Tot menys treballar

Pel Baix Llobregat circula un “pajaru”, de baixa volada, que com alguns insectes xucladors va de capoll en capoll sense trobar el seu lloc. Això si, deu pertànyer a la família de les abelles i més concretament al grup dels abellots, o sigui els que no foten res i només intenten fecundar la reina.

Aquest personatge, que després d’enviar uns quants polítics catalans a Auschwitz pel sol fet de ser catalans, ara pretén disculpar-se dient que això, que ho havia escrit al Facebook, només era pels seus amics i per tant sent violada la seva intimitat i està sent víctima d’un linxament polític. Quins collons.

Com s’ha vist, les disculpes han estat per la pressió del seu actual partit, el PP, que l’ha amenaçat amb l’expulsió. Per això el penediment no és vàlid, ja que d’un “senyor”, que al marge dels partits en el que ha intentat fer carrera, Ciutadans i UPD, ha escrit que demanava la seva esterilització perquè a tots els fills que tingués els hi inculcaria la lluita per eliminar la raça catalana, ja es veu el que s’han pot esperar. De tot el lèxic emprat en els seus escrits es desprèn que al que a ell segurament l’hi agradaria és ser el cap d’un d’aquest centres d’internament.

Per sort ja ha fet tard. Esperem que a la política també.

El “morro” (que no llavis) de la ministra Pajin

Aclarit el titular, tothom sap que la política i la demagògia van de la ma, però l’exemple que va mostrar la ministra de sanitat espanyola, Leire Pajin, l’altra dia, es digne de figurar en el Guinnes d’aquesta modalitat.
Dir que no entén que la Generalitat hagi rebaixat l’impost de successions quan es veu obligada a retallar la sanitat, és una píndola més d’aquest estil de fer política que pretenen que ens empassem alguns dirigents.

En primer lloc la ministra parla d’un impost que a la resta de comunitats ja fa temps que es va eliminar. En segon lloc la retallada ha estat imposada per el seu partit, des de Madrid, amb la intenció de salvar les comptes de l’estat espanyol. Tercer, si Catalunya no tingués l’espoli a que ens obliga Espanya (21.000 milions d’euros a l’any) potser no hagés fet falta aquest reajustament de la sanitat pública. I quart, si la ministra està tant preocupada per la salut dels catalans perquè no pressiona al seu cap, ZP, perquè pagui els 1.450 milions d’euros que ens deu aquest any del fons de competitivitat.

Sra. Pajin, ja sabem que els càrrecs de partit, i el de ministre ho és, comporten uns vassallatges. Ja ho va dir un antic membre del PSOE fa anys. “El que se mueva no saldrá en la foto”, va exclamar el que és considerat com un dels pares de la democràcia moderna a Espanya, que per cert, més tard va haver de dimitir per tràfic d’influències. O sigui, senyora ministre, per mantenir-se en el càrrec no faci anar tant els llavis perquè se li veu molt el morro.

El 10 A particular del senyor Duran Lleida

Barcelona ja ha decidit, o al menys ha anat a votar per la independència de Catalunya. Com sempre hi ha agut comentaris per a tots el gustos, però potser els que han estat més repetits han sigut els que es referien a que aquest tipus de consulta divideix el país i els que deien que ara l’important és sortir de la crisi.
El primer no l’entenc gaire. Si per alguns, el que puguem escollir el que volem ser i tenir llibertat per decidir el nostre futur divideix la societat catalana, no sé que deu ser el que et manin el que has de fer i de ser des de 600 quilòmetres de distància i que a sobre els hi hagis d’agrair mentre t’insulten.

El segon ja l’entenc més. Diuen que s’ha de sortir de la crisi. Doncs això és el que s’intenta. T’imagines el que podríem fer amb els 21.000 milions d’euros catalans que cada any es queda l’Estat espanyol. No creus que Catalunya podria fer més coses per sortir de la crisi?

Aquest arguments i d’altres, en general son manejats per portaveus dels partits amb seu a Madrid, però també hi ha excepcions, encara que les motivacions són unes altres. Aquest és el cas d’en Duran Lleida, que s’ha tingut que inventar un viatge a Europa per tal de no estar el diumenge 10 d’abril a Barcelona.

