Pujol, independència, PP i la crisi

Després de que l’expresident Pujol utilitzés la paraula independència en un escrit publicat en el butlletí del seu Centre d’Estudis, Espanya ha començat, de nou, a vomitar improperis. No sé que té aquesta paraula que provoca tanta aversió als espanyols, potser el mateix que, cada vegada més, senten molts catalans quan s’anomena Espanya.


Al marge de les reaccions espanyoles, a Catalunya la líder del PP ha repetit el seu discurs de sempre quan es toca aquest tema: “Ara no és el moment de parlar de temes identitaris que no interessen a ningú. El que importa a la gent és sortir de la crisi”. Per una vegada estem d’acord amb això de la crisi. Aquest és un dels principals motius pels que reclamem l’independència. Segons les dades del Centre Català de Negocis, una Catalunya independent ocuparia el quart lloc en Renda per Càpita dins de la UE. No estaria gens malament. O sigui, que Catalunya tindria 21.000 milions d’euros més a l’any (quasi 3.000 euros per persona), que és la quantitat, dels nostres impostos, que es queda l’estat espanyol. Això si que seria una bona ajuda per sortir de la crisi. Doncs aquesta és una de les coses bones que portaria la independència. Un altra seria el no tenir que aguantar tantes tonteries i insults des d’aquesta Espanya que no ens vol però que tampoc ens deixa anar.

Encara que en Jordi Pujol digui que és difícil, que això s’acabi només depèn de nosaltres.

Les seqüeles d’una transició mal freta encara duren

Des de divendres està de moda donar la culpa de la crisi econòmica a l’estat de les autonomies, i és per això que els dos grans partits polítics espanyols volen replantejar el model autonòmic. Em sembla perfecte. Durant la mal feta transició varen sortir autonomies com bolets. Algunes semblaven tretes d’una opereta del segle XVIII. Aleshores, els que manaven a Madrid ho van acceptar donat que això diluïa les realitats històriques de les veritables nacions de la Península Ibèrica.


Aquest invent ple d’artificialitat ja va sofrir un retrocés amb el 23-F. Cop d’estat que no va ser tan fallit com alguns diuen. Ara, tant la dreta més reaccionaria com el PSOE -al que soc incapaç de qualificar d’esquerres, però que té la mateixa visió jacobina d’Espanya-, demanen un altre redreçament del tema amb l’excusa de la crisi. Doncs som-hi. Diuen que hi ha duplicitat de estructures. I tant. Només uns exemples: els ministeris de Cultura i Sanitat no tenen cap raó d’existir quan les seves atribucions han estat transferides a les Comunitats Autònomes, o sigui que s’han de suprimir. Les Diputacions, el mateix.

Però anant al gra, com que això és una nova excusa per crear mal rotllo en contra de Catalunya (no sé per què serà que del País Basc no en parlen), ja que fem anar malament a tot Espanya, per què no ens fan fora? Seria un descans per a ells i un favor per a nosaltres, això si, potser se’ls hi acabaria la mamella a més d’un, que ara escriu amb ordinador i hauria de tornar al bolígraf o potser al llapis. Haurem d’estar pendents de les reaccions del polítics d’aquí, que ja me les imagino. De totes maneres crec que la única sortida és anar endavant, si no ho fem així ens veurem obligats a anar endarrere. El que està clar és que tal com estem no es pot continuar.

Ja és segur, pels fets, que des d’Espanya s’està buscant un xoc frontal des de fa temps. És necessari plantar cara i, si fa falta, fotre un cop de puny sobre la taula. Ja fa massa temps que se’ns estan pujant a l’espatlla, per no dir un altre cosa.

Més Tribunal Constitucional

La presidenta del Tribunal Constitucional, Maria Emilia Casas, en l’acte de presa de possessió del nou president (en funcions encara) d’aquest organisme, va retreure als polítics la mala imatge que havien donat al tribunal ja que no l’havien renovat a temps i no s’havia nomenat el dotzè magistrat, mort feia anys, o sigui, que aquest tribunal està incomplert.


Al marge de que gran part de la culpa és dels partits politics, si la cosa estava tan mal feta i ells ho sabien, haguessin pogut dimitir i així s’haurien estalviat les crítiques. Però ja se sap que aquí no dimiteix ningú.

De totes maneres no entenc varies coses. La primera és perquè es va trigar quasi quatre anys a dictar la sentència de l’Estatut. Si el tribunal estava en funcionament havien de fer la seva feina, no? Per què per anar a veure “corridas” si que tenien temps.

Un altra és la possible il•legalitat de la sentència emesa. La mateixa Maria Emilia Casas va reconèixer que tots aquests fets posaven al TC fora de la Constitució Espanyola, o sigui, que el tribunal va dictar sentència saben que era inconstitucional. Hi això no és prevaricació?.

