Article de fons sobre la resolució del Tribunal Constitucional sobre la Llei de Consultes i d’altres

Ni se l’han llegit. Com s’esperava han seguit el que ha manat el govern espanyol.

Ja hi estem acostumats. Marca Espanya.

Demà també brillarà el Sol a Catalunya

Avui anem a dormir sense saber el resultat del referèndum escocès. Independentment d’aquest, l’únic que saben segur és que Escòcia ha votat, i d’entrada això diu molt respecte a la concepció de la democràcia que tenen els polítics del Regne Unit.

Per a molts serà una nit de nervis. Especialment per als que esperen un resultat negatiu. Hi ha molta gent, especialment els que manen tant a Londres com a Europa, que estan molt preocupats per si guanya el si. Potser s’haurien de preguntar el per què de com s’ha arribat a aquesta situació.

A última hora el govern de Londres ha promès mil i una avantatges si el resultat del referèndum era negatiu. Potser l’oferta ha arribat tard. Potser els escocesos s’han preguntat que això ho hagessin pogut oferir molts anys abans i no ho han fet, i potser han arribat a la conclusió de que durant dècades, per no dir segles, Londres els ha estat enganyant.

El que esta clar és que demà a Catalunya, encara que estigui núvol, el Sol brillarà amb força i els polítics del Regne Unit hauran donat una nova lliçó de democràcia a la majoria dels polítics espanyols.

Felipe VI: “Moltes gràcies”

Després d’escoltar el discurs del nou rei Borbó m’ha quedat la mateixa sensació que quan Miquel Iceta va dir que es presentava per dirigir el PSOE de Catalunya i el grau de renovació que això significava.

La col·lecció de tòpics ha estat la mateixa de sempre. Ha estat com un festival Tom i Jerry però sense gràcia. El Borbó pare podia haver fet aquest mateix discurs fa 20 anys hi hagés quedat igual de be. O sigui, que l’hereu no ha dit res de nou i després de fer un panegíric de les diverses llengües de l’Estat Espanyol, ha acabat el discurs amb un simple “moltes gràcies” en català, eusquera i gallec, com una premonició de tot el que es pot esperar en el camp del reconeixement cultural i identitari de tot el que no és espanyol.

I és que crec que el tema a debatre no és si Espanya ha d’optar per la monarquia o la república. Fer fora la monarquia per caure en mans d’un president de república de dretes o més ben dit d’ultradreta, com alguns estant fent mèrits, demostra que la qüestió es centra en seguir el nostre camí independentment dels espanyols, i quan més aviat millor.

El rei d'Espanya, el Borbó Juan Carlos I, abdica

El rei d’Espanya ha abdicat.

Primer una reflexió: Ja era hora

Tot seguit de conèixer la noticia he sortit al carrer a copsar l’ambient que es respirava entre la gent. No hi fet cap pregunta, només hi parat l’orella i he escoltat.

No és parlava d’altra cosa. La gent esta molt preocupada pel nova llei orgànica que ha d’aprovar el parlament i que marca la constitució en casos com aquest. La gent discutia entre si ha de continuar la monarquia o s’ha d’instaurar la república. En cas de que guanyi la monarquia si el ara príncep ho farà bé. Quin serà el paper del rei sortint. Serà com el cas dels dos Papes. Vaja, tot un neguit el que es respira al carrer.

A la gent ja no l’importa no poder pagar l’hipoteca, no arribar a fi de mes, cobrar sous de misèria, que l’hi baixin les pensions, que l’hi retallin l’ensenyament i la sanitat, que els facin fora de casa mentre els bancs cada dia tenen més beneficis, el cas Urdangarin, les caceres a Botswana, les Corines diverses, el cas Gürtel, el cas Barcenas, resumint, tots els casos de corrupció, especialment del PP i el PSOE, les portes giratòries, el desprestigi de les institucions públiques, etc...

Desprès una pregunta que deixo a l’aire: I que?

El TC diu no a la declaració de sobirania del parlament català. I que?

El Tribunal Constitucional espanyol ha tombat la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya. I que?. Sembla que hagi passat alguna cosa important. Potser algú pensava que la qüestió acabaria d’un altra manera. També es sap com acabarà la petició del partits catalans al Congrés dels Diputats de Madrid. De la mateixa manera que han acabat i acabaran tots els intents de demanar poder fer la consulta del mes de novembre de manera legal.

Els polítics diuen que s’han d’esgotar tots els passos. Doncs be, continuem fem “xarlotades”.

Potser si que sigui una manera de posar de manifest, fora d’Espanya, com són els polítics espanyols, i amb això em refereix-ho tant als dos majoritaris com als grupuscles d’il·luminats salvapàtries que van florint de l’Ebre avall.

Encara no han entès que el camí està marcat i que l’únic que tindrà valor serà la consulta del novembre. Sigui en favor del Si o del No. Tot el demés sobra. Les sentències, les prohibicions, les denúncies, tot això és paper mullat si ens mantenim forts en les nostres conviccions.

O sigui, que no ha passat res. Ni cas de la sentencia excretada per un tribunal desprestigiat i parcial.

Demà ha treballar, el que pugui, com sempre i el 9 de novembre a votar. Si o No, però a votar.

La opció de no permetre la consulta ja saben quina serà.

El cop del 23 F i la seva realitat, o ficció

Molt s’ha escrit i parlat aquestes últimes hores sobre el programa de la Sexta del Jordi Évole. En aquest cas, fent gala dels paràmetres orsowellesians, el periodista català ens endinsava en una interessant trama sobre els fets del 23 F.

Reconec que vaig sintonitzar el programa quan feia un quart d’hora que havia començat. Realment veig poca televisió. Alguns informatius i alguna pel·lícula que em pugui interessar, però ahir, enmig d’un zàping frenètic per esbrinar si hi havia alguna cosa que valgues la pena, em vaig quedar amb el dit clavat al comandament quan vaig veure aparèixer el Garci.

Com a bon aficionat al cinema, durant els primers segons vaig suposar que estava parlant d’alguna de les seves pel·lícules. Immediatament vaig veure per on anava la cosa, i com que un d’entrada ja no es creu res del que veu per la tele, llegeix als diaris o expliquen els polítics, en principi vaig creure en la possibilitat de que el que explicaven fos veritat.

Crec que si s’hagés fet un reportatge sobre les Torres Bessones dient que els atemptats els havia autoritzat Bush, o sobre els fets de l’11 M a Madrid que els havien orquestrat les forces de seguretat amb l’autorització del PP per tal de poder guanyar les eleccions, també ens ho hagéssim cregut, d’entrada.

Estem en un moment en que la gent creu o no creu segons la seva conveniència. La veritat importa poc. La instrumentalització de la realitat per part dels polítics i les seves institucions creades per tal de salvar-los el cul quan faci falta ja fa molt temps que no ofereixen cap confiança. Una bona prova  la tenim en el reportatge d’ahir a la nit on es podia llegir que, segons el Tribunal Suprem, no es podran desclassificar els documents del 23 F fins l’any 2031. Coneixen el personal ves a saber quins documents quedaran ja en aquella època.

Aplaudeixo el programa del Jordi Évole i crec que fabular amb segons quins temes permet obrir la ment i adonar-nos que mai es pot donar per bona la versió oficial dels fets, ni moltes d’oficioses.