Aquest democratacristià, definit per algun periodista com “cristià de cintura cap amunt i demòcrata de cintura cap avall”, en aquest cas l’hi ha fallat la democràcia i la capacitat de convenciment. I és que això acostuma a passar quan es juga a dues bandes i a favor d’interessos personals. Tant és així que fins i tot dirigents del seu partit no l’hi han fet cas i han anat a votar.

Però des de fa molt temps ja es sap que l’únic que l’interessa a en Duran Lleida es un ministeri, sigui quin sigui i mani qui mani a Madrid. Ell vol un ministeri i per això està disposat a fer el que calgui, com ha demostrat una vegada més. Però ho té difícil, especialment per dues raons. La primera és que no milita en cap partit “nacional”, i la segona es que, encara que sigui de la Franja, a Espanya se’l considera català.

Senyor Duran Lleida, existeix una vell refrany que diu “Qui dos amos vol servir, l’un o l’altre ha de trair”. O sigui, decideixis. Voti en el seu 10 A particular.

Retallades i mentides

Fa uns dies endarrere es va dir que la retallada de la Generalitat havia de ser d’un 10%, hi es va acceptar. Ara, amb un dels exercicis de funambulisme als que ens té acostumats el govern de Rodriguez Zapatero, el secretari d’Hisenda espanyol demana, de la nit al dia, que aquesta sigui del 20%. L’Artur Mas s’hi ha negat. No se s’hi això serà flor d’un dia o es mantindrà el pols amb el govern de Madrid, però de moment anem bé.

Una vegada més aquest canvi de criteri, aquesta vegada amb les xifres econòmiques, dona peu a que els ciutadans tinguin una total desconfiança amb el que fan els governants. Dona la impressió que cada vegada que van a pixar canvien de pensament, i ara es deuen haver recordat que han de fer un altre “sanejament” de algun banc o caixa perquè puguin tirar endavant després d’una desastrosa actuació financera (tot i la crisi, al 2010, la banca espanyola va guanyar més de 14.000 milions d’euros), o que han de pagar més subsidis i així fidelitzar el vot en les comunitats que tots sabem.

Crec que el president Mas, per una vegada, a estat en la línia de defensar els interessos de Catalunya que en tantes ocasions se l’hi havia demanat, sense tenir por al que diran. Si més no que diguin el que vulguin.

Tot això també ha servit per demostrar, un altra cop, que el PSC no existeix. Només cal veure el paperot que va fer l’exconseller Joaquim Nadal quan va acusar al conseller Mas-Colell de mentir sobre la nova petició de l’Estat i després va sortir publicada la carta en la que es proposava una pujada d’impostos a Catalunya per tal d’acomplir amb els objectius. Com sempre, el PSOE de Catalunya, sense cap criteri propi, s'ha ajupit i  ha acceptat cegament l’envestida del seu amo. Clar que això passa a tots el partits, però es nota més als que depenen de Madrid.

Segueixi així president Mas. Potser algun dia tindrà la confiança del meu vot.

Hipoteques i polítics

És molt difícil que els polítics s’avinguin a promulgar una llei a favor de la dació en pagament. Aquest és un acte en virtut del qual el deutor transmet béns de la seva propietat amb la finalitat que el creditor receptor els apliqui al pagament del seu crèdit. Més clar, consisteix en el lliurament de l'habitatge a canvi de la cancel•lació total del deute hipotecari.

Donat que la majoria de propietaris que ara es troben amb aquest problema van comprar la seva vivenda en un moment de bombolla immobiliària, o sigui, que els preus estaven inflats, en el moment actual, de caiguda d’aquest mercat, el valor real dels habitatges està molt per sota de l’import de les hipoteques sol•licitades. Això comporta que en els casos de impagament, l’entitat bancària es quedi amb la vivenda, però que també exigeixi l’abonament de la resta de préstec.

Deixant al marge les raons legals, el que no em val son les sentencies com les de que “Donar via lliure a la dació podria fer caure el sistema financer”. I que?. Durant molts anys van estar donant hipoteques per sobre del valor real de la vivenda i els bancs i les caixes sabien que això no era legal. Perquè ara se’ls hi permet executar desnonaments i continuar demanant l’import de la hipoteca?. Qui defensa als desnonats? Perquè no es canvia la llei?.

