Però ja sabem que l’estat espanyol prohibeix els referèndums, precisament per la por que tenen a que es puguin guanyar en temes com aquests.

Estat Units, Xina i les seves coincidències

Algú pot dir quina diferència hi ha entre el cas de Liu Xiaobo i Julian Assange, al marge de que al primer li han concedit el Premi Nobel de la Pau? L’intent de silenciar-los, per part de dues de les potencies del planeta, només fa que demostrar la hipocresia dels Estats Units, ja que per part de la Xina ja sabem com les gasta amb els que no estan d’acord amb el seu regim.

Els Estats Units, que moltes vegades s’han volgut fer passar com a paladins de la democràcia, intenta superar les seves mancances en seguretat i la ineptitud dels seus funcionaris encarregats de guardar-la, carregant-li el mort al senyor Assange. Aquest extens país, en el que els seus governants es creuen en poder de la veritat absoluta i encomanats per Deu per salvar al món de tot mal, ja fa temps que està malalt. Tenen una malaltia difícil de curar, especialment des del 11 de setembre del 2001. És una malaltia per a la que no hi ha pastilles ni xarops, però que ells volem solucionar posant supositoris als altres.

Qui es pensés que la diplomàcia no és bassa en un garbuix d’hipocresia i mentides anava molt equivocat. Dir que Assange està perseguit per que posa en perill la seguretat dels Estat Units és com culpar al sistema educatiu perquè algú no va acabar els estudis.

Des d’aquell fatídic setembre, les autoritats saben que en qualsevol moment poden tornar a ser víctimes d’actes terroristes. No n’hi ha prou en posar controls als aeroports i les fronteres, ni en preguntar als turistes, abans d’entrar al país, si tenen intenció de fer mal a les institucions nord-americanes, a vegades n’hi ha prou en no immiscir-se allà on no et demanen.

Ara si que anem bé

S’ha acabat el pont. Els cinc dies de festa que tanta gent esperava. Clar que per alguns ha estat millor que per a altres. Els que han tingut que passar dos dies als aeroports no deuen estar massa contents, però tanmateix es pot dir que potser alguna cosa ha canviat. La declaració de l’estat d’alarma (abans de la època democràtica es deia excepció), jo no l’havia viscut des de molt petit i la recordo com quelcom poc saludable. En canvi aquesta vegada sembla que ha estat per agafar el bon camí.


No és gens habitual que un govern socialista declari aquestes situacions, i menys estant al seu front una persona que ens te acostumats a que mai passa res de dolent. Però clar, s’ha arribat a un moment que se li deuen haver inflat els pebrots, encara que no es pot assegurar si amb ell o al seu vicepresident. El cas és que no podia ser que uns pocs amb sous privilegiats aturessin el país passant-se pel forro els desitjos o necessitats de més de 600.000 persones. Masses vegades petits col•lectius professionals fan anar de corcoll a una gran majoria de la societat.

Bé, i ara què? Els controladors diuen que no els pot jutjar un tribunal civil, ja que estan militaritzats. Doncs bé, que en posin un de militar. El delicte de sedició, un dels que se’ls acusa, és molt greu dins d’aquest estament. I n’hi ha d’altres, com l’abandonament del lloc de treball. Segur que a qualsevol de nosaltres si deixem la feina sense donar cap explicació, el més probable és que ens fotin al carrer i sense indemnització.

És d’esperar que el que per una vegada ha començat bé per part del govern, no acabi malament. I amb això vull dir que no acabi com la invasió de pistes del 2006, que es va tancar amb una miserable indemnització de 250 € per persona. Els que no la van acceptar per considerar que les seves pèrdues havien estat molt superiors, i van denunciar el fet al jutjat, no han cobrat res. Tampoc em val que es declari AENA responsable civil subsidiari, el que voldria dir que ens costaria calés a tots nosaltres i només faltaria això.

L’actitud d’aquest col•lectiu l’ha desprestigiat davant de l’opinió pública. Ara ja poden venir demanant disculpes i dient que potser no s’havia d’haver arribat a aquest extrem. Encara que part de culpa sigui del govern, o millor dit dels governs dels últims anys, els controladors han perdut tota credibilitat sobre la seva possible part de raó.

Una altra ensarronada d'en Zapatero

Tothom és coneixedor de que al senyor president del govern espanyol li haurien de donar un premi: el premi a l’entabanador major del regne. Ahir va tornar a fer una d’aquelles jugades magistrals a les que ens té acostumats. Va anunciar la privatització dels aeroports de Madrid i Barcelona. Això si, quedant-se el 51 % de les accions, os sigui, sense perdre el control i sense donar opció a que hi participés la Generalitat. I per això ha esperat a que passessin les eleccions catalanes. Sembla que no s’ha assabentat del resultat del seu partit a Catalunya.

Dies abans de la contesa electoral ja va traspassar una part de la Renfe. Què potser buscava vots?. Un dels seus servidors aquí, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, ho va intentar vendre com una gran cosa, però no ho va aconseguir. I és que l’únic que es pot fer des de Catalunya és fixar els horaris i els preus dels viatges. Les decisions sobre les vies, estacions, trens i personal es continuaran fent des de Madrid.

Ara els socialistes s’estranyen dels resultats electorals i sembla que algun conseller sortint està intentant canviar les coses. Molta feina haurà de fer perquè l’escoltin si no li han fet cas durant els últims quatre anys. Potser si votaven diferent del PSOE tenien por de perdre la cadira? Doncs mira, ara alguns l’han perdut desprès d’anys de parar el cul i a sobre somriure.