He aconseguit estar tota la campanya electoral sense fer cap escrit. Ha costat bastant, perquè motius per posar-se davant del teclat de l’ordinador n’hi havia, però per fi ja s’ha acabat. Han estat dues setmanes llargues en que no hem parat de sentir tonteries, mentides, frases hipòcrites i molta demagògia, i total per res, perquè tot el que han dit era el que diuen sempre.
Demà la gent anirà a votar, cosa que em sembla molt correcte, el que no entenc és que aquest acte, amb els temps que corren i vist el que es veu, alguns encara se’l creguin com l’expressió màxima de la democràcia. Primer perquè un cop a dalt, els polítics fan i desfan al seu gust sense recordar el que han promès a les campanyes electorals, i en segon lloc, perquè en realitat ells no manen, com s’està veient últimament. Potser seria millor votar per si volem que mani el senyor Standard o el senyor Poor’s.
Després de posar el vot a l’urna molts podran pensar que “alea jacta est” i que un cop creuat aquest Rubicó no es pot tornar endarrere, però qui assegura la continuïtat del polític que guanyi les eleccions?. Han passat molts anys des de l’època d’en Juli Cesar. Avui dia hi ha molts Rubicons i tots tenen ponts d’anada i tornada, i si no, es construeixen en un moment. I aquí no passa res.
Diuen que el dia d’avui és per reflexionar, paraula que sembla desconeguda per la majoria de polítics, que se l’haurien d’aplicar cada dia de l’any.