Hi ha varies raons per a que tot segueixi igual, però crec que n’hi ha una de primordial que es resumeix amb aquesta pregunta: Quin és el deute econòmic dels partits polítics amb els bancs? Potser el que estigui en perill no sigui el sistema financer, si no l’existència de molts partits, i per tant de molts polítics, que si perden la cadira potser s’haurien de posar a treballar.

Els favors es paguen

Una vegada més la comunitat internacional ha tornat a donar proves de la seva ineptitud. Això no seria cap novetat si no fos perquè d’aquesta decisió en depenen les vides d’uns quants milers de persones. Després d’animar al poble libi en la seva revolta contra Gaddafi, els països occidentals ara l’han deixat sol, cosa que ha envalentit al esperpèntic coronel que hores d’ara està avançant ràpidament cap a Bengasi, la ciutat on va començar la revolta del poble demanant drets democràtics.

Només Estat Units, Gran Bretanya i França han estat partidaris d’ajudar als revoltats, això si, amb el consentiment de l’ONU, un altre organisme que ens té acostumats per la seva ineficàcia. I és que mentre funcioni el dret de veto dins del Consell de Seguretat, sempre serà molt difícil el prendre decisions.

Els països del G-8, reunits aquest dies, han posat de manifest la seva falta de capacitat per donar una solució al problema de Libia. Alemanya ha estat una de les més contraries a intervenir en el país nord-africà, potser és perquè la senyora Merkel ha de pagar algun favor al dictador libi. Quan Gaddafi guanyi aquesta guerra i torni la repressió que l’ha mantingut al poder durant 42 anys, els que ara han girat la cara als demòcrates, segurament diran que no s’ho esperaven o senzillament intentaran distreure l’atenció cap a altres temes més banals.

Quina opinió tindran, dels polítics occidentals, els demòcrates del nord d’Africa?

Hi ha gent que quan se l’hi tanquen totes les opcions només coneixen el recurs de la violència. Aleshores serà quan la senyora Merkel i d’altres s’estranyaran.

La crisi destapa la esperpèntica política dels medicaments genèrics

Hi ha ocasions en que certes idees, que a primera vista poden semblar interessants i amb una certa lògica, quan s’intenten estirar fins al seu màxim exponent s’acaben convertint en esperpèntiques. Això és el que passa amb els medicament genèrics. No hi ha dubte que la idea inicial no és dolenta. Quan un principi actiu acaba la seva patent, que acostuma a ser de 10 anys, qualsevol laboratori pot fabricar aquesta substància, donant per entès que serà més barata. A grans trets això és el que diu la Llei del Medicament que inclou el tot el que fa referència a les Especialitats Farmacèutiques Genèriques (EFG).

Deixant al marge aspectes tècnics com el de la biodisponibilitat, els excipients utilitzats o la mateixa composició de la gelatina de les capsules o dels recobriments entèrics, no deixa de sorprendre el tema del preu.

Ja fa anys que el Ministeri de Sanitat va introduir els anomenats preus de referència. Aquest marquen el màxim que pot valdre una EFG. Això va obligar a que les marques que havien perdut la patent es posessin al mateix nivell que les EFG. Fins aquí tot bé, però la paradoxa apareix quan, esgrimint un malentès progressisme, als metges se’ls obliga a receptar EFG en contra de la marca, sense tenir en compte que en l’actualitat hi ha marques que son més barates que algunes EFG.

El metge això ja ho sap però no diu res, ja que una part de la seva percepció econòmica està bassada en el percentatge de receptes que fa de EFG, i d’altra banda, si la seva plaça es interina potser que no se li renovi el contracte en cas de no seguir les directrius marcades.

Doncs tot això, que molta gent del carrer fa temps que sap, ara resulta que representa un problema per poder assolir els objectius d’estalvi que s’han marcat per la sanitat catalana. Tot i comptar amb Directors d’Hospitals, Gerents Sanitaris, Farmacòlegs més o menys il•luminats i tota una plèiade de càrrecs, ara s’han donat compta de que s’han de canviar algunes directrius, en el apartat de la compra de medicaments, per poder estalviar. Així és com ho va dir el Conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Boi Ruiz, ahir al matí, en una emissora catalana. Ha costat, però mai és tard.

Això no acaba aquí. Continuarem parlant dels genèrics.

