Torna la "Formación del Espíritu Nacional"

Temps els hi ha faltat als del PP per retirar l’assignatura d’Educació per la Ciutadania i canviar-la per un altra que es dirà “Valores constitucionales” o alguna cosa així. Diuen que d’aquesta manera no s’adoctrinarà als nens. Que així tindran més llibertat. Segurament serà la mateixa llibertat que volen donar a les dones per decidir si volen interrompre el seu embaràs o no.

Ja m’imagino els capítols d’aquesta nova matèria: “El buen español”, “La bandera”, “La Carta Magna: un tesoro”, “El concepto de Patria”, “La unidad nacional”, “Estado e Iglesia, un binomio perfecto" i per acabar dos apartats de gran importància: “Grandes hombres de la historia de España”(Don Pelayo, Guzmán el Bueno, El Cid, los Reyes Católicos, Felipe V, Moscardó, Millán Astray, Franco, Fraga, Aznar...), i un altre: “Gloriosas gestas españolas” (Covadonga, El cerco de Sagunto, El Alcázar de Toledo, La batalla del Ebro, La liberación de Perejil, etc.).

Tot això en front d’una assignatura que el que promulgava era la igualtat de tothom, fos quin fos el seu color de pell, les seves creences o la seva classe social, o sigui, el que diu la Declaració Universal dels Drets Humans.

Però clar, que es pot esperar de la gent que vol posar a la presó als que intenten esbrinar els crims de guerra del franquisme?

Cas Camps i Costa. Una altra vergonya judicial

Després de tot el que hem conegut a través del judici a Camps i Costa, el jurat popular els ha declarat innocents. Algú ho dubtava?.

Aquesta sentencia,  equiparable a l’indult d’Alfredo Saenz durant els últims dies del “regnat” de Zapatero, dona una idea de en mans de qui estem. Ja veurem com acabaran altres casos: Fabra, Matas, Urdangarin, etc.... Això si, al jutge Garzón, a qui no li tinc cap estima, se l’intenta culpar per intentar esbrinar qui hi ha a les fosses comunes que els assassins del regim de Franco van omplir.

Ah! Que feia un membre del PP a l’hotel on es va reunir el jurat?

Manuel Fraga Iribarne, un llest franquista al segle XXI

S’ha mort en Fraga. Llest ministre franquista que va saber canviar d’aires a finals de la dictadura, i veien que la cosa s’acabava, va optar per fer-se demòcrata dels de tota la vida. A ell se l’hi atribueixen varies morts per repressió policíaca quan era ministre de l’interior. Mai va demanar perdó ni va fer la menor crítica del regim del general Franco, això si, va abraçar la incipient democràcia espanyola, que és la que l’hi ha permès mori al llit i no a la presó. Una prova més de que la, per alguns, modèlica transició va estar mal feta i encara se’n paguen les conseqüències.

Gran negociació de CiU a Madrid

Després d’estar dies queixant-se de la pujada d’impostos del PP, que segons diuen ofega Catalunya,  abans d’ahir, a Madrid,  CiU va votar favorablement a aquesta pujada. El senyor Sánchez Llibre argumenta que ho han fet per coherència i sense esperar res a canvi. O sigui, com sempre.  Aquesta es la coherència a que ens té acostumats CiU des de fa molts anys i així ens va als catalans.

No ens paguen el que deuen, cada dia donen un quart de volta al torniquet que ens ofega, s’emporten 21.000 milions d’euros cada any, volen posar controls a l’acció de l’autonomia,  i va CiU hi els dona un altre xec en blanc a canvi de res. O potser han pactat, en secret, el retorn dels papers de Salamanca que falten?. Si ha estat així, quina gran negociació. Sigui com sigui, i tal com diria un dels seus presidents que ara mira cap a la independència: això no serveix per res.

