La paraula del dia és: tumultuària. Ara el senyor ministre
esta preparant el camí de cara a la provocació i, depenent de la resposta,
tenir justificació per l’ús de la violència per part de les forces de seguretat
espanyoles.
Aquesta és una tàctica a la que ja estem acostumats. Ja al
llunyà 1954, quant les coses es veien en blanc i negre i el No-Do dominava l’espai
informatiu, el ministre del regim feixista de Franco, Serrano Suñer, va oferir
protecció a l’ambaixada anglesa per les manifestacions que reclamaven un “Gibraltar
español”. La resposta de l’ambaixador va ser: “No m’envií protecció, deixi d’enviar-me
manifestants”.
Ara les coses no es veuen en blanc i negre. Alguns però les veuen
en sèpia i encara no s’han adonat que hi ha internet. La post-veritat no ho
tapa tot, bé, pràcticament res.
La immediatesa i veracitat de la informació no la supera cap
ministre. Hi ha molts ulls observant i malgrat els desitjos de molts, és
difícil fer passar bou per bestia grossa.
Tot i això la prepotència a vegades juga males passades a
qui es creu amb el dret d’administrar-la.
Enviar 10.000 guàrdia civils a Catalunya amb l’excusa d’ajudar
al Mossos no és creïble. On eren quan un grup de fatxes és manifestava al davant
de la seu de l’ANC?. Això és una ocupació en tota regla i una forma de provocació
totalment premeditada amb la intenció de crear problemes. Els incitadors
infiltrats han existit tota la vida, i d’això en viu molta gent.
Les raons del PP de fa uns anys era ETA. Con que no tenen
més arguments per poder dissimular el seu caràcter autoritari fruit d’una herència
franquista, i a la vegada distreure l’atenció sobre la seva corrupció generalitzada,
ara el tema és Catalunya.
I el PSOE que?