TV3, Canal 9 i el govern de Camps

Si algú creu que les converses entre Artur Mas i Francisco Camps serviran per a què TV3 es pugui veure al País Valencià, va molt equivocat. Al PP de Valencia no li interessa per a res solucionar aquest tema, tot al contrari.

D’una banda els valencians es donarien compte de la poca qualitat i professionalitat de la seva televisió autonòmica. Que m’expliquin quin és el reconeixement internacional a aquesta cadena?. Quans programes de producció pròpia han estat premiats?. D’altra coneixerien, de manera menys sectària, les implicacions dels seus governants amb els casos de corrupció que els esquitxen, i clar, això no interessa.

Però no només això. També perdrien una bona oportunitat d’anar contra tot allò que és català, no fos cas que els seus súbdits es donessin compte que entenen perfectament una televisió que els hi arriba de Catalunya i poguessin pensar que el català i el valencià són la mateixa llengua.

En el camp de la reciprocació ja fa temps, des de l’època del conseller Tresserras, que TV3 manté un canal lliure per a què pugui ser utilitzat per la televisió valenciana (Canal 9), però és la Generalitat Valenciana la que no vol aprofitar-lo. Avui, el ministre del ram, ha dit que aquest és un tema que no depèn de Madrid, i que han de solucionar les dues comunitats autònomes, o sigui, el contrari del que sempre ha dit Francisco Camps. És per això que crec que de res serviran les converses quan des de sempre s’ha vist que el que falta és voluntat política per arreglar les coses.

De dignitat i agressions

Potser si més gent actués com ho va fer l’entrenador del Girona F.C., en Raül Agné, a Osca l’altra dia, ens aniria més bé. Són masses anys de buscar punts d’enteniment amb Espanya, de intentar fer pedagogia del que és Catalunya més enllà de l’Ebre, de calibrar el to de les paraules per no molestar, en definitiva d’anar a remolc. Ja fa temps que es van donar compte que els hi sortia gratis el fotre canya a Catalunya. Han anat tensant la corda i com que aquí, qui ho havia de fer no deia res perquè no s’enfadessin, doncs anàvem acotant el cap.

Gestos com el d’Agné dignifiquen la persona i Catalunya, tot hi que ell és aragonès, de la Franja. No ens podem deixar trepitjar més. S’ha de plantar cara. La societat civil ja ha donat diverses passes. Que han fet els polítics catalans?. Són els primers en apuntar-se a la capçalera de qualsevol manifestació però es van diluint pel camí, i al final res. Per una cosa o per l’altre sempre diuen que “ara no és el moment”. Doncs amb la que està caient ja em diran quan és el moment.

No estem parlant de violència, senzillament d’actuar, de fer la nostra sense pensar en el que diran o en si els hi agrada a no. S’ha demostrat que fem el que fem no els hi agradarà. Doncs que ens enviïn la cavalleria si tanta raó tenen.

El que esta clar és que s’ha de prendre l’iniciativa i quan una societat pren o dona a entendre accions que el seu govern no recolza, alguna cosa està fallant.

Donem la independència a Espanya

Cansa molt escoltar cada dia el mateix. Després de la reunió del President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, amb Zapatero, els espanyols ja han tornat a posar el crit al cel. Que si tenim privilegis, que si som insolidaris, etc., o sigui, la mateixa cançó de sempre. Crec que fa anys que portem una política equivocada amb això d’Espanya. Potser ha arribat el moment de canviar de tàctica.

A tots aquest il•luminats de la política espanyola, que saben perfectament el que aporta Catalunya a l’estat i el que aporten les seves comunitats, però no ho volen reconèixer en públic per una simple estratègia electoral, els hi proposaria que s’independitzessin de Catalunya. Per si no m’he explicat bé: donem la independència a Espanya. Seria viable aquest país sense Catalunya?.

Segur que tot això ja ho saben, al igual que saben que molta gent de les seves comunitats que ara espera el subsidi mensual com el “manà” bíblic sense preocupar-se de res i fruit d’una malentesa solidaritat interterritorial, s’haurien de posar a treballar.

Pot semblar una utopia, però on està escrit que tant sols els estats poden concedir la independència d'una part dels seus territoris? Perquè no pot ser al contrari?. Ja sé que sortiran els de sempre amb la Constitució per davant, cap problema, els hi regalem, que se la quedin, nosaltres ja farem la nostra.

