El maig del 1968 va ser un mes històric. No sé si aquest maig també ho serà, però comença a posar-se interessant. Les acampades al mig de les ciutats s’estan escampant més enllà de l’estat espanyol.
Amb ànim d’intentar entendre el que passa, els polítics s’han afanyat a trobar una explicació, i molt especialment a donar una solució: “Si no estan contents, ara hi ha unes eleccions on tenen moltes opcions per votar”. Com quasi sempre no han entès res o no ho volen entendre. No és pot continuar amb el mateix joc.
La gent que ha decidit plantar-se al mig del carrer és gent anti-sistema, però no anti-sistema com els que actuen quan guanya el Barça o hi ha una reunió de polítics d’alta volada, que demostren els seus arguments esparracant mobiliari urbà, són persones en que el sistema actual no els soluciona els problemes, tot al contrari, els hi complica més la vida. Son joves a l’atur, pares de família mileuristes, gent que no pot pagar l’hipoteca per què s’ha quedat sense feina, petits emprenedors ofegats pels deutes que ha creat aquesta crisi provocada pel que en diuen “mercats” i no és res més que els “cartels” financers que actuen de manera no il·legal sota el paraigua protector de les lleis que han fet els polítics. I en aquesta simbiosi ni uns ni altres viuen malament.
Clar que la cosa ve de lluny. Si els governs no s’hagessin deixat agafar per allar on fa mal amb el tema de l’endeutament, ara no dependrien d’aquesta gent. Però quan uns manen s’han de fer coses, s’ha de gastar encara que no se’n tinguin, no sigui que a les properes eleccions guanyi l’oposició.
Hi ha qui diu que els acampats representen un percentatge molt baix del cens, però segur que molta gent se sent identificada. Gent que encara té feina i que no pot ser present en alguna d’aquestes places tot hi que un ERO penja sobre el seu cap com una espasa de Dàmocles.
Els acampats volen mantenir la seva posició fins diumenge, però la Junta Electoral ho pot prohibir donat que el dia de reflexió –dissabte- no estan permeses les manifestacions que puguin fer variar el vot. Un altre anacronisme en l’època de l’internet, facebook, twiter i d’altres eines comunicatives. Cal recordar, que durant les últimes autonòmiques, un diari va emetre enquestes fins l’últim dia- cosa també prohibida per llei- a través de la seva edició andorrana. Com ja va dir la consellera Ortega, “s’haurà d’actuar amb contundència si aquestes trobades son prohibides per la Junta Electoral”. Com no. La junta està formada per gent escollida pels partits, però ja veurem que decideix, ja que en aquestes concentracions no hi ha cap propaganda de partits, ni de sindicats, ni es demana el vot per ningú. A més, quan la gent surt al carrer vol dir que no té por, o sigui, que és igual el que digui el poder, un poder que s’ha desprestigiat tot sol a ulls dels ciutadans. La decisió ja està pressa i s’ha de continuar.
El sistema democràtic espanyol es va posar en marxa després del franquisme i els polítics, promulgant lleis i decrets, l’han anat perfilant al seu interès i allunyant-se del ciutadà. Si les acampades s’acaben diumenge i la cosa queda aquí, no hauran servit de res. Els polítics, com ja han fet en altres ocasions, diran que són conscients de que s’han d’acostar als problemes reals de la gent. I qui dia passa any empeny. Es necessita obrir les finestres i que entri aire fresc, per què si no només respiren els que es poden pagar la mascareta.