Com ja he dit altres vegades, segurament el problema és meu, que no entenc “l’alta política” que es fa a Madrid, però segurament, una gran part dels catalans tampoc l’entenen. Jo l’únic que entenc és que cada vegada, el polítics d’aquí son més submisos del poder espanyol i han  de fer mil i un malabarismes dialèctics per no perdre la cadira. De la pèrdua de poder no cal parlar-ne perquè cada dia pinten menys.

Ah, em ratifico amb allò de que Espanya ens roba i espolia, i em dirigeixo a aquella senyora del Parlament que va prohibir aquestes expressions, perquè ho faci saber al mossos d’esquadra i que em vinguin a buscar. Anirem al jutjat i parlarem de la llibertat d’expressió i del que significa el concepte de prevaricació.

"Chulos de merendero"

S’ha de ser, mesquí, trampós, mentider, galtes, prepotent, etc... per dir que el govern espanyol no pot pagar els més de 750 milions d’euros que deu a Catalunya perquè “està en funcions i no es veuria bé”. És molt fàcil fer quadrar els números davant de l’UE quan no és paguen els deutes pendents, i a sobre donar la culpa del dèficit a les autonomies.

Per sort, aquest govern del “talante” i del “apoyaré” ja s’acaba, encara que el que entra...., però el que és segur és que passarà a l’historia com el més fals de la democràcia. Durant vuit anys han estat enganyant al personal, i no sols a Catalunya, per això en les últimes eleccions han tingut aquest gloriós resultat.

Jo, que no tinc per que ser políticament correcte ni obeir a la presidenta del Parlament de Catalunya, puc dir que Espanya ens roba. I per la mateixa raó diria que els polítics que han permès això son uns fills de puta, però la majoria d’aquestes senyores es guanyen la vida honradament, si més no, no enganyant a ningú.

Vistes actuacions d’aquesta mena, l’única qualificació, com a persones, que es mereixen la majoria de components de l’actual govern del PSOE és la de “chulos de merendero”.

Indult "on time"

Una de les últimes glorioses accions del govern socialista ha estat l’indult del vicepresident i conseller delegat del Banc de Santander, Alfredo Sáenz, condemnat pel Tribunal Suprem, a tres mesos de presó i inhabilitació de per vida per tal d’ocupar un lloc a la banca.

Només una pregunta. ¿Algú sap quin és el deute econòmic del PSOE al Banc de Santander?

L’eixamplament del cercle d’amistats

Ja han passat les eleccions i tot els mals auguris s’han confirmat. Alguns diuen que Catalunya ha demostrat que és diferent, però de què serveix això si els que fan les lleis són els espanyols i mentrestant, aquí, el partit guanyador, o sigui CiU, ja comença a fer-li la rosca al PP.

Amb l’amplia majoria del Partit Popular no crec ni que li ofereixin un ministeri a en Duran Lleida ni que s’avinguin a parlar del pacte fiscal. Els dirigents de CiU diuen “no farem cap tracte amb el PP si no accepten parlar del pacte fiscal”. I què? Què potser els hi fa falta Convergència i Unió per alguna cosa?. Amb majoria absoluta els hi rebufa el que faci CiU. No la necessiten per res.

Això si, mentre, aquí, la senyora Camacho i els seus continuaran pressionant al govern català. Serà bo veure fins on CiU estarà disposada a deixar-se eixamplar el cercle d’amistats, i a canvi de què.

"Alea jacta est"

He aconseguit estar tota la campanya electoral sense fer cap escrit.  Ha costat bastant, perquè motius per posar-se davant del teclat de l’ordinador n’hi havia,  però per fi ja s’ha acabat. Han estat dues setmanes llargues en que no hem parat de sentir tonteries, mentides, frases hipòcrites i molta demagògia, i total per res, perquè tot el que han dit era el que diuen sempre.

Demà la gent anirà a votar, cosa que em sembla molt correcte, el que no entenc és que aquest acte, amb els temps que corren i vist el que es veu, alguns encara se’l creguin com l’expressió màxima de la democràcia. Primer perquè un cop a dalt, els polítics fan i desfan al seu gust sense recordar el que han promès a les campanyes electorals, i en segon lloc, perquè en realitat ells no manen, com s’està veient últimament. Potser seria millor votar per si volem que mani el senyor Standard o el senyor Poor’s.