Pujol, independència, PP i la crisi

Després de que l’expresident Pujol utilitzés la paraula independència en un escrit publicat en el butlletí del seu Centre d’Estudis, Espanya ha començat, de nou, a vomitar improperis. No sé que té aquesta paraula que provoca tanta aversió als espanyols, potser el mateix que, cada vegada més, senten molts catalans quan s’anomena Espanya.


Al marge de les reaccions espanyoles, a Catalunya la líder del PP ha repetit el seu discurs de sempre quan es toca aquest tema: “Ara no és el moment de parlar de temes identitaris que no interessen a ningú. El que importa a la gent és sortir de la crisi”. Per una vegada estem d’acord amb això de la crisi. Aquest és un dels principals motius pels que reclamem l’independència. Segons les dades del Centre Català de Negocis, una Catalunya independent ocuparia el quart lloc en Renda per Càpita dins de la UE. No estaria gens malament. O sigui, que Catalunya tindria 21.000 milions d’euros més a l’any (quasi 3.000 euros per persona), que és la quantitat, dels nostres impostos, que es queda l’estat espanyol. Això si que seria una bona ajuda per sortir de la crisi. Doncs aquesta és una de les coses bones que portaria la independència. Un altra seria el no tenir que aguantar tantes tonteries i insults des d’aquesta Espanya que no ens vol però que tampoc ens deixa anar.

Encara que en Jordi Pujol digui que és difícil, que això s’acabi només depèn de nosaltres.

Les seqüeles d’una transició mal freta encara duren

Des de divendres està de moda donar la culpa de la crisi econòmica a l’estat de les autonomies, i és per això que els dos grans partits polítics espanyols volen replantejar el model autonòmic. Em sembla perfecte. Durant la mal feta transició varen sortir autonomies com bolets. Algunes semblaven tretes d’una opereta del segle XVIII. Aleshores, els que manaven a Madrid ho van acceptar donat que això diluïa les realitats històriques de les veritables nacions de la Península Ibèrica.


Aquest invent ple d’artificialitat ja va sofrir un retrocés amb el 23-F. Cop d’estat que no va ser tan fallit com alguns diuen. Ara, tant la dreta més reaccionaria com el PSOE -al que soc incapaç de qualificar d’esquerres, però que té la mateixa visió jacobina d’Espanya-, demanen un altre redreçament del tema amb l’excusa de la crisi. Doncs som-hi. Diuen que hi ha duplicitat de estructures. I tant. Només uns exemples: els ministeris de Cultura i Sanitat no tenen cap raó d’existir quan les seves atribucions han estat transferides a les Comunitats Autònomes, o sigui que s’han de suprimir. Les Diputacions, el mateix.

Però anant al gra, com que això és una nova excusa per crear mal rotllo en contra de Catalunya (no sé per què serà que del País Basc no en parlen), ja que fem anar malament a tot Espanya, per què no ens fan fora? Seria un descans per a ells i un favor per a nosaltres, això si, potser se’ls hi acabaria la mamella a més d’un, que ara escriu amb ordinador i hauria de tornar al bolígraf o potser al llapis. Haurem d’estar pendents de les reaccions del polítics d’aquí, que ja me les imagino. De totes maneres crec que la única sortida és anar endavant, si no ho fem així ens veurem obligats a anar endarrere. El que està clar és que tal com estem no es pot continuar.

Ja és segur, pels fets, que des d’Espanya s’està buscant un xoc frontal des de fa temps. És necessari plantar cara i, si fa falta, fotre un cop de puny sobre la taula. Ja fa massa temps que se’ns estan pujant a l’espatlla, per no dir un altre cosa.

Més Tribunal Constitucional

La presidenta del Tribunal Constitucional, Maria Emilia Casas, en l’acte de presa de possessió del nou president (en funcions encara) d’aquest organisme, va retreure als polítics la mala imatge que havien donat al tribunal ja que no l’havien renovat a temps i no s’havia nomenat el dotzè magistrat, mort feia anys, o sigui, que aquest tribunal està incomplert.


Al marge de que gran part de la culpa és dels partits politics, si la cosa estava tan mal feta i ells ho sabien, haguessin pogut dimitir i així s’haurien estalviat les crítiques. Però ja se sap que aquí no dimiteix ningú.

