El Nan

El Nan
El Nan

dissabte, 15 de desembre del 2012

Govern del PP: pel•lícules i realitat



Ahir vaig veure una pel·lícula, V de Vendetta, que reuneix moltes de les característiques que actualment es donen a la societat espanyola.
Un govern que amb l’excusa del be general utilitza les falsedats deixant de banda la democràcia i aplicant la llei que amb ell l’hi convé.
Aquest govern compta amb el beneplàcit dels grups de pressió habituals: financers, industrials, clero, mitjans de comunicació, etc...
Amplis sectors de la població, que de tant escoltar les mentides han arribat a creure-les. M’entrés, uns altres prefereixen anar vivint en la ficció si això no els comporta problemes, tot hi saben l’injust de la situació.
No us és familiar?
La historia del cinema ens ha donat diversos exemples de societats dictatorials, generalment molt burocratitzades, on amb l’autojustificació del compliment de les lleis, es fa “passar molta gent per el tub”, com es diu vulgarment. D’aquesta manera es van perdent parcel·les de democràcia en nom d’unes lleis que han fet els que governen hi ha qui no interessa el seu canvi.
Des de Metropolis, de Fritz Lang, fins a The Matrix, dels germans Wachowski, passant per Brazil, de Terry Giliam, Un món feliç, de Williams i Libman, o Demolition Man, de Marco Brambilla, tots aquests films han abordat el tema de societats altament estabilitzades però políticament esclavitzades.
Realment no han descobert res de nou. Plató, al segle IV abans de C., en la seva obra “La República”, ja va descriure el mite de la caverna. El problema es que moltes vegades, l’acomodament material i mental, fa que els mites es transformin en realitat i aquesta pot arribar a superar la ficció. Aleshores els homes passen a viure en una caverna intel·lectual i psicològica.

dimecres, 5 de desembre del 2012

Que els del PP no es morin mai



Ja fa un temps, abans de les eleccions catalanes, que aquest il·luminat megalòman que es diu Aznar va dir que: “si Catalunya volia trencar Espanya, ell abans trencaria Catalunya”, i això és el que intenta fer a través del seu fidel xuclador de la Faes, l’actual ministre de cultura. No fa falta dir, i la historia ho ha demostrat, que tots els que han intentat anar per aquest camí han fracassat. Destruir la llengua i la cultura catalana no es tant fàcil, i això es gràcies als habitants de Catalunya, que moltes vegades són castellanoparlants.
Està clar que des de les eleccions catalanes, encara que el PP digui que s’ha desactivat el tema independentista, ells saben que no és així. És un sentiment que està més fort que mai, i amb actituds com aquestes del ministre Wert, encara s’enforteix més.
El que si està clar és que després de la consulta electoral a Catalunya no hi haurà un euro d’inversió i que ens putejaran en tot el que puguin, és per això que corre pressa el fotre el camp d’Espanya. No poden esperar a dates simbòliques con el 2014. Hem de marxar abans. Mentrestant estem immersos en una guerra freda i ens hem de defensar.
Primer se'ls ha de pagar amb la mateixa moneda, s’ha de fer un cordó sanitari amb els del PP. Fotre’ls fora de totes les institucions que es pugui. Res de pactes amb els enemics de Catalunya, que tenen un morro que se’l trepitgen, especialment la seva dirigent.
En segon lloc, desobediència civil i insubmissió.
I en cas de que ens amenacin amb més actituds antidemocràtiques, no sé si es pot demanar empara en alguna institució internacional, però si no és així, declaració unilateral d’independència, i que s’espavili Espanya tota sola. Hi ha molts països que no estan a la UE i no els hi passa res. Potser serem més pobres, però també més lliures i feliços.
Mentrestant els del PP que no es morin mai, que això fa independentistes. Veien el que ells ens desitgen a nosaltres, jo només esperó que sempre estiguin malalts.

dilluns, 26 de novembre del 2012

Clarificació de la política catalana i autisme crònic del govern i partits espanyols