Després de posar el vot a l’urna molts podran pensar que “alea jacta est” i que un cop creuat aquest Rubicó no es pot tornar endarrere, però qui assegura la continuïtat del polític que guanyi les eleccions?. Han passat molts anys des de l’època d’en Juli Cesar.  Avui dia hi ha molts Rubicons i tots tenen ponts d’anada i tornada, i si no, es construeixen en un moment. I aquí no passa res.

Diuen que el dia d’avui és per reflexionar, paraula que sembla desconeguda per la majoria de polítics, que se l’haurien d’aplicar cada dia de l’any.

El temps ho dirà

El senyor Duran Lleida, amb les seves ànsies de ministeri no para de repetir que encara que el govern del PP li demani, ell no entrarà a formar part del nou govern si no s’accepta el pacte fiscal.

M’agradarà saber quant trigarà a canviar aquesta frase, el líder d’Unió, per la de:  “Bé, crec que des de dins del govern es pot fer més força per aconseguir el pacte fiscal”. Això en el cas que el PP li oferís un lloc al govern, cosa que crec difícil, per molt que el senyor Duran Lleida es cregui imprescindible.

El PP només vol Catalunya per espanyolitzar-la i sembla que el senyor Duran Lleida també.

La mandra de la campanya electoral

Estem a punt de que comenci un altra campanya electoral. Quina mandra sentir tanta tonteria i tanta mentida.

Encara que un intenti desconnectar de tota la propaganda, o sigui, canviar el canal de televisió, i la emissora de radio quan parlen de les eleccions, i no llegir els anuncis als diaris, sempre arriba alguna cosa. Però el que m’estranya és que a aquestes alçades hi hagi algú que encara no sàpiga a qui té que votar i necessiti seguir una campanya electoral per saber el que ofereixen els polítics. Clar que també m’estranya que tanta gent se’ls cregui.

Gerard Quintana i la falta de medicació

Per a molts la gran polèmica d’aquesta setmana ha estat el fet de que en Gerard Quintana parlés als seus fills en castellà. Des del meu punt de vista, de català compromès amb la cultura d’aquest país i futur votant a favor de la independència quant els polítics perdin la por, crec que aquestes discussions, a part de no portar enlloc, no ens afavoreixen ni com a demòcrates ni com a poble que durant molts anys ha sofert la discriminació de la seva llengua.

Per sort o per desgracia, per raons històriques i també culturals, estem en un país on es parlen dues llengües. Tots els anys d’immersió lingüística han anat molt bé per a què tothom, o si més no una gran majoria, conegui els dos idiomes i molt especialment el català que és el que està en franc desavantatge, i s’ha de continuar així, però el que no es pot fer es envair l’àmbit domèstic. Això ens equipara als que durant molts anys, i inclús avui, intenten fer el mateix amb el català o en d’altres àmbits com el de la religió.

A alguns els serà més fàcil parlar en català i a d’altres en castellà, o potser uns no voldran parlar la llengua de l’altre, però l’important és que s’entenguin. Cadascú amb la seva llengua, sense imposicions. De la mateixa manera que un és lliure d’entrar, o no, en un establiment si creu que no l’atendran com ell espera.

La dona d’en Gerard Quintana, que segons sembla s’ha mostrat a vegades favorable a las tesis independentistes, és de parla castellana, i el mateix Gerard, d’indubtable trajectòria, es fill d’un “gris” (per als més joves cal aclarir que era en nom que rebia la policia que reprimia les manifestacions en temps d’en Franco). Les consideracions culturals sobre la importància d’aprendre una llengua o no, han de quedar en l’àmbit particular i ningú te dret ni tant sols a opinar, sempre que això no afecti d’altri. Segur que la família Quintana ho té molt clar i no han d’anar al psicòleg per aquesta causa.

