Passejàvem per un centre de Barcelona desbordant de policia.
Les cantonades estaven carregades d’uniformats disfressats amb armilles
antibales, cascs amb viseres transparent, passamuntanyes, metralletes, fusells
amb boles de goma i porres. Els agents arrancaven cartells de les parets i
demanaven la identificació indiscriminadament als ciutadans.
Tots estàvem una mica acollonits, si més no preocupats. Al
darrera quedaven molts anys de repressió i autoritarisme. Els fets propers
generaven una incertesa i un neguit generalitzat que es traduïa en por. Molts
de nosaltres havíem nascut en aquest regim de por. Alguns ho trobaven normal
potser perquè s’hi havien acostumat, altres senzillament ho acceptaven des de
feia molts anys.
Encara que el relat sembli actual aquests fets van passar el
27 de setembre de 1975. Aquella matinada havien afusellat a cinc persones:
Angel Otaegui, José Huberto, Ramón Garcia, José Luis Sánchez i Jon Paredes
Manot, alias “Txiki”, aquest últim al cementiri de Cerdanyola del Vallès. Van
ser els últims assassinats del franquisme i des d’aleshores l'esquerra abertzale ha reivindicat el 27 de
setembre com el Gudari Eguna.
Després de 42 anys la policia actua igual mentre el govern
de l’Estat incita a la violència ciutadana amb ànim de reprimir-la. Les
garanties jurídiques han desaparegut, es realitzen escorcolls sense ordres
judicials, es tanquen canals d’informació i s’amenaça als mass media. Però hi
ha una gran diferència, ara no tenim por. Potser molta gent s’ha adonat el que
realment va ser la transició, una argúcia per que els que manaven continuessin manant
dissimuladament. Només cal fer una revisió del currículum dels que actualment estan als òrgans del
govern de l’Estat i al front de les grans empreses espanyoles.