Després d’escoltar tot això, els que sempre tenen la Constitució a la boca no l’han obert, i els altres tampoc. És que hi ha por a dir les coses? Ara mateix haurien d’estar caient recursos contra la sentència de l’Estatut per tot arreu, per part del partits polítics catalans i especialment del que està governant. No n’hi ha prou en dir que no s’acatarà el dictamen del Constitucional. S’ha d’actuar, i si les sentències de TC no es poden recorre, s’ha d’anar a instancies internacionals. O es que hi ha un pacte per no traspassar certes línies vermelles per tal d’anar mantenint la paradeta?. Doncs moltes vegades això es el que sembla.

Els talibans del Tea Party

“El meu sincer condol a la família de la congressista Giffords i de les altres víctimes. Resarem per a ells, per la pau i la justícia”, amb aquestes curtes i hipòcrites paraules es referia Sarah Palin, la líder del fanàtic i extremista Tea Party, a la matança de Tucson (Arizona). Potser si en aquesta mateixa web no hi hagués figurat un mapa assenyalant amb una diana als congressistes demòcrates, o no s’haguessin publicat anuncis als diaris, com el del 6 de desembre passat que deia: “No fallis per la victòria de novembre. Ajuda a treure del mig a Gabrielle Giffords. Dispara una automàtica M 16 per a Jesse Kelly (candidat del Tea Party)” , ara no s’hauria d’estar resant per ningú.


No sé s’hi en aquell país existeix alguna llei que castigui la inducció al delicte o l’apologia de la violència. Suposo que si, i si és així, en aquest moments diversos membres del feixista Tea Party haurien d’estar a la presó. Tots aquest energúmens que es creuen en possessió de la veritat absoluta i per això volen salvar-nos, haurien d’estar més vigilats, i per tant, almenys tancats en una clínica mental, privada clar, que no costi calés als contribuents. Aquí per menys han engarjolat a gent.

Clar que quan un personatge com en Jared L. Loughner, refusat per diverses escoles i també per l’exèrcit donada la seva personalitat conflictiva, pot comprar un arma és que alguna cosa no marxa bé. I aquesta no és una qüestió de qui autoritza la vende d’armes, si no dels mecanismes que regulen el control per obtenir-les. Els Estats Units es gasten milions de dòlars per protegir-se contra un terrorisme exterior, moltes vegades exagerat, i en canvi cada dia moren 30 persones per armes de foc dins del seu territori.

Quan s’ajunten les incitacions a l’odi amb elements pertorbats com en Loughner, fruit d’una societat immersa en la paranoia de la por que l’hi han inculcat els seus dirigents durant dècades, passen coses així.

Que pensarien tots els inductors d’aquests assassinats, que son els membres del Tea Party, si un dia al sortir de casa seva son tirotejats amb companyia dels seus fills? També resarien tant?.

Per gran que sigui la gàbia, no fa millor l'ocell

Ja ha començat el nou any i els polítics també han començat a fer de les seves. Bé, més ben dit han continuat fent el que fan sempre. Ara, una ment privilegiada del Partit Popular (PP), ha proposat que seria millor que els membres d’aquesta formació política es presentessin a les eleccions municipals sota un altre nom. Sembla ser que la raó d’això és que algunes persones que tenen afinitat amb el PP, a nivell local, no s’atreveixen a expressar-ho públicament, ja que aquest partit, segons ell “té una injustificada mala imatge entre els catalans”. La veritat és que mai em deixa de sorprendre la poca capacitat d’anàlisi d’alguns dirigents polítics. Ja no sé si és que no ho veuen, o és que no ho volen veure.


Durant 34 anys, al Partit Popular només l’hi ha interessat Catalunya per guanyar vots a Espanya. Només cal fer un repàs a la seva trajectòria històrica per adonar-se’n. Boicots als productes catalans, recursos als tribunals contra les lleis i la llengua catalana, mentir compulsivament sobre la realitat catalana intoxicant la resta de l’estat, etc. En definitiva tocar els collons contínuament.

Ara volen canviar de nom per guanyar vots, però el que també és sorprenent és que ho diguin clarament. Creuen realment que la gent es tant imbecil que els votarà quan sàpiga que no es diuen PP si no XXX? Canviarà això la seva manera de fer i la seva ideologia?.

El PP té un sostre electoral a Catalunya i fa temps que el va assolir. Les seves actituds l’han portat a on es troba. No crec que aquesta estratagema els doni bon resultat, en cas contrari ens ho hauríem de fer mirar, com a persones i com a catalans.