Com sempre s’ha dit “dos no parlen si un no vol”, i pel que
es veu Espanya no vol parlar. La destitució del fiscal en cap de Catalunya,
Martín Rodríguez Sol, és un gota més d’aquest got que es va omplint i que en
opinió de molts ja vessa.
Podria estar d’acord en que per arribar a on volem anar s’han
de fer tots els passos per tal de que ningú ens pugui tirar en cara res, però
crec que ja fa temps que està molt clar que això comença a ser impossible.
Espanya fa servir tots els seus recursos d’estat contra Catalunya. Fins i tot
el de les clavegueres. El de l’ofec econòmic, les mentides, les difamacions, ja
fa temps que dura. Ells saben que tenen la partida perduda. Trigarem més o
menys, però si els catalans o volem serem independents.
Aquesta és una opció democràtica contra la que tan sols poden
lluitar amb males arts. Males arts que ja utilitzen i contra les que hem de
lluitar de manera pacifica i democràtica, com van fer els hindús, salvant les
distàncies geogràfiques i temporals, quan es van voler independitzar de la Gran
Bretanya.
Mentre, Espanya va posant en evidencia el seu tarannà pseudodemocràtic
davant del món. Quina imatge dona un país que no censura a un militar, un tal
Chicharro, amb ínfules colpistes però destitueix a un fiscal demòcrata?. Això
si, sempre posant com excusa la pàtria o la constitució. I és que com va dir
lord Acton, “la pàtria és el refugi dels
miserables” i la constitució també.
No hi ha dubte que tot això també permet tapar part de la
tota la merda que el PP te al seu partit i al govern.
Donem-nos pressa a marxar. Quan més aviat millor.
