Un vespre de principis de 1987
vaig rebre una trucada a la redacció de El Periódico de Catalunya, d’on era
col·laborador i portava els temes relacionats amb la muntanya. A l’altra costat
del fil telefònic (en aquell temps els telèfons anaven amb fils) parlava Luis
Fraga, nebot de “Don Manuel”. Em va explicar que estaven preparant una
expedició a l’Everest, “la primera expedición española”
va destacar. Segons ell es podia qualificar així donat que els anterior alpinistes de la
península que havien pujat al cim, bascos i catalans, no havien plantat la
bandera de l’estat espanyol.
Faltaven poques setmanes per a què
es celebrés la Fira Sport 87, certamen que cada any es feia a Barcelona, i
vàrem quedar que ens veuríem allà, ja que ell estaria en el stand d’un patrocinador.
Així va ser.
Em va explicar els objectius de
la expedició i va tornar a recalcar el fet de que era una expedició formada per
gent de diverses autonomies i per això era “española”. En el
transcurs de la conversa em va presentar a un altre dels membres. No recordo el
seu nom, però donat que aquesta activitat alpinística la organitzaven Luis
Fraga i Luis Bárcenas, és molt probable que fos aquest últim. Els altres
membres eren: Antonio Ramos, Pedro Hotst, Biscen Itxaso, José Agustín, Fernando
Garrido i Cristóbal Salas.
La cosa es va quedar aquí i no
vaig tenir més noticies de l’expedició fins que, a mitjans del mes d’agost de
1987, anant de Katmandú a Lhasa, em vaig trobar a la companya d’un dels
components d’aquella expedició, en Fernando Garrido. Vàrem estar un parell de
dies de viatge, fins a Xegar, on ella va seguir cap a Rongbuk i al camp base, i
jo cap a Lhasa.
Per diversos conductes, al cap
d’un temps, em vaig assabentar que aquest grup havia tingut alguns problemes,
tant tècnics com de relació humana. Però no va ser fins al desembre d’aquell
any quan es va saber que el “Comité
Nacional de Expediciones de la Federación Española de Montañismo”,
presidit per Josep Manuel Anglada, va posar en dubte els suposats èxits de
l’expedició donat que la memòria que van presentar no s’ajustava a la realitat.
Segons l’informe d’aquell comitè, es volia donar a conèixer a l’opinió pública
la realitat d’una expedició que “se inició y acabo sin ética”.
L’informe també qüestionava la
anomenada “Vía española”
considerant que aquesta transitava paral·lela i molt propera a un altre via que
havien obert els japonesos al 1980 i amb la del Corredor Hornbein, oberta pels
nordamericans l’any 1963. Els membres del Comité van resoldre que “és inaceptable la afirmación de que esta ruta era el itinerario más
difícil abierto en la cara norte del Everest”, així com que
en la memòria presentada no es feia esment a que a la màxima cota assolida,
8.700 metres, “solo llegaron un español (Garrido)
y un francés (Béghin)” que no formava part de l’expedició, en contra
del que havien escrit on col·locaven a tres espanyols en el punt més elevat.
A principis de 1988, la UIAA,
(Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme), reunida a Chamonix (França) va
reafirmar l’informe del comitè espanyol. Telefònicament, Luis Fraga em va dir
que totes aquestes acusacions eren falses. Que el comitè d’expedicions espanyol
estava desprestigiat i que farien una roda de premsa, que no es va celebrar
mai, per clarificar el tema.
Per la seva part, Antonio Ramos,
que figurava com a cap de l’expedició, va dir “En cuanto me enteré de la
existencia de este informe me apresuré a convocar una rueda de prensa, pero
Fraga y Bárcenas, los verdaderos organizadores , me
comunicaron que ya no era preciso” afegint “Mi nombramiento como jefe de
la expedición fue totalmente político. Los que realmente mandaban era Fraga i
Bárcenas. El informe final se confecciono muy al estilo Fraga, o sea, pomposo”.
Pierre Béghin, l’alpinista
francès que es va afegir al grup espanyol en el camp base, es va desmarcar de
la versió de Fraga i Bárcenas.
Però potser les declaracions més
polèmiques van ser les de Biscen Itxaso que va assegurar “Conocía el
doping en varios deportes pero nunca lo había visto en la montaña”.
Fernando Garrido, tot i reconèixer que va tenir problemes amb altres membres
del grup, va negar el dopatge, però va afirmar “no se puede hablar de éxito
si no se ha llegado a la cumbre”.
Al febrer de 1988, Fraga i Bárcenas
van enviar, als mitjans de comunicació, un informe acusant a la Federación Española de Montañismo de posar
a la UIAA en contra de l’alpinisme espanyol i de “denigrar a quienes han
llevado la bandera española al punto más alto en el que nunca ha sido colocada”.
En aquest informe es demanaven dimissions federatives i es reclamava un milió
de pessetes que, segons ells, els hi havia promès el president del Comité Olímpico Español, Alfonso de Borbón, Duque de Cádiz.
En unes declaracions recents a El
PuntAvui, Biscen Itxaso encara recorda aquella anada a l’Himàlaia com una expedició
que estava únicament encarada a satisfer les ànsies de notorietat de Bárcenas i
Fraga. “La revista de Alianza Popular (partido en el cual militaban los dos) les
dio 100.000 pesetas, con las que organizaron una rueda de prensa. Cajas de
Ahorro Confederadas les dio 20 millones de pesetas como patrocinador principal.
El presupuesto creció hasta los 33 millones. Nunca se vio un estado de cuentas.
Una expedición así venía a costar unos 4 millones de pesetas. El presupuesto me
resultaba desproporcionado, pero nunca supimos si se cubrieron aquellos 33
millones o si se quedaron dinero”.