De totes maneres no entenc varies coses. La primera és perquè es va trigar quasi quatre anys a dictar la sentència de l’Estatut. Si el tribunal estava en funcionament havien de fer la seva feina, no? Per què per anar a veure “corridas” si que tenien temps.

Un altra és la possible il•legalitat de la sentència emesa. La mateixa Maria Emilia Casas va reconèixer que tots aquests fets posaven al TC fora de la Constitució Espanyola, o sigui, que el tribunal va dictar sentència saben que era inconstitucional. Hi això no és prevaricació?.

Després d’escoltar tot això, els que sempre tenen la Constitució a la boca no l’han obert, i els altres tampoc. És que hi ha por a dir les coses? Ara mateix haurien d’estar caient recursos contra la sentència de l’Estatut per tot arreu, per part del partits polítics catalans i especialment del que està governant. No n’hi ha prou en dir que no s’acatarà el dictamen del Constitucional. S’ha d’actuar, i si les sentències de TC no es poden recorre, s’ha d’anar a instancies internacionals. O es que hi ha un pacte per no traspassar certes línies vermelles per tal d’anar mantenint la paradeta?. Doncs moltes vegades això es el que sembla.

Els talibans del Tea Party

“El meu sincer condol a la família de la congressista Giffords i de les altres víctimes. Resarem per a ells, per la pau i la justícia”, amb aquestes curtes i hipòcrites paraules es referia Sarah Palin, la líder del fanàtic i extremista Tea Party, a la matança de Tucson (Arizona). Potser si en aquesta mateixa web no hi hagués figurat un mapa assenyalant amb una diana als congressistes demòcrates, o no s’haguessin publicat anuncis als diaris, com el del 6 de desembre passat que deia: “No fallis per la victòria de novembre. Ajuda a treure del mig a Gabrielle Giffords. Dispara una automàtica M 16 per a Jesse Kelly (candidat del Tea Party)” , ara no s’hauria d’estar resant per ningú.


No sé s’hi en aquell país existeix alguna llei que castigui la inducció al delicte o l’apologia de la violència. Suposo que si, i si és així, en aquest moments diversos membres del feixista Tea Party haurien d’estar a la presó. Tots aquest energúmens que es creuen en possessió de la veritat absoluta i per això volen salvar-nos, haurien d’estar més vigilats, i per tant, almenys tancats en una clínica mental, privada clar, que no costi calés als contribuents. Aquí per menys han engarjolat a gent.

Clar que quan un personatge com en Jared L. Loughner, refusat per diverses escoles i també per l’exèrcit donada la seva personalitat conflictiva, pot comprar un arma és que alguna cosa no marxa bé. I aquesta no és una qüestió de qui autoritza la vende d’armes, si no dels mecanismes que regulen el control per obtenir-les. Els Estats Units es gasten milions de dòlars per protegir-se contra un terrorisme exterior, moltes vegades exagerat, i en canvi cada dia moren 30 persones per armes de foc dins del seu territori.

Quan s’ajunten les incitacions a l’odi amb elements pertorbats com en Loughner, fruit d’una societat immersa en la paranoia de la por que l’hi han inculcat els seus dirigents durant dècades, passen coses així.

Que pensarien tots els inductors d’aquests assassinats, que son els membres del Tea Party, si un dia al sortir de casa seva son tirotejats amb companyia dels seus fills? També resarien tant?.

Per gran que sigui la gàbia, no fa millor l'ocell

Ja ha començat el nou any i els polítics també han començat a fer de les seves. Bé, més ben dit han continuat fent el que fan sempre. Ara, una ment privilegiada del Partit Popular (PP), ha proposat que seria millor que els membres d’aquesta formació política es presentessin a les eleccions municipals sota un altre nom. Sembla ser que la raó d’això és que algunes persones que tenen afinitat amb el PP, a nivell local, no s’atreveixen a expressar-ho públicament, ja que aquest partit, segons ell “té una injustificada mala imatge entre els catalans”. La veritat és que mai em deixa de sorprendre la poca capacitat d’anàlisi d’alguns dirigents polítics. Ja no sé si és que no ho veuen, o és que no ho volen veure.