Es digui el que es digui, després de l’11 de setembre aquestes eleccions feien falta. La composició del Parlament Català estava feta en base a uns programes polítics que havien quedat obsolets. Ara, amb el nou horitzó estatal per a Catalunya, tothom sap amb quin suport compta. Aquesta votació ha estat un simulacre de referèndum per al dret a decidir, i a alguns els hi ha anat be i a altres no tant, però tothom coneix la seva situació.
El màxim promotor de la trobada electoral, Artur Mas, ha vist com el seu partit perdia un bon grapat d’escons. Motius? diversos: desgast de govern, les retallades famoses moltes vegades obligades per què Madrid no paga el que deu a Catalunya, quintacolumnisme de membres d’Unió liderats per Duran Lleida, etc..., ah, i un cert sisè sentit que potser corria per la ment de molta gent i que no veia clar que Mas no acabés pactant alguna cosa amb el govern espanyol i deixant de banda el dret a decidir.
En definitiva, el panorama de les forces independentistes, si més no les que estant d’acord amb el dret a decidir, ha quedat més o menys com abans en quant a numero de persones, però amb una important diferència, s’ha radicalitzat.
La pujada de ERC, que quasi iguala la pèrdua d’escons de CiU, ha estat un toc d’atenció a un Artur Mas, o a una CiU, que alguns no veien que estigués prou per la labor. Es com quan vas a comprar un medicament de marca i et volen donar un genèric, no te’n refies. Després de tants anys de govern de CiU, molta gent no s’ha acabat de creure el binomi Mas o CiU-Independència.
Dels partits nacionalistes espanyols no cal parlar-ne, continuen amb el seu autisme crònic  al igual que el govern de Madrid. Potser haurien de llegir més premsa estrangera.

divendres, 23 de novembre del 2012

La revista Cafeambllet condemnada a pagar 10.000 euros per destapar històries tèrboles de la sanitat catalana



Després de treballar 36 anys en estret contacte amb l’àmbit sanitari, però sense estar-hi a sou, puc dir que els fets exposats es queden curts. Fins i tot en coneixo alguns que podrien arribar al nivell de ser considerats ciència ficció o senzillament novela negra.
Després de tants anys em permeto utilitzar la frase d'un famós personatge de l'obra de Philip K. Dick portada al cine per Ridley Scott amb el nom de Blade Runner: “Jo he vist coses que no creuríeu”, deia el personatge, i jo hi afegiria, "coses que serien difícils no només d’explicar, si no fins hi tot d’imaginar".
Ah! I això no passa només a Catalunya, a Espanya també en van ben servits.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

El PP i el principis de Goebbels



El PP ha desembarcat aquest dies a Catalunya. Una provocació més del govern espanyol, que per una banda envia els avions militars a fer vols rasants per acollonir al personal rural i per altra ordena a l’armada a que prohibeixi la sortida a treballar dels pesquers que no porten la bandera espanyola en lloc ben visible.
La “senyora” Cospedal ha dit que mai han posat en perill la catalanitat de Catalunya. Que cony sap ella. Segurament el que l’hi explica l’altra “senyora”, la Sánchez Camacho. Però el que no semblen conèixer és que ja han fet tard. Ens importa una merda el que facin i el que decideixin. El camí que ha triat Catalunya no té retorn.
El que està clar és que a partir d’ara veurem com entren, a ple rendiment, els principis de la propaganda de Goebbels, aquell que durant els últims dies del nazisme es va suïcidar, junt amb la seva dona, però abans va assassinar els seus sis fills.
Aquests principis no són una cosa nova. Els ministres del govern espanyol i la caverna mediàtica de l’ultradreta ja fa temps que els utilitza, com a bons deixebles d’aquell, anyorat per ells, ministre del III Reich. Aquí els recordem:

1.- Principi de simplificació i de l'enemic únic.
Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l'adversari en un únic enemic.
2.- Principi del mètode de contagi.
Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s'han de constituir en una suma individualitzada.
3.- Principi de la transposició.
Carregar sobre l'adversari les pròpies errades o defectes, responent a l'atac amb l'atac. "Si no pots negar les males notícies, inventa'n d'altres que distreguin".
4.- Principi de l'exageració i de la desfiguració.
Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu.
5.- Principi de la vulgarització.
Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.
6.- Principi de l'orquestració.
La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D'aquí també ve la famosa frase: "Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat".
7.- Principi de renovació.
S'han d'emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l'adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l'adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions.
8.- Principi de la versemblança.
Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els "globus sondes" o "informacions fragmentaries".
9.- Principi de l'acallament.
Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l'adversari, també contraprogramant amb l'ajut dels mitjans de comunicació afins.
10.- Principi de la transfusió.
Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d'odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.
11.- Principi de la unanimitat.
Arribar a convèncer a molta gent que pensa "com tothom", creant una falsa impressió d'unanimitat.
Goebbels també tenia una màxima:
“Una mentida mil vegades repetida es transforma en una veritat”.
Oi que ens és familiar això?