Vaja “pajaru” aquest José Luis Corcuera que ara va per les
emissores de ràdio i de televisió donant classes de democràcia emparat en la “Constitución
Española”. Al marge de que ja sabem el grau de democràcia d’aquest paper que no
ens deixar expressar-nos, a aquest personatge l’hi hauria de caure la cara de
vergonya només de presentar-se en públic.
Ministre de l’Interior de l’època de Felipe Gonzalez, va ser
jutjat per disposar, de manera equivoca, dels fons reservats de l’Estat espanyol.
O sigui, d’aquella caixa que tot estat té per fer guerra bruta i terrorisme
institucional quan l’hi convé i de la que no té que donar comptes. Per aquests
fets es va veure obligat a dimitir de ministre.
Va succeir a un altra ministre de l’interior que va ser
condemnat pel cas GAL. Si, aquell cas que es dedicava a assassinar gent d’ETA i
de l’entorn abertzale mitjançant els fons reservat i uns policies que també van
ser condemnats i als quals ell mateix els hi va oferir l’indult s’hi es
declaraven culpables i així l’estat no es veia implicat.
Va ser el ministre de la famosa llei Corcuera, també
coneguda com la de “la patada en la puerta”, on pretenia que la policia pogués
entrar als domicilis particulars sense ordre judicial. Un gran exemple de
comportament democràtic. Per sort, el Constitucional d’aquell temps l’hi va aturar
els peus.
Ja no se’n ministre va provocar un altercat a la Feria de
Abril de Sevilla, perquè volia passar amb el seu cotxe per un lloc que estava
reservat a vehicles oficials. De l’enfrontament que va tenir amb la policia
municipal de Sevilla, als que va amenaçar i els hi va deixar anar aquella
famosa frase de “usted no sabe con quien está hablando”, va ser condemnat a
pagar una multa de 300 euros.
Hi ha més coses en la biografia d’aquest electricista de
professió que des de ben jove va militar al sindicat del metall (UGT) per
passar després a les files del PSOE, o sigui que de treballar poc, però m’allargaria massa.
Senyor Corcuera, després d’haver-lo escoltat en una tertúlia
on no contestava a les preguntes que se l’hi feien, tergiversava el discurs demagògicament
i totes les respostes acabaven amb la Constitució espanyol a la seva boca, l’únic
que l’hi puc dir és que agafi aquest paper, que per a vostè sembla tant
important, i se l’empassi, per no dir-li que se’l posi en un altre forat i amb
un d’aquells cops de peu de la seva llei l’hi entri ben endins.
