Feia dies que esperava el 28 de febrer per veure quin era l’últim
acudit d’en Ferreres a El Periódico, un diari en el que, com deia en l’anterior
escrit d’aquest blog, i vaig col·laborar durant 24 anys, fins al 2010 en que va
coincidir la meva jubilació amb l’arribada d’Enric Hernández com a director. El
dibuixant Ferreres, després de 21 anys a l’empresa, a primers de febrer l’hi
van anunciar l’acomiadament. Els seus acudits no agradaven a la direcció.
Quan aquest matí, al bar on prenc cafè, he vist que l’acudit
no era d’en Ferreres ja he sospitat que la llarga ma de la direcció del diari, “sàviament”
dirigida pels fils dels ha qui es deu tribut havien fet de la seva. Una vergonya
més que cau sobre la direcció d’una publicació que va néixer com d’esquerres i
demòcrata. Ja fa molt temps que El Periódico ho va perdre tot això i es va
apuntar a les mentides i tergiversacions de la realitat, i així l’hi va. Tard o
d’hora el públic col·loca a tothom al lloc que mereix.
Mantenir el cul a la cadira té un preu, i hi ha qui esta disposat
a pagar-lo costi el que costi, fins hi tot llogant-lo. Alguns, a la vegada que lloguen
el cul, per una mica més, o pel mateix, també lloguen la boca.
Sort que des de demà tenim el Ferreres a l’Ara.