Potser encara hi ha qui creu que si mai Catalunya guanya la independència serà gracies als vots d’aquells que només parlen català. Què equivocats que estan. Hi ha alguns, que no es treuen la paraula “Catalunya” de la boca però mai han volgut pronunciar “Independència”. Aquests si que haurien d’anar, no al psicòleg, si no al psiquiatre, per què fa temps que se’ls va acabar la medicació.

El 12 d'octubre i la "quinta columna"

Ha passat un altre 12 d’octubre, aquesta ignominiosa data que tant agrada als espanyol i que va ser l’inici de l’espoli i genocidi dels pobles americans. Se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya de celebrar aquest fets, que van començar fa més de 500 anys i van acabar amb la sortida, amb la cua entre cames, del Sahara deixant empantanegats als seus habitants en un conflicte que encara dura.

Clar que eren unes altres èpoques. Amb l’ajuda de l’espasa i el nom de la creu és van cometre massacres que més tard els historiadors espanyols han manipulat al seu gust intentant fer-nos creure que era pel be dels indígenes. Potser per això, a la que van poder, aquest es van revoltar i van fer fora els conqueridors com agraïment a la cultura i maneres de fer que havien estat imposades per la força.

El escàndol que va representar per a Espanya la forma en que es van perdre Filipines i especialment Cuba va donar nom a una generació, la del 98, però va marcar moltíssims individus que encara avui somien amb el “Imperio”. Quina sort van tenir aquells pobles en el seu moment. Nosaltres encara estem envaïts i molt especialment per quintacolumnistes.

Menys canapès i més collons

Amb 500 anys de colonialisme per tot el món Espanya encara no ha aprés a tractar amb les nacions envaïdes. Primer van ser els pobles d’Amèrica, després a Àsia i Oceania, i més tard a Àfrica. Al marge d’algunes petites possessions que van ser venudes a altres països, el gros de l’imperi espanyol es va alliberar de la metròpolis per la força.

L’actitud espanyola d’imposició violenta de la llengua, les costums, les lleis i també la fe catòlica, va anar alimentant una llavor d’odi contra tot allò que venia d’Espanya. Uns abans i altres després es van anar alliberant del opressor. Les possessions africanes van ser les últimes a aconseguir-ho, i Espanya es va quedar sola, pobra i plorant per les terres perdudes. Encara són molts els que no entenen per què se’ls va fer fora. Com és que no els volien si havien portat la cultura, la llengua i la fe?. Doncs molt senzill, per què van anular la seva, la cultura que ells havien après dels seus avantpassats.

Doncs aquí estem, 500 anys després i tot segueix igual. El Tribunal Constitucional dictaminant contra l’Estatut de Catalunya, encara que aquest ha estat aprovat pel poble en referèndum, sentències contra la llengua i l’ensenyament en català i aranès per tal d’imposar l’espanyol, i d’altres. Per sort ara no ho poden fer per la força de les armes, però tenen totes les lleis fetes a la seva mida, i si no les interpreten així.

Ara, això si, 21.000 milions d’euros que cada any Espanya ens fot a Catalunya mentre tot el seu poder mediàtic ens insulta i difama amb mentides. Al PP perquè li dona vots el clima anticatalà que ha creat, i al PSOE perquè esta acollonit pels resultats electoral i té por de defensar-nos, encara que ells saben que sempre que han guanyat ha estat pels resultats que han tret a Catalunya.

Som molts els que esperem treure’ns de sobre aquesta rèmora que és Espanya com al seu dia van fer les velles colònies. Els segles han passat però els fets són els mateixos i les actituds intolerants contra tot allò que no sigui la llengua i cultura del “Imperio” és alguna cosa que no els hi cap al cap.

