El Nan

El Nan
El Nan

dimecres, 27 d’abril del 2011

Tot menys treballar

Pel Baix Llobregat circula un “pajaru”, de baixa volada, que com alguns insectes xucladors va de capoll en capoll sense trobar el seu lloc. Això si, deu pertànyer a la família de les abelles i més concretament al grup dels abellots, o sigui els que no foten res i només intenten fecundar la reina.

Aquest personatge, que després d’enviar uns quants polítics catalans a Auschwitz pel sol fet de ser catalans, ara pretén disculpar-se dient que això, que ho havia escrit al Facebook, només era pels seus amics i per tant sent violada la seva intimitat i està sent víctima d’un linxament polític. Quins collons.

Com s’ha vist, les disculpes han estat per la pressió del seu actual partit, el PP, que l’ha amenaçat amb l’expulsió. Per això el penediment no és vàlid, ja que d’un “senyor”, que al marge dels partits en el que ha intentat fer carrera, Ciutadans i UPD, ha escrit que demanava la seva esterilització perquè a tots els fills que tingués els hi inculcaria la lluita per eliminar la raça catalana, ja es veu el que s’han pot esperar. De tot el lèxic emprat en els seus escrits es desprèn que al que a ell segurament l’hi agradaria és ser el cap d’un d’aquest centres d’internament.

Per sort ja ha fet tard. Esperem que a la política també.

dimecres, 13 d’abril del 2011

El “morro” (que no llavis) de la ministra Pajin

Aclarit el titular, tothom sap que la política i la demagògia van de la ma, però l’exemple que va mostrar la ministra de sanitat espanyola, Leire Pajin, l’altra dia, es digne de figurar en el Guinnes d’aquesta modalitat.
Dir que no entén que la Generalitat hagi rebaixat l’impost de successions quan es veu obligada a retallar la sanitat, és una píndola més d’aquest estil de fer política que pretenen que ens empassem alguns dirigents.

En primer lloc la ministra parla d’un impost que a la resta de comunitats ja fa temps que es va eliminar. En segon lloc la retallada ha estat imposada per el seu partit, des de Madrid, amb la intenció de salvar les comptes de l’estat espanyol. Tercer, si Catalunya no tingués l’espoli a que ens obliga Espanya (21.000 milions d’euros a l’any) potser no hagés fet falta aquest reajustament de la sanitat pública. I quart, si la ministra està tant preocupada per la salut dels catalans perquè no pressiona al seu cap, ZP, perquè pagui els 1.450 milions d’euros que ens deu aquest any del fons de competitivitat.

Sra. Pajin, ja sabem que els càrrecs de partit, i el de ministre ho és, comporten uns vassallatges. Ja ho va dir un antic membre del PSOE fa anys. “El que se mueva no saldrá en la foto”, va exclamar el que és considerat com un dels pares de la democràcia moderna a Espanya, que per cert, més tard va haver de dimitir per tràfic d’influències. O sigui, senyora ministre, per mantenir-se en el càrrec no faci anar tant els llavis perquè se li veu molt el morro.

dilluns, 11 d’abril del 2011

El 10 A particular del senyor Duran Lleida

Barcelona ja ha decidit, o al menys ha anat a votar per la independència de Catalunya. Com sempre hi ha agut comentaris per a tots el gustos, però potser els que han estat més repetits han sigut els que es referien a que aquest tipus de consulta divideix el país i els que deien que ara l’important és sortir de la crisi.
El primer no l’entenc gaire. Si per alguns, el que puguem escollir el que volem ser i tenir llibertat per decidir el nostre futur divideix la societat catalana, no sé que deu ser el que et manin el que has de fer i de ser des de 600 quilòmetres de distància i que a sobre els hi hagis d’agrair mentre t’insulten.

El segon ja l’entenc més. Diuen que s’ha de sortir de la crisi. Doncs això és el que s’intenta. T’imagines el que podríem fer amb els 21.000 milions d’euros catalans que cada any es queda l’Estat espanyol. No creus que Catalunya podria fer més coses per sortir de la crisi?

Aquest arguments i d’altres, en general son manejats per portaveus dels partits amb seu a Madrid, però també hi ha excepcions, encara que les motivacions són unes altres. Aquest és el cas d’en Duran Lleida, que s’ha tingut que inventar un viatge a Europa per tal de no estar el diumenge 10 d’abril a Barcelona.

Aquest democratacristià, definit per algun periodista com “cristià de cintura cap amunt i demòcrata de cintura cap avall”, en aquest cas l’hi ha fallat la democràcia i la capacitat de convenciment. I és que això acostuma a passar quan es juga a dues bandes i a favor d’interessos personals. Tant és així que fins i tot dirigents del seu partit no l’hi han fet cas i han anat a votar.

Però des de fa molt temps ja es sap que l’únic que l’interessa a en Duran Lleida es un ministeri, sigui quin sigui i mani qui mani a Madrid. Ell vol un ministeri i per això està disposat a fer el que calgui, com ha demostrat una vegada més. Però ho té difícil, especialment per dues raons. La primera és que no milita en cap partit “nacional”, i la segona es que, encara que sigui de la Franja, a Espanya se’l considera català.

Senyor Duran Lleida, existeix una vell refrany que diu “Qui dos amos vol servir, l’un o l’altre ha de trair”. O sigui, decideixis. Voti en el seu 10 A particular.

dilluns, 4 d’abril del 2011

Retallades i mentides

Fa uns dies endarrere es va dir que la retallada de la Generalitat havia de ser d’un 10%, hi es va acceptar. Ara, amb un dels exercicis de funambulisme als que ens té acostumats el govern de Rodriguez Zapatero, el secretari d’Hisenda espanyol demana, de la nit al dia, que aquesta sigui del 20%. L’Artur Mas s’hi ha negat. No se s’hi això serà flor d’un dia o es mantindrà el pols amb el govern de Madrid, però de moment anem bé.

Una vegada més aquest canvi de criteri, aquesta vegada amb les xifres econòmiques, dona peu a que els ciutadans tinguin una total desconfiança amb el que fan els governants. Dona la impressió que cada vegada que van a pixar canvien de pensament, i ara es deuen haver recordat que han de fer un altre “sanejament” de algun banc o caixa perquè puguin tirar endavant després d’una desastrosa actuació financera (tot i la crisi, al 2010, la banca espanyola va guanyar més de 14.000 milions d’euros), o que han de pagar més subsidis i així fidelitzar el vot en les comunitats que tots sabem.

Crec que el president Mas, per una vegada, a estat en la línia de defensar els interessos de Catalunya que en tantes ocasions se l’hi havia demanat, sense tenir por al que diran. Si més no que diguin el que vulguin.

Tot això també ha servit per demostrar, un altra cop, que el PSC no existeix. Només cal veure el paperot que va fer l’exconseller Joaquim Nadal quan va acusar al conseller Mas-Colell de mentir sobre la nova petició de l’Estat i després va sortir publicada la carta en la que es proposava una pujada d’impostos a Catalunya per tal d’acomplir amb els objectius. Com sempre, el PSOE de Catalunya, sense cap criteri propi, s'ha ajupit i  ha acceptat cegament l’envestida del seu amo. Clar que això passa a tots el partits, però es nota més als que depenen de Madrid.

Segueixi així president Mas. Potser algun dia tindrà la confiança del meu vot.