Durant 34 anys, al Partit Popular només l’hi ha interessat Catalunya per guanyar vots a Espanya. Només cal fer un repàs a la seva trajectòria històrica per adonar-se’n. Boicots als productes catalans, recursos als tribunals contra les lleis i la llengua catalana, mentir compulsivament sobre la realitat catalana intoxicant la resta de l’estat, etc. En definitiva tocar els collons contínuament.

Ara volen canviar de nom per guanyar vots, però el que també és sorprenent és que ho diguin clarament. Creuen realment que la gent es tant imbecil que els votarà quan sàpiga que no es diuen PP si no XXX? Canviarà això la seva manera de fer i la seva ideologia?.

El PP té un sostre electoral a Catalunya i fa temps que el va assolir. Les seves actituds l’han portat a on es troba. No crec que aquesta estratagema els doni bon resultat, en cas contrari ens ho hauríem de fer mirar, com a persones i com a catalans.

Calen noves vies

No s’aguanten els arguments de la dreta espanyolista (PP, Ciutadans i segurament alguns del PSOE que també ho pensen però no s’atreveixen a dir-ho) quan exigeixen que no s’adoptin actituds sobiranistes i que s’acati la sentència del Constitucional. Qualsevol altre plantejament el qualifiquen d’antidemocràtic.


I jo em pregunto: Què és més democràtic? La sentència d’un tribunal aliè a aquest país, desprestigiat per la seva forma d’actuar, i caducat, ja que havia d’haver estat renovat feia anys, o la voluntat d’un poble que majoritàriament va votar un Estatut.

Jo creia que la democràcia es basava en acceptar el que decidia la majoria. Bé, doncs sembla ser que no. Les dretes reclamen que el que vol la gent és que ara no es parli d’aquests temes. Potser si la gent volgués això els hagués votat a ells, però no ha estat així.

Una vegada més es demostra que mentre formem part de l’estat espanyol no tenim futur. Mentre que els punts de decisió, tant a nivell polític com econòmic, estiguin a Madrid, estarem lligats de peus i mans.

Ja son masses anys de bones intencions, de anar a fer pedagogia. “Hem d’explicar el que és Catalunya a la resta d’Espanya”, deia el president Pujol. Potser ja n’hi ha prou d’això. Ara calen altres vies, perquè no és que no ens entenguin, és que no ens volen entendre.

Coneixer el "Estado de Alarma"

Si voleu saber el que realment significa “Estado de Alarma” podeu enllaçar amb aquest link http://noticias.juridicas.com/base_datos/Admin/lo4-1981.html#c1
Aquí es descriu la llei “Ley Orgánica 4/1981, de 1 de junio, de los Estados de Alarma, Excepción y Sitio”. Cal llegir-lo atentament, especialment en el referent al “Estado de Sitio” ja que podria aplicar-se en cas d’una declaració unilateral de independència. S’ha de tenir en compte la data de promulgació d’aquesta llei, pocs mesos després de l’intent de cop d’Estat del tinent coronel Tejero.

En qualsevol país democràtic, la declaració unilateral d’independència, sempre que estigui referendada pel poble, no tindria més conseqüències i seria acceptada amb normalitat. Però ja sabem que l’estat espanyol prohibeix els referèndums, precisament per la por que tenen a que es puguin guanyar en temes com aquests.

Estat Units, Xina i les seves coincidències

Algú pot dir quina diferència hi ha entre el cas de Liu Xiaobo i Julian Assange, al marge de que al primer li han concedit el Premi Nobel de la Pau? L’intent de silenciar-los, per part de dues de les potencies del planeta, només fa que demostrar la hipocresia dels Estats Units, ja que per part de la Xina ja sabem com les gasta amb els que no estan d’acord amb el seu regim.

Els Estats Units, que moltes vegades s’han volgut fer passar com a paladins de la democràcia, intenta superar les seves mancances en seguretat i la ineptitud dels seus funcionaris encarregats de guardar-la, carregant-li el mort al senyor Assange. Aquest extens país, en el que els seus governants es creuen en poder de la veritat absoluta i encomanats per Deu per salvar al món de tot mal, ja fa temps que està malalt. Tenen una malaltia difícil de curar, especialment des del 11 de setembre del 2001. És una malaltia per a la que no hi ha pastilles ni xarops, però que ells volem solucionar posant supositoris als altres.

