Dia de reflexió

A veure qui te collons de despenjar-la

Dedicat al govern espanyol, la Constitució espanyola i la Junta electoral

Ministres i medicació. Més clavegueres de l'Estat Espanyol

Estan molt nerviosos. Les eleccions s’acosten i saben que mai tornaran a ser el que eren. La gent ja no es creu les promeses. Les promeses incomplertes d’un govern que ha portat a centenars de milers de famílies a la ruïna, mentre ells s’omplien les butxaques i les dels seus amics amb els calés públics.

Les declaracions dels últims dies de certs ministres s’han d’entendre dins d’aquest nerviosisme propi dels que saben que se’ls hi acaba la mamella de la que fins ara havien xuclat. Tota la “xoriçada” del PP esta neguitosa, uns pel que han robat, i d’altres perquè també ho han fet essent coneixedors dels actes aliens.

De totes maneres cal dir que hi ha declaracions que es porten a l’ADN. Ignorant les frases que “no es van entendre” d’en Wert, el ministre de l’Interior s’ha tornat a lluir en referència a la batuda de gihadistes del Vallès per part dels mossos. Declaracions com aquesta fan sospitar que segurament ell hauria preferit un atemptat a Catalunya. D’aquesta manera hauria pogut despatxar-se a gust contra els mossos i els seus comandaments i a la vegada donar la culpa a l’independentisme.

Cada dia estic més convençut d’una teoria que en va explicar un votant del PP quan l’atemptat de l’11 M a Madrid. Segons ell, davant les males perspectives electorals del PP, els serveis secrets van planificar, amb la col·laboració dels àrabs, l’atemptat dels trens. L’objectiu era carregar el mort, en aquest cas morts, a ETA, i crear un ambient de recolzament de la societat envers el PP, ja que eren dates pre-electorals.

Con que les aigües no van passar pel llit que ells volien, es van inventar allò de la teoria conspiratòria que va durar uns anys. Certs individus residuals encara l’utilitzen. O sigui, que no ens hem d’estranyar de res.

Professionalment he estat relacionat amb el món de la psiquiatria durant 23 anys. No soc metge, ni psicòleg, però després de tants anys veien malalts psiquiàtrics  puc assegurar, i poc m’equivocaria, que soc capaç de reconèixer només per la mirada i el posat, qui pren medicació i de quin tipus. De totes maneres ja va quedar clar en el famós cd de la Camarga.

I és que hi ha dies que la gent es salta la medicació, i això no pot ser.

Partit Popular. Morir matant

El PP vol morir matant, al menys a Catalunya, i és per això que alguns ministres i altres “correveydiles” locals, amb fiscals de confiança com amics i que ja saben que ho tenen tot perdut en aquest país, estan fent una espècie de cant del cigne.

Quan no és el joc brut de les clavegueres de l’estat, són les mentides i filtracions de dubtosa procedència que publiquen els diaris afins al regim, filtracions que mai es podem demostrar i que sempre acaben diluint-se sense que ningú se’n faci responsable.

Ara hi tornen amb el tema del català. Coneixedors de que a Catalunya no hi tenen res a fer i tenint en compte les perspectives electorals del PP a l’estat espanyol, no escatimen buscar la brega atiant problemes on no n’hi ha.

Saben que estem més fora que dins i no dubtaran de putejar fins al final. És per això que no hem de fer ni cas. Nosaltres a la nostra, i si volen que ens fotin a la presó o enviïn la Brunete, ja els saludarem quan entrin per la Diagonal, això si tenen benzina per arribar a Catalunya.

Com m’agradaria que prohibissin la concentració a la Meridiana l’onze de setembre.

No hi ha pitjor cec que el que no vol veure

A l’espavilada vicepresidenta del govern espanyol, davant del resultat de l’enquesta publicada avui sobre intenció de vot a Catalunya i sobre la Independència, l’hi ha faltat temps per posar-se en evidencia i demostrar, una vegada més, que no hi ha pitjor cec que el que no vol veure. Argumentar que l’augment dels partidaris de pertànyer a l’estat espanyol és degut a la bona feina del PP a Catalunya, és d’una absurditat total. Si fos com diu ella, els resultats del seu partit, que s’evidencien en la mateixa enquesta, no serien els que són, o sigui, que no perdrien 5 o 6  parlamentaris.

Senyors del PP, no sé si aconseguirem la independència, però el que esta clar és que cada cop pinten menys a Catalunya, i espero que a Espanya també.

27 de setembre: eleccions catalanes i últims assassinats franquistes

Sembla que finalment alguns s’han posat d’acord per fer unes eleccions catalanes el dia 27 de setembre. Com en moltes altres coses no estic segur de que això sigui bo o dolent per tal d’assolir l'independència, el que si que estic segur es de que això posa nerviós als partits unionistes i molt especialment al govern de Madrid, cosa que m’agrada.

Ens esperen mesos de traves, problemes, insults, mentides, etc... les cloques dels estats sempre es mouen per camins plens de merda. Com ja s’ha vist tenen gent especialitzada i només dedicada a això, però ja ens els coneixem. Nosaltres a la nostra. Que diguin el que vulguin. Com es diu vulgarment: “Ni puto cas”.

Esperem que el 27 de setembre sigui un maldecap per aquest govern del PP que exerceix la seva particular democràcia no deixant votar la gent, intentant empresonar als que no pensen com ells, interpretant les lleis al seu favor i, quan no, creant-ne de noves al seu servei. Tot propi d’una herència del franquisme, un regim que mai han volgut condemnar i que precisament en el dia de les eleccions anunciades complirà 40 anys dels seus últims assassinats.

Rajoy, de plasma a ectoplasma

Després de l’aquelarre onanista “PePero” d’aquest cap de setmana tot segueix igual. Si algú, inclosos membres del PP, tenia esperances de que el president espanyol fes una declaració intel·ligent sobre el que passa a Catalunya, ja ho ha vist. Més del mateix.

Tant Rajoy com la seva subordinada i tapa forats del govern, la vicepresidenta, van anunciar que vindrien a Catalunya a explicar als catalans el que ens perdríem si marxem d’Espanya, i que volien parlar directament amb la gent per què els polítics d’aquí no desfiguressin les seves propostes.

Doncs ja ho va veure tothom. El discurs va ser el de sempre i només per als seus incondicionals. Incapaç de enfrontar-se a la realitat i a un públic heterogeni, Rajoy va arribar a Barcelona tard, va llegir el de sempre i va marxar corrent per què tenia un casament. Molts dels seus, que se’ls havia dit que soparien amb el president, es van quedar amb un pam de nas. I és que el president és així, com un plasma, o més ben dit com un ectoplasma