Ahir el dia era gris i tot es va tornar a veure en blanc i
negre. Qui m’havia de dir que 40 anys més tard reviuria aquelles inoblidables
sensacions esperant l’arribada del “grisos” (ara van de blau i verd però la mentalitat
és la mateixa).
A primera hora ja vàrem veure com policia nazi-onal i guardia
civil apallissava a la gent pel sol fet de voler votar. I és que això de la democràcia
a alguns, molts, sempre els hi ha vingut una mica gros. Per reflectir-ho en una
frase en castellà, per què m’entenguin ells, seria “La que no està acostumbrada
a bragas, la costura le hace llagas”.
Després de posar en mans d’uns descerebrats amb ganes de
gresca, porres, fusells amb boles de goma, gasos lacrimògens, i dotar-los d’uns
comandaments d’ideologia feixista que els hi han donat via lliure, només es podia
esperar el que va passar.
Això si, ho han fet per la “Unidad de la Patria”. I és que
durant molts anys la pàtria aquesta es va mantenir unida a la força. La “Patria”,
com va dir no recordo quin filòsof, és el reducte dels imbecils. No aquesta pàtria seva,
si no totes les pàtries.
Ells, els polítics espanyols, han anat collant i collant als
catalans, fins que una gran majoria ha dit prou. Això s’ha acabat. Game Over,
com diuen els videojocs quan s’acaba la partida.
No volem ser espanyols perquè mai ens han deixat ser
catalans, i això no ho han entès mai ni ho entendran.
Ahir, després de fet el referèndum, quan traslladaven les
urnes i tot el material al lloc on s’havia de guardar, els carrers anaven plens
de gent cridant consignes. Una d’elles deia “Els carrers seran sempre nostres”,
i amb vaig recordar d’aquell ministre de governació feixista dels anys 60-70 dels segle passat que
deia “La calle és mia”. Aquest ministre, responsable de la mort de diversos
obrers durant una manifestació (Vitoria, 3 de març de 1976), va ser el fundador
de Alianza Popular, el partit del que va sortí el Partit Popular.
Ah, i d’Europa no cal esperar gaires coses, per no dir res. La
Unió Europea està formada per estats i
el seu únic interès són els temes econòmics, ni llibertats individuals, ni
refugiats, ni res de res.Com a molt pagar a un governant dictatorial perquè freni les onades de gent que fugen de la guerra de Siria, on hi ha un altre dictador.