Qui es pensés que la diplomàcia no és bassa en un garbuix d’hipocresia i mentides anava molt equivocat. Dir que Assange està perseguit per que posa en perill la seguretat dels Estat Units és com culpar al sistema educatiu perquè algú no va acabar els estudis.

Des d’aquell fatídic setembre, les autoritats saben que en qualsevol moment poden tornar a ser víctimes d’actes terroristes. No n’hi ha prou en posar controls als aeroports i les fronteres, ni en preguntar als turistes, abans d’entrar al país, si tenen intenció de fer mal a les institucions nord-americanes, a vegades n’hi ha prou en no immiscir-se allà on no et demanen.

Ara si que anem bé

S’ha acabat el pont. Els cinc dies de festa que tanta gent esperava. Clar que per alguns ha estat millor que per a altres. Els que han tingut que passar dos dies als aeroports no deuen estar massa contents, però tanmateix es pot dir que potser alguna cosa ha canviat. La declaració de l’estat d’alarma (abans de la època democràtica es deia excepció), jo no l’havia viscut des de molt petit i la recordo com quelcom poc saludable. En canvi aquesta vegada sembla que ha estat per agafar el bon camí.


No és gens habitual que un govern socialista declari aquestes situacions, i menys estant al seu front una persona que ens te acostumats a que mai passa res de dolent. Però clar, s’ha arribat a un moment que se li deuen haver inflat els pebrots, encara que no es pot assegurar si amb ell o al seu vicepresident. El cas és que no podia ser que uns pocs amb sous privilegiats aturessin el país passant-se pel forro els desitjos o necessitats de més de 600.000 persones. Masses vegades petits col•lectius professionals fan anar de corcoll a una gran majoria de la societat.

Bé, i ara què? Els controladors diuen que no els pot jutjar un tribunal civil, ja que estan militaritzats. Doncs bé, que en posin un de militar. El delicte de sedició, un dels que se’ls acusa, és molt greu dins d’aquest estament. I n’hi ha d’altres, com l’abandonament del lloc de treball. Segur que a qualsevol de nosaltres si deixem la feina sense donar cap explicació, el més probable és que ens fotin al carrer i sense indemnització.

És d’esperar que el que per una vegada ha començat bé per part del govern, no acabi malament. I amb això vull dir que no acabi com la invasió de pistes del 2006, que es va tancar amb una miserable indemnització de 250 € per persona. Els que no la van acceptar per considerar que les seves pèrdues havien estat molt superiors, i van denunciar el fet al jutjat, no han cobrat res. Tampoc em val que es declari AENA responsable civil subsidiari, el que voldria dir que ens costaria calés a tots nosaltres i només faltaria això.

L’actitud d’aquest col•lectiu l’ha desprestigiat davant de l’opinió pública. Ara ja poden venir demanant disculpes i dient que potser no s’havia d’haver arribat a aquest extrem. Encara que part de culpa sigui del govern, o millor dit dels governs dels últims anys, els controladors han perdut tota credibilitat sobre la seva possible part de raó.

Una altra ensarronada d'en Zapatero

Tothom és coneixedor de que al senyor president del govern espanyol li haurien de donar un premi: el premi a l’entabanador major del regne. Ahir va tornar a fer una d’aquelles jugades magistrals a les que ens té acostumats. Va anunciar la privatització dels aeroports de Madrid i Barcelona. Això si, quedant-se el 51 % de les accions, os sigui, sense perdre el control i sense donar opció a que hi participés la Generalitat. I per això ha esperat a que passessin les eleccions catalanes. Sembla que no s’ha assabentat del resultat del seu partit a Catalunya.

Dies abans de la contesa electoral ja va traspassar una part de la Renfe. Què potser buscava vots?. Un dels seus servidors aquí, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, ho va intentar vendre com una gran cosa, però no ho va aconseguir. I és que l’únic que es pot fer des de Catalunya és fixar els horaris i els preus dels viatges. Les decisions sobre les vies, estacions, trens i personal es continuaran fent des de Madrid.

Ara els socialistes s’estranyen dels resultats electorals i sembla que algun conseller sortint està intentant canviar les coses. Molta feina haurà de fer perquè l’escoltin si no li han fet cas durant els últims quatre anys. Potser si votaven diferent del PSOE tenien por de perdre la cadira? Doncs mira, ara alguns l’han perdut desprès d’anys de parar el cul i a sobre somriure.