Barcelona ja ha decidit, o al menys ha anat a votar per la independència de Catalunya. Com sempre hi ha agut comentaris per a tots el gustos, però potser els que han estat més repetits han sigut els que es referien a que aquest tipus de consulta divideix el país i els que deien que ara l’important és sortir de la crisi.
El primer no l’entenc gaire. Si per alguns, el que puguem escollir el que volem ser i tenir llibertat per decidir el nostre futur divideix la societat catalana, no sé que deu ser el que et manin el que has de fer i de ser des de 600 quilòmetres de distància i que a sobre els hi hagis d’agrair mentre t’insulten.
El segon ja l’entenc més. Diuen que s’ha de sortir de la crisi. Doncs això és el que s’intenta. T’imagines el que podríem fer amb els 21.000 milions d’euros catalans que cada any es queda l’Estat espanyol. No creus que Catalunya podria fer més coses per sortir de la crisi?
Aquest arguments i d’altres, en general son manejats per portaveus dels partits amb seu a Madrid, però també hi ha excepcions, encara que les motivacions són unes altres. Aquest és el cas d’en Duran Lleida, que s’ha tingut que inventar un viatge a Europa per tal de no estar el diumenge 10 d’abril a Barcelona.
Aquest democratacristià, definit per algun periodista com “cristià de cintura cap amunt i demòcrata de cintura cap avall”, en aquest cas l’hi ha fallat la democràcia i la capacitat de convenciment. I és que això acostuma a passar quan es juga a dues bandes i a favor d’interessos personals. Tant és així que fins i tot dirigents del seu partit no l’hi han fet cas i han anat a votar.
Però des de fa molt temps ja es sap que l’únic que l’interessa a en Duran Lleida es un ministeri, sigui quin sigui i mani qui mani a Madrid. Ell vol un ministeri i per això està disposat a fer el que calgui, com ha demostrat una vegada més. Però ho té difícil, especialment per dues raons. La primera és que no milita en cap partit “nacional”, i la segona es que, encara que sigui de la Franja, a Espanya se’l considera català.
Senyor Duran Lleida, existeix una vell refrany que diu “Qui dos amos vol servir, l’un o l’altre ha de trair”. O sigui, decideixis. Voti en el seu 10 A particular.
El primer no l’entenc gaire. Si per alguns, el que puguem escollir el que volem ser i tenir llibertat per decidir el nostre futur divideix la societat catalana, no sé que deu ser el que et manin el que has de fer i de ser des de 600 quilòmetres de distància i que a sobre els hi hagis d’agrair mentre t’insulten.
El segon ja l’entenc més. Diuen que s’ha de sortir de la crisi. Doncs això és el que s’intenta. T’imagines el que podríem fer amb els 21.000 milions d’euros catalans que cada any es queda l’Estat espanyol. No creus que Catalunya podria fer més coses per sortir de la crisi?
Aquest arguments i d’altres, en general son manejats per portaveus dels partits amb seu a Madrid, però també hi ha excepcions, encara que les motivacions són unes altres. Aquest és el cas d’en Duran Lleida, que s’ha tingut que inventar un viatge a Europa per tal de no estar el diumenge 10 d’abril a Barcelona.
Aquest democratacristià, definit per algun periodista com “cristià de cintura cap amunt i demòcrata de cintura cap avall”, en aquest cas l’hi ha fallat la democràcia i la capacitat de convenciment. I és que això acostuma a passar quan es juga a dues bandes i a favor d’interessos personals. Tant és així que fins i tot dirigents del seu partit no l’hi han fet cas i han anat a votar.
Però des de fa molt temps ja es sap que l’únic que l’interessa a en Duran Lleida es un ministeri, sigui quin sigui i mani qui mani a Madrid. Ell vol un ministeri i per això està disposat a fer el que calgui, com ha demostrat una vegada més. Però ho té difícil, especialment per dues raons. La primera és que no milita en cap partit “nacional”, i la segona es que, encara que sigui de la Franja, a Espanya se’l considera català.
Senyor Duran Lleida, existeix una vell refrany que diu “Qui dos amos vol servir, l’un o l’altre ha de trair”. O sigui, decideixis. Voti en el seu 10 A particular.