Després de tants anys encara hi ha polítics catalans que volen entendre’s amb els espanyols. Que no ho veuen que són ells els que no volen? Quanta merda més ens han de tirar a sobre per donar un cop de timó a la situació? Quina por fa posar les coses clares sobre la taula i dir “o caixa o faixa”? Emulant l’entranyable Quimet del Real Club Deportiu Espanyol, “si jo manés, a palau hi hauria menys canapès, però hi hauria més collons”

No perdem més el temps

No sé fins quan a de durar tot aquesta merda espanyolitzadora –utilitzant la mateixa terminologia que una vegada va fer servir en Vidal Quadras referint-se als catalans—però sospito que en vistes als resultats electorals que s’esperen la cosa no ha fet més que començar.  El PP ja pot anar dient que necessita CiU per governar, que si treu majoria absoluta no sols deixarà de parlar català en la intimitat si no que enviarà la Guardia Civil a les escoles per controlar que es parli “la lengua del imperio”.

Una vegada CiU ja va cometre l’error de pactar amb el PP, i així l’hi va anar. Fa pocs mesos, després de les autonòmiques, i després de vuit anys de travessia del desert, CiU s’ha estat donant de nou el bec amb la senyora Sánchez Camacho, i aquesta, cada vegada que ha tingut oportunitat, els hi ha demostrat qui és i per què està.

És clar que el ressentiment que el PSOE de Catalunya té contra CiU és gran i això impedeix que puguin arribar a acords. Tanmateix, la submissió dels socialistes a les directrius de Madrid, fa que les diferències entre aquest i el PP siguin mínimes. Potser si algun dia els socialistes catalans es decidissin a posar el que no sona sobre la taula i formessin el famós Grup Parlamentari Català, podrien actuar d’una altra manera.

El cas és que estem com estem, i mentre els polítics ho vulguin continuarem així. Hi ha partits que demanen que la gent surti al carrer a protestar. Altres que s’enviïn cartes i telegrames als jutges, etc...però el problema només té una solució: la independència.

De que va servir la manifestació del 10 J del 2010?. A Espanya l’hi rebufa el que fem els catalans, només ens volen pels calés. Moltes vegades sembla que els polítics d’aquí vagin amb el lliri a la ma. Un poble que necessita que les lleis funcionin segons la interpretació que en fa un altre, no pot anar bé. I mentre estiguem a Espanya això anirà així, ja que el seu nacionalisme opressor no els permet veure més enllà.

Insubmissió ja, d’entrada, i independència el més aviat possible. O cal esperar a veure si el PP, amb la seva majoria absoluta ens concedeix el pacte fiscal? No perdem més el temps.

La intocable "Constitución Española"

Després de més de 30 anys de dir que no es pot tocar la” Constitución Española”, ara, en 15 dies, volen fer un canvi. Un canvi en el que estan d’acord el dos gran partits espanyols, però que no agrada a ningú més. I un canvi en el que, en contra del que diu la pròpia “Constitución Española”, es farà sense passar per un referèndum. O sigui com sempre, quan els dos grans es posen d’acord, les lleis s’interpreten a la seva conveniència.

Jo, que sempre he criticat l’actitud del senyor Duran Lleida a Madrid, crec que en això ho esta fent bé. Jo aniria més enllà i no sols abandonaria l’hemicicle durant la votació o premeria el botó del NO, si no que segurament els hi tiraria als peus un exemplar de la Carta Magna en la que prèviament m’hi hauria eixugat les parts intimes, però ja sé que això no està ben vist en el “fair play” parlamentari, on tothom guarda les formes però després ens donen pel sac.

Patètica resulta la petició del senyor president, Rodriguez Zapatero, demanant solidaritat i enteniment a CiU. “Tu apoyanos que luego ya hablaremos de lo vuestro. Ahora no es el momento”, venia a dir a grans trets. No l’hem sentit mai aquesta frase en els últims 30 anys.

En definitiva, demà hi ha una votació, encara no està clar el que farà el senyor Duran Lleida, però espero que segueixi, com a mínim, pensant en l’abstenció, i a veure si d’una vegada per totes es produeix el famós xoc de trens al que es va referir l’altra dia. A molts, res ens faria més feliços.