Cada dia que passa estic més content de que la meva
jubilació com a col·laborador, durant 24 anys, a El Periódico de Catalunya
coincidís amb l’arribada del seu actual director. Durant aquells 24 anys
anteriors vaig gaudir, per dir-ho d’alguna manera, de tres directors que
malgrat les seves ideologies, com les té tothom, crec que van saber dirigir la
publicació amb certa dignitat. Era una època en que a la facultat de Ciències
de la Informació tothom portava El País sota el braç com a indicador de
intel·lectualitat i de no estar relacionat amb un periodisme adreçat a les
bases menys erudites.
El Periódico de Catalunya, des de sempre ha jugat al costat
del federalisme espanyol, o sigui, el federalisme que una part del PSOE de
Catalunya (notis que no escric PSC, perquè crec que fa molts anys que va deixar
d’existir) encara ens vol vendre.
Tots els directors que van passar pel diari durant els meus
24 anys de col·laboracions, Enrique Arias Vega, Antonio Franco Estadella i Rafael
Nadal i Parera, sempre els vaig considerar prou íntegres i compromesos amb el
Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Amb l’arribada de l’actual director, i especialment des de
l’auge de l’ independentisme i l’inici de l’anomenat “procés”, les coses van
anar canviant. Tots sabem que hi ha moltes maneres d’explicar el que passa. Un
fet es pot explicar com una veritat a mitges o una mentida a mitges. Sabem que
l’objectivitat al 100 per 100 no existeix, però d’això a la més barroera
parcialitat hi ha un recorregut que pot ser molt curt. És quelcom semblant al
que passa amb les enquestes, que es poden presentar depenent del que convingui.
I aquí, la direcció actual de El Periódico de Catalunya ha jugat fort a favor
d’interessos concrets.
No hi ha dubte que quan un té problemes, en aquest cas
econòmics, fa el possible per sobreviure. L’endeutament d’aquest mitja creix any a any i ja són varis
els inversors que hi han posat calés. Cal dir que alguns han declinat la
“invitació”, d’altres n’han sortit en veure el panorama. El tancament proper
d’altres publicacions del grup editorial (Interviu i Tiempo) mostren que les
finances no van gaire bé, i en part és per el dèficit de la premsa diària.
Un altre manera de intentar ajudar a les publicacions
deficitàries afins al poder és amb la publicitat institucional (llegeixis
subvencions encobertes) o obligant a certes grans empreses, que necessiten
estar a bé amb el “gobierno” de torn, a posar els seus anuncis en aquests
diaris o revistes.
El resultat de tot això ha estat que donada la línia
editorial i periodística de El Periódico de Catalunya, les vendes han tingut un
fort descens i el anunciants no institucionals i no compromesos amb qui mana,
estant sortint del diari. Això ha obligat a fer retallades de sou on els
mateixos treballadors han reconegut que la mala trajectòria de la publicació és
deu a la política de la direcció.
Un és molt lliure de tenir la ideologia que vulgui i d’escollir
servir als interessos d’altri, però quan aquesta afecta a la realitat que es
vol transmetre el públic també fa la seva elecció, i més en l’era digital, on no
hi ha cap mitja informatiu imprescindible.
